media són sota el control dels diversos segments del poder polític i financer”
revista Catalunya podria ser aviat un punt de referència per revitalitzar l’anarcosindicalisme”
nostra història dels segles xix i xx. Ha publicat catorze llibres i n’ha prologat molts d’altres, tant d’història com de
literatura. És un gran difusor de les idees i les gestes anarquistes arreu de l’Estat espanyol en ateneus, sindicats i
universitats.
Bernat és un membre destacat de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Ha perseverat en la lluita per tal
d’obtenir un local digne per aquest ateneu i el seu centre de documentació, junt amb en Toni Castells, el Manel Aisa,
l’Adolf Castaños, i d’altres.
En l’entrevista ens assabentem del motiu pel qual dedica els seus llibres als
seus familiars: formen part dels milers d’herois anònims, de les víctimes del genocidi franquista, dels grans oblidats pels
historiadors del poder i per la memòria democràtica.
D’on prové el nom
Muniesa?
De l’Aragó. A Terol hi ha dos pobles amb aquest nom: Muniesa i Casas de Muniesa. El meus avis paterns
eren aragonesos.
Quins són els fets
importants, formatius en la teva vida?
Sóc membre d’una família anarquista. El meu avi, ferroviari aragonès,
fou de la CNT. També el meu pare i els seus germans. Després de la Guerra Civil, l’avi fou condemnat a mort per haver
requisat aliments d’estraperlo per distribuir-los a través de la CNT a gent necessitada. Va romandre dotze anys a la presó.
El meu pare va anar a parar al camp de concentració d’Argelers (França). Per mi va ser important poder estudiar el
batxillerat en temps molt difícils, i després fer sociologia (llicenciatura a Deusto-Bilbao) i el doctorat en Història
Contemporània a la Universitat de Barcelona. Altres fets importants ja aniran sortint. Vivíem aleshores al Raval, carrer
Ferlandina, on vaig tenir notícia, per primera vegada, de la personalitat del Quico Sabaté, el qual actuava com guerriller
anarquista a Barcelona i precisament s’amagava al Raval (carrer de la Lluna, etc.). El meu pare va explicar-me qui era
Sabaté, i també Josep Lluís Facerias i, després, Ramon Vila Capdevila.
Quina ha estat la teva
evolució i la teva militància política?
Als anys seixanta, quan vaig acabar el servei militar, l’espai
anarquista era molt difícil de trobar. Dos amics i jo vam ingressar al PSUC, clandestí naturalment, en una cèl·lula d’una
quinzena de persones. L’estància al PSUC va durar poc, dos anys, i va finalitzar quan, un dia, a la cèl·lula va esclatar la
indignació davant l’ordre de Santiago Carrillo de lluitar per la «reconciliació nacional». Jo era molt jove, però hi havia
gent més gran. Recordo a l’advocat August Gil Matamala indignat dient: «Reconciliació nacional? Però si les presons estan
plenes i ens torturen i afusellen!” Poc després van fer una purga i alguns vam ser expulsats per trotskistes (jo,
sincerament, aleshores no sabia que era el trotskisme).
Com vas esdevenir
anarquista?
Vaig començar a estudiar la primera carrera, enginyeria industrial, que no vaig acabar. Aleshores
militava al Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB), clandestí. Vaig anar a Madrid diverses vegades per reunions
clandestines amb sindicalistes antifranquistes. En aquest espai coincidíem estudiants anarquistes, comunistes i catòlics del
FOC (Front Obrer Català). Jo ja estava en l’àmbit llibertari dins del sindicat. A més, feia, amb altres dos companys, de
corresponsal estudiantil de l’editorial anarquista Ruedo Ibérico: recollíem material clandestí que després portàvem
a París, a l’editorial dirigida per Pepe Martínez Guerricabeitia. En aquest lloc vam conèixer personalment el Joan Garcia
Oliver i l’Enrique Líster. El primer ens va causar una notable impressió; el segon, no: va intentar manipular-nos perquè li
muntéssim a Barcelona una cèl·lula del PCOE, dissidència del PCE-PSUC, del qual havia estat expulsat per Santiago Carrillo.
