Diumenge passat 15 de novembre, a una hora incerta de
la matinada, moria mentres descansava en sa casa Eladio Villanueva, el que fóra secretari general de la CGT entre els anys
2001 i 2007. Era una mort imprevista i, en tant, accidental, circumstància que va accentuar la commoció entre les gents del
moviment llibertari.
El Vaivén de Rafael CidRes més transcendir el seu òbit,
l’arribada de missatges de condol va ser contínua, incessant. Sindicats, federacions, centres socials, agrupacions
d’esquerra i associacions cíviques, des de tota la geografia nacional i uns quants continents van acudir a la cita amb el
company desaparegut. L’exili francés es va bolcar, la SAC de Suècia, sindicalistes d’Algèria i El Marroc, anticapitalistes
d’Argentina, Uruguai i Brasil i d’un infinitat de procedències van dibuixar amb els seus correus una idea aproximada de la
dimensió humana de l’assaonat militant; “la locomotora de la CGT”.
Sorgit al món del treball sent a penes un
xaval com a mosso d’enganxada en els ferrocarrils i guardaagulles, Eladio, com tots li coneixien, s’havia convertit en una
referència inevitable en la galàxia anarconsidicalista. En el tall, en la vaga, en la mobilització, en les assemblees o en
els debats orgànics, allí on la trajectòria de la Confederació General del Treball, i més enllà de les pròpies sigles, on la
Idea en el seu conjunt estiguera compromesa, per ics o per zeta, allí estava la seua mola inconfusible i contagiosa. Res li
era alié. Tocava tots els furgadents. Com a jolivert de totes les salses, el seu comentari, aspre o seductor, formava part
del paisatge confederal. Igual escrivia un llibre, que organitzava un curs de formació o dictava unes conferències. Sense
oblidar mai que la seua debilitat era estar sempre en primera línia amb els treballadors més vulnerables i precaris,
recolzant les seues justes reivindicacions, posant en valor els seus conflictes. Segellant amb eixe abraç de King Kong tan
seu qualsevol dissidència transitòria.
Geni i figura, Eladio era un superdotat per a l’empatia i la camaraderia.
Era un catxotxes bohemi de l’acràcia, sanchopanza i quixot per partida doble, avantatjat en el risc i fanalet roig en
vanitat, responsable a totes hores. La seua aventura equinoccial començava i acabava sempre en la casa CGT, fent
organització, patejant-se a cos net els racons de la geografia on la rojinegra tinguera un caliu o parira un mesuró. Dones,
emigrants, jóvens, okupes, ecologistes en lluita i un llarg etcètera de proletariat militant i insurgent, sabut o intuït,
eren de continu el focus del seu sa interés. Ell havia trobat el secret de l’agulla de marejar, del donar joc sense desmai,
coneixedor com pocs que les batalles que es perden són les que no es donen. que el mèrit està en l’acció directa i que, com
Deia l’antropòleg Batson, sovint el mapa no és el territori, perquè més enllà de la vida oficial, aigües baix, bull la
tossuda realitat. Convincent en el cos a cos, tocava tots els registres de l’afinitat, quasi mai desafinava ni perdia els
papers, donava la cara a la primera de canvi i era pèrit en fugues a l’hora de mala mort de fer-se la foto.
Record nostra trobada, fa pocs anys, a Montevideo, en el local de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) en la impremta
Gràfiques Aragó, allà on la ciutat es fa guerrillera. Eren els huit de la vesprada, més menys, i concorria una vintena de
jóvens obrers i obreres, tot ells anarquistes específics i, per tant, quelcom reticents a la nostra tabarra
anarconsidicalista, que els pareixia una mandanga de senyorets europeus. Però, hòsties el teu!, que va el rabosot d’Eladio,
que havia estat callat com un Buda, i desenfunda el llevataps de les contradiccions, de currante a currante, sense
escarafalls ni literatures, en curt i per directe, argumentant i refutant, opinant i suggerint, fins a establir que les
suposades distàncies estaven més en els prejuís que en els ments i en els cors. I quan alcem la sessió, a això de les 2 de la
matinada, aquells treballadors d’ofici dur i escàs benefici, tots i totes, eren els seus col·legues. Va xapar. Així se les
gastava el vell rockero i així li recordaran en Chiapas, Brasil i altres confins a on arribava amb el seu pas quede, la seua
vista llarga i la seua bona intenció.
Algú pensarà que elegies com esta són exagerades i innecessàries. Inclús jo
he tingut eixa pulsió segons teclejava l’ordinador. Però estant com està absolutament justificada eixa aversió pel
protagonisme elitista que nia en tot llibertari precís (en els anys de la reconstrucció de la CNT, el veterà Juan Gómez Casas
solia dir amb un punt d’orgull que en la CNT a què li alça el cap se la tallen, en frase d’innecessària doble lectura),
perquè l’essència de l’anarquisme és la llibertat sense adjectius, la igualtat real i no nominal, l’antiautoritarisme, a
vegades és pertinent un reconeixement públic d’eixa sort de propaganda pels fets que identifica algunes trajectòries, que no
és sinó la fórmula encunyada d’un imperatiu ètic que consistix a predicar amb el propi exemple i fer el bé sense mirar a
qui. L’eco dels passos d’Eladio forma ja part del llegat cegetista.