“La tortura es produeix quan una persona infligeix a una altra deliberadament un dolor o patiment sever amb finalitats com obtenir una informació o confessió, per castigar, intimidar o coaccionar algú. El torturador ha de ser un agent de l’estat, o bé l’acte ha de comptar, almenys, amb un cert grau d’aprovació oficial.”
Aquesta és la definició redactada ara fa trenta anys a la Convenció de l’ONU contra la Tortura, que feia un pas endavant respecte la Declaració Universal dels Drets Humans, i protegia legalment el dret fonamental de totes les persones, a tot el món, de no ser víctimes de la crueltat. Aquest compromís a nivell mundial, juntament amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics –també legalment vinculant–, prohibia la tortura i altres maltractament o penes cruels, inhumanes o degradants.
“Es tracta d’una prohibició absoluta, un delicte en qualsevol circumstància”, afirma Amnistia Internacional (IA) al seu últim estudi sobre la situació de la tortura al món. “Ni es pot limitar ni deixar d’aplicar-se, ni tan sols en temps de guerra o amenaça de conflicte, inestabilitat política interna o qualsevol emergència pública.”
“En els darrers cinc anys, AI ha informat sobre casos de tortura i maltractaments a 141 països”, és a dir, a tres quartes parts del planeta. Les xifres que ha anat recollint amb els anys no reflecteixen, ni de lluny, l’abast total de la tortura al món, i tot i que en alguns països l’organització només ha pogut documentar-hi casos “aïllats i excepcionals”, a d’altres s’ha fet evident que es tracta d’una pràctica “sistèmica”. Sigui com sigui, i tenint en compte sobretot els compromisos contrets per la majoria de governs, “un sol cas ja és inacceptable”.
“Governs hipòcrites: prohibeixen per llei, faciliten en la pràctica”
Així va definir la situació actual el secretari general d’AI, Salil Shetty, en la presentació d’Stop Tortura, la darrera campanya global de l’organització per garantir que els governs “compleixin amb les seves promeses”, que en el cas de la tortura, són obligacions a nivell legal.
Des del 1984, 155 estats han ratificat la Convenció contra la Tortura de l’ONU i, per tant, estan obligats a tipificar aquesta pràctica com a delicte, investigar de manera exhaustiva i imparcial totes les denúncies i processar als responsables quan existeixin proves suficients. AI n’investiga 142 i, en el que portem de 2014, ha observat que “almenys 79 d’aquests països”, més de la meitat dels estats investigats, “segueixen torturant”. 40 estats membres de l’ONU no han adoptat la Convenció, encara que la prohibició legal mundial de la tortura els obliga a fer-ho.
«La tortura no només està viva i gaudeix de bona salut: creix a moltes parts del món” segons Shetty. L’augment del nombre de governs que tracten de justificar la tortura sota el pretext de la seguretat nacional “erosiona els constants avenços assolits en aquest terreny en els darrers trenta anys”.
A banda de l’estudi presentat ahir sobre l’estat de la tortura al món, la campanya Stop Tortura preveu concentrar els seus esforços a sis països on aquesta pràctica està “generalitzada”: Mèxic, Filipines, Marroc, Sàhara Occidental, Nigèria i l’Uzbekistan.
Què diuen els ciutadans
Ahir al matí, representants d’AI Catalunya van donar el tret de sortida a les accions, portant la tortura a peu de carrer. Al mig de la plaça de la Virreina de Barcelona un grup d’activistes pels drets humans escenificaven davant la càmera algunes de les tortures més recurrents avui en dia, i llegien un manifest insistint en quins són les condicions imprescindibles que cal reclamar a cada país, com “exàmens mèdics adequats”, “controls independents dels centres de detenció” o “una reparació adequada a les víctimes”.
Però la investigació d’AI no només s’ha centrat en denunciar la situació de les víctimes i perseguir els perpetradors. També ha volgut valorar quina és l’actitud dels ciutadans envers la tortura, entrevistant un total de 21.221 persones de vint-i-un països dels cinc continents –entre ells l’Estat espanyol– entre desembre del 2013 i abril de 2014.