Nosaltres vam continuar anant a Ruedo i el 1973, jo anava sol amb una cartera amb documents quan la Guàrdia civil de la
duana va obrir l’esmentada cartera. Vaig anar a parar a la caserna de la Guàrdia civil, on vaig romandre tres dies. Em van
torturar i vaig sortir amb el cos «negre» dels cops (a la cara no). I d’allà, al Palau de Justícia, on el jutge va
dictaminar presó a la Model. Entre deu i onze mesos vaig ser-hi.
Com valores les lluites
estudiantils contra la Dictadura?
Durant aquells anys el moviment estudiantil fou la primera trinxera contra
la dictadura franquista: manifestacions, ocupacions de l’Edifici Històric de la plaça Universitat, abans que el moviment
obrer iniciés la seva marxa. Recordo que es va llançar un bust de Franco des del rectorat al carrer. Policies dins les
aules, professors negant-se a fer classe, estudiants manifestant-se per la Gran Via. El 1966 es va anunciar la projecció
d’un film de Luís Buñuel a la Facultat de Ciències Econòmiques (Viridiana, em sembla recordar). Fou prohibit a
darrera hora pel governador: aleshores un mínim de mil estudiants ens vam manifestar des de Pedralbes fins la Gran Via.
Quan et vas afiliar a la CNT?
El 1977, al setembre, em vaig afiliar a la CNT del carrer
Princesa (Barcelona), llavors ja era professor ajudant a la Universitat. Vaig entrar a través del professor Antoni Jutglar,
jo era deixeble seu. Després hi va haver els problemes interns de la CNT ja en la Transacció política i la meva filiació es
va perdre, però no la meva adscripció als moviments llibertaris.
Quins són els llibres,
professors, persones, que més t’han marcat?
Al marge de l’ambient familiar, en l’àmbit de les persones voldria
destacar les següents: els esmentats Antoni Jutglar (mort) i Pepe Martínez Guerricabeitia (mort), l’August Gil Matamala
(advocat), el Luis Andrés Edo (mort), el Francesc Espinet (company de lluites, àcrata), el Josep de Cabo (mort, un àcrata
«natural», stirneà, gravador de professió), el Tew Bunag (taoísta thailandés), la Isabel de Cabo (professora i iniciada en
el taoísme). En quant als autors de llibres: d’Homer especialment l’Odisea, de Montaigne, els Assajos, de La
Boétie, La servitud voluntària, de Maquiavel, El Príncep, de Kropotkin, La conquesta del pa, de
Proudhon, Què és la propietat?, de Dostoievski, Els germans Karamazov, de Tolstoi, Guerra i Pau, de
Miguel de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida, de Pío Baroja, La busca, de León Felipe, Poemas,
d’Albert Camus, L’home Rebel, La peste, etc., d’Stefan Zweig, Noticias de nuestro tiempo. En l’àmbit
del cine, Chaplin —el més gran— també els films de Sica, de Monicelli, de Germi, de Visconti, de Pasolini, d’Eisenstein,
d’Huston, de Kazan, de Kurosawa, de Redford, d’Scorsese, de Fernán-Gómez i de Berlanga. De persones de la meva generació,
voldria citar dos amics artistes de la pintura, el Carlos Mensa (mort) i el Miquel Vilà.
Què escrius o
investigues ara?
Actualment finalitzo una biografia novel·lada, Mujer rota, sobre una lluitadora
antifranquista en la Guerra Civil: Matilde Landa, que va dirigir el Socorro Rojo a Madrid. També faig un volum de
relats breus, el tinc quasi acabat. I, unes memòries (Disturbios), on acumulo dades sobre l’ateneisme, amb la idea de
fer un llibre sobre el seu significat historic i cultural.
