Des que fa dos segles es van constituir les internacionals sempre van ser «obreres» perquè van
tenir com a eix la lluita per l’emancipació dels treballadors.
Des de llavors fins ara, es van assajar
diferents fórmules polítiques per aconseguir aquest objectiu, fórmules que en el seu desplegament comportaven per si mateix
mateixes la llavor del cisma i la divisió de la Internacional. Des d’aquella Primera Internacional de 1871 fins a la cogestió
capitalista de la socialdemocràcia aquest avenc no ha fet sinó engegantir.
Ara, la societat del
segle XXI té poc que veure amb les prioritats d’aquest imago mundi que va justificar aquella fraternitat militant. S’ha
passat de l’economia de l’escassetat a la del consum i la sobreproducció, de la fabril a la del coneixement, i ja sabem que
els experiments de socialisme autoritari d’Estat, soviètic i xinès, han esdevingut en més del mateix però amb ànsies
renovades capitalistes.
no han remès; només s’han parapetat en l’opulència d’uns quants i les seves cohorts de placebos assimilats. En realitat el
fonamental, inclòs la governança democràtica, continua pendent. Amb una diferència substancial, el temps s’acaba perquè el
planeta està malferit. Allà arrela el nou paradigma. Davant el problema productiu com a mitjà de satisfacció de necessitats
per a tots, lliure i iguals, ara el focus està en la perillosa voracitat d’aquest mateix i tecnològicament supersofisticat
sistema productiu. Ja no va més.
només per a socialitzar els mitjans de producció, vist el brutal fracàs del capitalisme de depredador en totes les seves
versions, sinó, a més, per a evitar que la cobdícia dels poderosos acabi en un holocaust de part. El 20 per cent de la
població mundial reté la riquesa del 80 per cent del planeta, però el 7 per cent té l’enorme responsabilitat de provocar la
majoria dels efectes destructius que pateix la naturalesa i el medi ambient. No hi ha marxa arrere. La recent cima de
Copenhaguen, creant un eix antiecològic entre la potència minvant, EUA, i la potència creixent, la Xina comunicapitalista,
evidencia la necessitat imperiosa de crear un front dels pobles que impedeixi la dominació d’una altra «solució final».
respostes diplomàtiques als problemes dels blocs, ja no harmonitzen. Des de la guerra d’Iraq, a més dels eterns contenciosos
en les àrees estratègiques de les superpotències (Palestina, Txetxènia, Sàhara, etc.), l’ONU ha derivat en una caixa de
compensació de les polítiques realment existents, quasi sempre en el registre que interessa als grans. Això s’ha vist també
en els fòrums ecològics mundials, primer en Koyto (un Protocol de circumstàncies que va ser sabotejat pels països més
contaminants) i ara amb la frustrada resolució de la Cima de Copenhaguen, que s’ha saldat amb un acord de família entre EUA i
Xina al marge dels restants integrants del G77. El país més poblat de la terra i un dels de major potencial de creixement
industrial i exportador ha fet valdre l’amenaça de l’enorme deute en dòlars que atresora per a consensuar un pacte de família
amb el seu “hipotecat” nord-americà en uns dels moments més crítics de la història del colós nord-americà.
i del capitalisme de mercat, patró aquest últim que a l’hora de la veritat s’ha servit del seu control sobre l’Estat per
refundar-se. Gat blanc, gat negre, l’important és que caci ratolins. Un antecedent d’aquesta política es va produir quan al
principi de la crisi financera que ha tirat a altres 50 milions de persones a la desocupació, el G20 va clausurar una trobada
per a debatre sobre l’ocupació “per falta d’iniciatives”. Òbviament la Idea de reduir la jornada laboral i l’edat de
jubilació per a donar entrada als exclosos i promoure un repartiment més just i eficaç de la “riquesa social” no entrava en
els seus plantejaments.
permetre’ns amb l’assalt al clima el que ja vam haver de suportar quan l’equilibri del terror nuclear entre Estats Units i la
Unió Soviètica. La solució no passa per fabricar una altra vegada refugis nuclears individuals o habilitar reserves
particulars des de les que contemplar neronianament com avança la destrucció. És temps d’actuar en consciència, de
mobilitzar-se, de capitalitzar en una massa crítica tota aquesta ingent capacitat de resistència i canvi que han demostrat
ara els activistes dels drets humans (perquè defensors dels drets humans i no una altra cosa són els ecologistes
antiglobalització) a Copenhaguen i abans a Seattle. Cal preparar el camí cap a la Primera Internacional del segle XXI. La
dreta ja no es reconeix per la seva posició contrària a la justícia social, avui ha ampliat el seu registre i és, a més, està
en tota aquella política que impedeix fomentar mecanismes certs per a detenir el procés de degradació mediambiental. I
esquerra és tot allò, múltiple, plural i global, que ho refuta i combat.
Extret i traduït de la Xarxa Llibertària Ajut
Mutu