Segons l’enquesta, gairebé la meitat, el 44%, de les persones enquestades tem la possibilitat de ser torturada si és detinguda al seu país, i una gran majoria, el 82%, creu que “és crucial que existeixin normes clares contra la tortura perquè tot ús que se’n faci és immoral i debilitarà els drets humans internacionals.” Tot i així, més d’un terç dels enquestats, un 36%, opina que la tortura pot justificar-se en algunes circumstàncies: “la tortura és a vegades necessària i acceptable per obtenir informació que pugui protegir la població”.
A l’Estat espanyol la majoria de les persones enquestades van declarar sentir-se segures de no ser sotmeses a tortura en el cas que es trobessin sota custòdia, tot i que més del 90% van reconèixer la importància que existeixi una normativa internacional. L’Estat espanyol també va ser un dels territoris “on es considera més fermament que la tortura no pot justificar-se, ni tan sols per protegir la població.”
L’Estat Espanyol: impunitat i negació
“Les autoritats espanyoles no es prenen de debò la gravetat de la tortura”. Són paraules de la directora adjunta d’AI a l’Estat espanyol, Eva Suárez-Llanos. Segons Suárez-Llanos les autoritats segueixen sense reconèixer “que es tracta d’un problema persistent i es neguen a considerar la tortura com un crim de dret internacional”. Mentrestant, les víctimes de tortura “segueixen desprotegides”. Des que l’Estat espanyol va ratificar el 1987 la Convenció contra la Tortura, AI ha seguit rebent denúncies sobre casos de tortura i maltractaments per part dels cossos i forces de seguretat.
Entre les denúncies i recomanacions concretes que l’organització ha dirigit al govern, l’Estat espanyol no aprova ni en política –prevenció– ni en justícia –càstig. Segons AI en les últimes reformes del Codi Penal, els successius governs “no han tipificat correctament la tortura adequant la seva definició a allò que estableix la Convenció”, per exemple, incloent la violació sexual sota custòdia com a forma de tortura.
Tampoc s’ha garantit que els jutges espanyols puguin perseguir la tortura com un crim de dret internacional en territori de l’Estat espanyol, sinó que s’ha restringit l’ús d’aquesta legislació negant l’ajuda als possibles demandants. “El Govern espanyol acaba de restringir per Llei l’exercici de la jurisdicció universal fins al punt de fer-lo gairebé inaplicable”, segons IA.
I pel que fa al control i prevenció, AI considera que no s’han establert de manera suficient les mesures i mecanismes necessaris “per prevenir la tortura sota custòdia dels cossos i forces de seguretat”, com la introducció de càmeres de vídeo, ni tampoc per investigar-la de manera exhaustiva, independent i imparcial quan passa. “Quan les investigacions arriben a produir-se, molts casos acaben en impunitat, al no poder identificar-se’n els responsables.”
Extradicions marca Espanya
Tot i que l’article 3 de la Convenció contra la Tortura prohibeix que cap estat procedeixi “a l’expulsió, devolució o extradició d’una persona a un altre estat quan hi hagi raons fundades per creure que estaria en perill de ser sotmesa a tortura”, a l’Estat espanyol les extradicions es fan amb criteri i marca pròpies.
El marroquí Ali Aarrass i el kazakh Aleksandr Pavloc, empresonats a l’Estat espanyol i reclamats als seu països, són dos casos en què l’Estat espanyol pretén extradir persones allà on, segons AI, “existeix perill que siguin torturades.” L’extradició de Pavlov ja ha estat aprovada pel Consell de Ministres i està a l’espera que l’Audiència Nacional respongui a la sol·licitud d’asil.
En altres casos, però, l’Audiència sí que s’ha negat a extradir detinguts perseguits per altres estats. És el cas de l’ex-inspector de policia, Juan Antonio González, “Billy el Niño”, i l’ex-capità de la Guàrdia Civil, Jesús Muñecas, reclamats per la justícia argentina per la seva presumpta implicació en casos de tortura durant el franquisme. Les autoritats espanyoles s’hi han negat al·legant que els delictes ja han prescrit, però “les normes internacionals indiquen clarament que els delictes de tortura són imprescriptibles”.