A quines revistes o mass
media participes?
A la Solidaridad Obrera de la CNT-Joaquim Costa, a les publicacions que ha fet
l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Jo havia estat cridat a TV3 diverses vegades amb Manuel Delgado, Baltasar Porcel, Ainaud de
Lasarte, José Agustín Goytiso, etc. Finalment, fa uns quatre anys vaig ser vetat, ja que a Catalunya Ràdio vaig fer unes
crítiques a la Televisió de Catalunya, en fi. Tant se me’n dóna. Ara ni tinc televisor. La revista Catalunya, la
conec de les vegades que he estat a la CGT a Via Laietana i a Cornellà, podria ser aviat un punt de referència per
revitalitzar l’anarcosindicalisme i col·laborar en la reconstrucció del moviment obrer.
Des de quan
estàs implicat en la lluita per aconseguir la restitució històrica del local espoliat a l’Ateneu Enciclopèdic
Popular?
Sí, ja fa temps, quan era a la Casa de Caritat, amb aquell amic que li deien el Chato, i que
després va deixar-ho estar. I més tard amb els companys actuals: es van recollir signatures a la Universitat i a les xarxes
socials, i vam enviar la petició a l’aleshores conseller Joan Manel Tresserres (Esquerra Republicana). No va funcionar. En
el procés actual hem mogut a diverses persones, entre ells, el director general de Cultura, Alay. La situació està com
està.
A la Universitat, com està
la situació dels historiadors llibertaris i crítics amb el poder? Us tenen marginats?
Això ha quedat enrere.
Després del franquisme, els «comunistes», és a dir, els carrillistes i companyia van intentar controlar la Universitat,
ocupant càrrecs de poder, com sempre, i després fent purgues. Jo mateix, entre altres, vaig sofrir les seves pressions de
«comissaris polítics» que van intentar àdhuc suprimir la «llibertat de càtedra», especialment a Barcelona i Madrid. Avui la
universitat està individualitzada i cadascú s’ocupa de les seves classes i investigacions. El descrèdit dels «comunistes»
ha estat total i a les classes no hi ha cap problema, ni marginacions. Cadascú va a la seva. Respecte els àcrates, hi ha un
parell de companys dins la Facultat.
Com és la teva relació amb
els estudiants?
Extraordinària. Per les meves aules han passat uns deu mil estudiants. En diverses enquestes
em van escollir com un dels millors professors. Alguns d’ells m’han enregistrat en diverses entrevistes.
Quants llibres has publicat? Et sents reconegut socialment?
He publicat onze llibres en solitari i
de les editorials no em queixo. El que més s’ha venut ha estat el darrer La España lampedusiana: tres mil exemplars
entre Espanya i Amèrica Llatina. Els altres estan esgotats: Dictadura y Monarquia, Los límites de la libertad
(novel·la), Sociología de la Utopía. En fi, els mass media els han silenciat absolutament. Hi ha una censura pròpia
del feixisme postmodern.
Qui controla actualment
els mass media, descarament al servei dels poders?
Avui dia els mass media (premsa) són sota el control dels
diversos segments del poder polític i financer. La Vanguardia, el País, ABC, el Mundo. Darrere sempre trobem grups
com el Godó, el Cebrian i els seus amics, la família Luca de Tena, poders financers amagats o semiamagats. Manipulació,
falsejament de notícies. I no diguem ja de les televisions, on els «vetos» estan a l’ordre del dia. Jo i alguns amics meus
som vetats a Catalunya. El rol que juguen els mass media (televisió especialment) és fonamental pel sistema. Guy Debord ja
ho va dir: 8 hores de treball + 8 hores de dormir + 8 hores de televisió. El resultat d’això és allò que Marcuse afirmava:
«l’home unidimensional», és a dir, l’home pla, domesticat.
