juliol, el parlament espanyol va aprovar la Llei de Caixes d’Estalvi, amb els vots favorables de PSOE, PP, CC i UPN. Aquesta
Llei va partir de l’acord entre Zapatero i Rajoy, en la seva reunió del 5 de maig. Una vegada més es demostra que, més enllà
de la brossa política i la crispació, ambdós mandataris i els seus partits comparteixen les mateixes receptes del sistema
capitalista, ja que s’han posat d’acord per a modificar el règim jurídic de les Caixes d’Estalvi, obrint la veda a la
privatització d’aquestes entitats, aspiració llargament anhelada pel món financer i la banca privada.
fins a un 50% de cada entitat mitjançant l’adquisició de les anomenades “quotes participatives”, es desnaturalitzen les fins
socials que, almenys sobre el paper, han tingut fins a ara les Caixes d’Estalvi. La presumpta “despolitització” de les
mateixes, publicitada com un dels “efectes positius” d’aquesta Llei (reducció fins a un 40% de presència institucional en els
òrgans de govern, del 50% que tenia fins a ara), sembla que també té parany. Es disminueix la presència de les
administracions públiques i es dóna cabuda als banquers, amb el que resulta pitjor el remei que la malaltia.
segons els criteris del capital. Responent a aquest desig, tant des de la Unió Europea com des del Banc d’Espanya, s’ha
forçat darrerament un procés de fusions i absorcions, anomenades “fredes” i SIPs (Sistemes Institucionals de Protecció, que
funcionaran com qualsevol banc privat), però que suposen, entre altres conseqüències no desitjades, el desarrelament de
moltes caixes dels seus entorns socials i territorials, i la desaparició d’unes altres, amb la consegüent pèrdua de milers de
llocs de treball pel tancament d’oficines, duplicades o no.
dubte, el procés d’aquesta espècie de “neteja ètnica” d’empleats sobrants. Les facilitats generosament ampliades als
empresaris, amb aquesta reforma, per a aplicar acomiadaments massius i barats, eufemísticament anomenats “acomiadaments
objectius” i “Expedients de Regulació d’Ocupació” (EROs), les indemnitzacions dels quals es pagaran en part amb doblers
públics (8 dies per any treballat, a càrrec del FOGASA, Fons de Garantia Salarial) dibuixen un front ombrívol, per a molts
treballadors que creien tenir un lloc de treball digne i segur. Fins i tot s’han detectat en el sector ofertes de
desvinculació que inclouen el segur d’atur com part del tracte, mitjançant la formalització d’acomiadaments fraudulents. La
unitat sindical resulta, doncs, més necessària que mai, per a plantar cara a la reforma laboral i conservar els llocs de
treball. Una raó molt de pes, per a sumar el sector d’Estalvi a la Vaga General de Setembre.
processos d’integració de Caixes d’Estalvi amb ajudes del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) sumen 10.189
milions d’euros, segons el quadre que adjuntem al final de l’article, extret de l’Informe de Situació del Banc d’Espanya, a
29/06/10, sobre la reestructuració de les Caixes d’Estalvi.
al sanejament de CajaSur (que disposa d’altres 1500 addicionals, no utilitzats fins ara), i els 3.775 milions destinats pel
fons de Garantia de Dipòsits per a tapar el forat de Caja Castilla la Mancha, el muntant de diners públics dedicats a la
reconversió i sanejament del sector de Caixes d’Estalvi, en perspectives de privatització, arriba a 16.264 milions d’euros.
És a dir, no bastarien els 15.000 milions del Pla d’Ajustament imposat pel govern amb la complicitat parlamentària, i extrets
de la retallada de la inversió pública i de la despesa social, a força dels sacrificis de pensionistes, funcionaris, aturats
i persones depenents.
reconversió del sector poc o gens tenen a veure amb una suposada sortida de la crisi, que assota severament a la majoria dels
treballadors, i als sectors socials més desprotegits. Per contra, és de témer que suposi una volta de rosca més en el règim
de bancocràcia imperant, ja que suposa més poder per a la banca privada i l’especulació capitalista que, no ho oblidem, és
l’autèntica causa de la crisi. Resulta absolutament escandalós que, mentre se’ls posa a disposició tan magnífiques ajudes amb
diners públics, els banquers responguin amb el tancament del crèdit cap a les economies familiars i les petites i mitjanes
empreses, provocant la caiguda de milers d’elles, amb el consegüent desmantellament de l’economia productiva, augment de
l’atur, pèrdua de drets socials i empobriment general.
tant, acabar amb el monopoli privat del control de les finances. Cal promoure el debat ciutadà sobre la necessitat
inajornable de l’establiment d’uns serveis financers de caràcter públic, al servei dels treballadors, la ciutadania i
l’economia productiva. La vida i els drets bàsics de les persones no poden romandre condicionats i a la mercè de
l’especulació de les cúpules financeres. El crèdit ha de fluir en condicions justes, i preferentment per a satisfer els drets
i el benestar de tots els ciutadans, especialment dels sectors més indefensos. I això només ho pot dur a terme una banca
pública i social, controlada democràticament.
d’Acció Sindical de FESIBAC-CGT