Ara fa dos anys que va haver-hi les
manifestacions que van posar la primera pedra del 15-M. Una de les queixes de la gent que va sortir al carrer era la manca
d’oportunitats per al jovent i la precarietat de condicions laborals a què s’havien de sotmetre. Dos anys després, una
bona part d’aquell jovent, amb una gran formació acadèmica, ha hagut d’anar-se’n per trobar en algun altre lloc del món
les oportunitats que no havia trobat al lloc on havia nascut. Ahir molts d’aquests joves es van concentrar per denunciar
‘l’exili forçós’ a què s’han trobat abocats.
Ahir hi va haver concentracions de protesta per la precarietat laboral en unes quantes ciutats del món, com Amsterdam,
Brussel·les, Buenos Aires, Lisboa, Nova York, París, Roma, Viena, entre moltes més. Al nostre país també n’hi haugé a
Barcelona i a Palma.
En tots aquests llocs hi ha centenars d’històries personals de joves que han hagut
d’anar-se’n a fora, o que són a punt de fer-ho. Algunes són aplegades en la web nonosvamosnosechan.net, que les situa sobre el mapa.
Una de les concentracions d’ahir va
ser a Londres. La periodista Laura Ruiz Trullols, col·laboradora de VilaWeb que hi resideix, hi va anar, acompanyada de
gent que tenia ganes de protestar. Ens ho explicava així:
‘Abans d’anar a treure el cap a la manifestació, amb la Marta hem
decidit de menjar alguna cosa. Hem entrat en un restaurant a prop del London Bridge i el cambrer ens ha dit, en català: «Què
voleu noies?» I ens ha explicat que era del Prat del Llobregat. No és pas cap coincidència; trobar-se un català en aquesta
ciutat és d’allò més normal. La quantitat de joves que han decidit de venir per trobar-hi oportunitats és enorme. Conec
mestres, infermers, cuiners, dissenyadors, periodistes, economistes i enginyers informàtics.
Potser és per l’anglès, potser és
per l’atracció de viure en una ciutat multicultural on passen moltes coses… Sigui com sigui, avui el Millennium Bridge,
que connecta la catedral de Saint Paul amb la Tate Modern, era ple de gom a gom. Ple de joves enfadats amb uns polítics poc
conscients de la frustració de topar amb un mercat laboral que els refusa i no els permet d’avançar a casa
seva.
Un policia
explicava a un passejant tafaner: «Protesten perquè a casa seva no tenen feina i han de venir aquí a guanyar-se la vida.»
Mentrestant, els manifestants compartien experiències, desgràcies i alegries i, sobretot, es donaven consells els uns als
altres. És clar que molts hi som amb ganes de conèixer món, de millorar l’anglès i d’afegir experiència al currículum,
però sovint s’oblida que no és pas tan fàcil de sortir-se’n en una ciutat de preus desorbitats i temperatures
desagradables. Potser la pancarta que més m’ha agradat és la que duia un missatge positiu: «Som els aventurers. No ho
podran impedir, el futur és nostre.» Tant de bo.’
Bona formació, feines sense contracte i beques miserables
Ahir va sortir al carrer gent
que ha hagut de marxar. Hi ha molts joves a casa nostra que també s’ho rumien, vistos els casos amb què han
topat.
Marta
Muixí Casaldàliga és una periodista de Manresa, de 28 anys, amb dos postgraus, un sobre la comunicació dels conflictes de
la pau i un altre sobre gestió de projectes de cooperació internacional. També té un màster en gestió de la immigració. ‘Jo
sóc d’aquelles a qui feien creure que érem «classe mitjana», per bé que érem «classe baixa que tenia el privilegi de
trepitjar la universitat». I des de la primera feina a setze anys, servint gelats, la precarietat m’ha acompanyat sempre’,
explicava en un apunt al seu bloc del mes de febrer.
I resumia així la seva trajectòria en el món laboral: ‘He servit copes i
menjar ràpid, he fet de traductora, he signat capítols i recerques, he fet de tècnica de comunicació, entrenadora de circ, i
moltes altres feines més. Tot això sense signar mai ni un contracte digne i amb una cotització irrisòria. De fet, tot i
haver treballat més de deu anys, mai no he tingut dret a la prestació d’atur. De manera que podeu imaginar els malabarismes
per arribar a pagar, de moment, cada mes el lloguer.’
Recentment va acceptar una beca de l’Institut Europeu de la Mediterrània
(IEMed). És un consorci integrat per la Generalitat, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol i l’Ajuntament de Barcelona.
La contrapartida: 500 euros el mes per una jornada completa que, en el seu cas, com que s’havia de desplaçar des de
Manresa a Barcelona, quedaven en poc més de 200 euros per deu hores diàries de feina. ‘Allò que em dolia més de tot plegat
era haver acceptat, això era una traïció a mi mateixa que em feia sentir miserable’, explica Muixí.
Hi va aguantar un mes. Finalment va
renunciar a la beca i va enviar una carta al director de l’institut per exposar-li’n els motius. ‘No em puc permetre treballar en
aquestes condicions […]. Van ser les meves ganes de treballar pel que m’he estat formant durant tants anys en una
institució que em mereixia respecte que em va empènyer a acceptar allò que és inacceptable’, començava dient.
I afegia: ‘Lamento moltíssim
haver hagut de prendre aquesta decisió, però honestament rebutjar les condicions miserables és tot un
alliberament.’
Autor/s: Josep Casulleras Nualart