Com veus la situació
actual del moviment obrer: retallades de drets, de llibertats, de salaris
El moviment obrer entès en el
sentit històric i sociològic no existeix. Les anomenades CCOO i la UGT són dos instruments de la pancràcia (el poder), que
diu el meu amic poeta Lizano de Berceo. La Transacció el va destruir: les provocacions contra la CNT (cas Scala, etc.). La
CGT actual és l’avantguarda de la reactivació del moviment obrer de fonament anarcosindicalista. Vivim sota un feixisme
postmodern. No hi ha ni camises blaves, ni negres, ni marrons. Però el control dels mass media (premsa, televisió, ràdio),
és, com hem dit, ferotge. La classe obrera, doncs, no sé. L’obrer industrial està pràcticament en declivi: Espanya està
desindustrialitzada. És un país de serveis que viu del turisme. Caldria parlar potser d’un nou tipus de proletariat que va
augmentar en número i que inclou, com deia, a sectors de la classe mitjana que han perdut el tren i s’han quedat a
terra.
Com veus el moviment 15-M,
que reuneix amplis sectors
El principi d’una reactivació de la protesta i la lluita contra aquest feixisme
emboscat que ens governa, amb personatges tan repugnats com el conseller Puig, per esmentar-ne un.
Ens podries desemmascarar els falsificadors oficials de la guerra civil, de la transició i de l’actual
monarquia?
Els falsificadors de la Transició (jo li dic Transacció) han estat especialment historiadors
vinculats al felipisme, gent com Santos Juliá, Fusi, etc. Hi ha però precedents. En Gabriel Jackson, en la seva obra La
II República española y la Guerra Civil, escriu passant per alt el fet de la revolució anarcosindicalista. Jo vaig
tenir un enfrontament amb ell a l’Ateneu Barcelonès, ja fa molts anys.
Valora l’estratègia
llibertària: «guanyar la guerra fent la revolució»
Aquesta fou la consigna de l’anarcosindicalisme a la Guerra
Civil. La República, que era burgesa (sense burgesos) i liberal va tenir paralitzada la Reforma Agrària als despatxos,
Casas Viejas! Tot plegat va ser vergonyós… Ho va dir Durruti: «Al campesino hay que proporcionarle algo para que lo
defienda». D’aquí surt la consigna «la tierra para quien la trabaja». Compte, no «la tierra de quien la
trabaja». Els camperols andalusos què havien de defensar? Aquella República temerosa? Aquí a Catalunya el moviment
obrer llibertari va derrotar al feixisme als carrers. La batalla de Barcelona. L’inici d’una revolució que després, el
1937, els comunistes-estalinistes van destruir. Aquests feien tres guerres durant la Guerra Civil espanyola: contra els
feixistes, d’acord; contra la revolució anarcosindicalista, que van destruir; i un extermini de la dissidència que deien
trotskista, encara que no ho era del tot, sinó una heterodòxia marxista: el POUM. I després Stalin pispa l’or de la
República: unes set-centes tones. Escandalós!
Competir o cooperar? La
base de la Llei d’Educació Catalana (LEC) és la competició.
El món que hem viscut i vivim a Occident és
fonamentalment competitiu, és a dir, «darwinisme social». El liberalisme trasllada a la societat la tesi que Darwin va
aplicar a la Natura, on deia que sobreviuen els més aptes. El luteranisme és l’expressió més clara d’aquesta lluita de tots
contra tots i la victòria dels més poderosos. Luter deia que l’èxit a la vida és precursor de l’èxit al cel. Qui no triomfa,
no va al cel. El món anglosaxó ha estat la punta de llança del capitalisme o liberalisme. Davant d’això un món cooperatiu
seria absolutament contrari al qual tenim: la tècnica, per exemple, seria al servei de les persones, i no al revés. Ja al
segle xix, Robert Owen ho va veure clar: ell és el fundador del cooperativisme contemporani en la primera meitat del segle
xix, heredat per l’anarquisme durant la segona meitat del mateix segle. El món competitiu desconeix la fraternitat i, de
fet, al segle xx tenim tres exemples brutals de la dictadura competitiva: la Primera Guerra Mundial, la II Guerra Mundial i
ara la guerra econòmica. Sense comptar les guerres «subsidiàries», petites com el Vietnam, l’Afganistan, o el Pakistan.
Com veus el retorn al cooperativisme, les xarxes paral·leles
El retorn al cooperativisme
hauria de ser impulsat de nou pels moviments llibertaris. Així com l’intercanvi de materials, és a dir, una economia sense
diners. En alguns llocs de l’Empordà hi ha persones que practiquen l’intercanvi.
Has fet la tesis sobre la
burgesia catalana, i per tan ets especialista en el tema. Com veus les actuacions de CiU traint al poble català, aliant-se
amb el PP i aplicant les retallades imposades per l’oligarquia d’Europa.
Les retallades de CiU són lògiques:
és la dreta, el braç polític d’una burgesia reaccionària que va tenir en el pujolisme una nefasta expressió, precursora de
l’actual CiU. Però se senten recolzats per unes urnes. A vegades hi ha gent que, com deia Lenin, «Vota als seus opressors».
El Mas i sobretot el Mas-Collell són l’expressió d’aquesta màfia catalana que manipula els mass mèdia amb la seva omerta…
el Mas-Collell hauria d’explicar on militava quan era estudiant, abans d’anar a embrutir-se de les idees de Friedman i
companyia als USA (Minesota).
Dius que la monarquia va
néixer de les entranyes de la dictadura franquista. Segueix franquista? O fins a quin punt s’ha transformat?
La monarquia instaurada per Franco no ha canviat. A veure, la transició va ser, com he dit moltes vegades, «Borbón y
cuenta nueva». Franco no va pervertir als Borbón perquè ja eren pervertits de sempre, històricament. Va actualitzar la
perversió. «Todo atado y bien atado», va dir. I així va quedar. Torno a dir, allò què he escrit a La España
lampedusiana: «tot va canviar i tot ha seguit igual». La Constitució és un exemple de la perversió de la democràcia
franquistitzada. Articles que situen al Rei al marge de la Constitució, d’altres que fan el mateix amb l’Exèrcit,
legitimació del genocidi franquista, una llei d’Hondt per imposar el bipartidisme. Recordo que un dia, en una visita a
Washington, el Juan Carlos Borbón va dir: «Davant meu, mai toleraré que es parli malament de Franco».
El Borbón ha demanat perdó pel delictiu malversament de 37.000 en un viatge de plaer i poc ecològic en temps de
retallades.
El Borbó demanant perdó pels seus disbarats forma part de l’esperpent. Però, clar, ha de
defensar el seu negoci. Quin és? El tron. Per tapar tot l’aldarull al voltant de l’aventura africana del rei i els seus
embolics familiars, etc. potser especularan amb el tema «Urdangarin» i fer-li pagar en aquest totes les culpes. El que passa
és que ara sembla que el mateix Rei està involucrat en els negocis de l’altre…; més esperpent.
És esperpèntic, exacte, l’Urdangarin no va recordar cap dels seus delictes, robatoris, estafes. Va patir amnèsia
total davant una justícia que no s’atreveix a imputar-lo. Sols va recordar que el Rei no estava involucrat en
res!
Però atenció: esperpent —i Valle-Inclán ho va deixar ben explicat— és a la vegada còmic i tràgic. La
setmana passada vaig anar a Madrid a fer un parell de conferències. Em van explicar que hi ha un moviment pro III República,
impulsat per diaris com el Mundo i La Razón, d’extracció falangista i antimonàrquics al màxim.
*
Entrevista realitzada per Txema Bofill amb la col·laboració de Pep Cara, publicada al núm. 140 de la revista
«Catalunya»-«Papers».