- Per alguna cosa l’anomenaven «la dona més perillosa d’Amèrica»
Amb una lluita organitzada de dècades, feministes de tot el món han aportat una idea clau: el canvi social no tindrà traducció si segueix anant de la mà de privilegis de gènere. Igualment, la revolució no pot ser gris ni avorrida, i això és una cosa que sabia bé Emma Goldman (Kaunas, 1869 – Toronto, 1940), l’anarquista que va voler ballar sobre les cendres de l’Estat. Ara Capità Swing i Fundació Anselmo Lorenzo editen el primer volum de la seva autobiografia, «Vivint la meva vida», un complet relat no només de les vivències de «Emma la Roja», la que va ser en el seu moment «dona més perillosa d’Amèrica», sinó també de dècades d’Història revolucionària. Repassem aquí cinc punts clau de la seva trajectòria vital.
1. Entre l’individu i l’estat.
Emma Goldman representa la clàssica tensió llibertària entre l’individu i el col · lectiu. Sense cap dubte, ella va ser una figura heterodoxa. Goldman exemplifica com poques pensadores la no sempre còmoda relació entre el «jo» i el «nosaltres». A les pàgines del llibre assistim a un debat en primera persona entre la independència personal i l’anomenada Causa, en el que constitueix un dels millors exemples de la diatriba entre activisme incansable i desenvolupament íntim. Al seu torn, l’odi de Goldman a l’autoritarisme la convertirà en una de les primeres ideòlogues obreres de categoria (Permeteu-vos la llicència herètica) a l’hora de denunciar la brutalitat col·lectivista, que ja va entreveure en els primers anys de estatalisme soviètic.
2. Una memòria plural.
Malgrat el personal, les seves memòries no són només seves. Ni tan sols del moviment revolucionari. Són més aviat les de tot un període històric (finals del segle XIX i primer terç del XX), en el qual les forces anticapitalistes van començar a provar l’assalt als cels del món. En Vivint la meva vida assistim a una desfilada de personalitats excepcionals, totes elles conegudes de primera mà per Goldman: d’Alexander Berkman a Peggy Guggenheim passant per Piotr Kropotkin, Louise Michel, Sigmund Freud, Errico Malatesta, J. Edgar Hoover o Lenin.
3. Feminisme, sexe i amor lliure.
Parlar d’Emma Goldman és fer-ho de feminisme, sexe i amor lliure en el context llibertari. L’autonomia personal, l’autodeterminació sobre el propi cos i els desitjos que aquest demana encanten per sobre de l’amor individualista i propietari. Si les primeres pàgines s’obren amb un matrimoni fallit abans dels 20, el recorregut posterior estarà ple de preocupacions principals per Goldman, com ara el control de natalitat obrera, la utilització i difusió d’anticonceptius o la hipocresia que observava en la repressió de les treballadores del sexe. El corpori està sempre present en aquesta activista que es guanyava part de la seva vida com a infermera a Nova York. Alguns dels millors fragments de Vivint la meva vida detallen els sentiments i sensacions que experimentava amb cadascun dels homes amb qui va decidir compartir part de la seva vida. En Goldman el polític ho és tot, des de la seva exposició pública com a dona.
4. Si no puc ballar …
Per a ella, estimar les coses belles no suposava cap contradicció. El cant, el teatre, un quadre, el ball, no eren productes sorgits de l’estètica banal de l’alta cultura, sinó manifestacions artístiques que tot ésser humà hauria de poder gaudir per fer l’existència més suportable. L’afany de trencar aquesta frontera amb la cultura burgesa des d’una òptica revolucionària li va comportar nombrosos episodis desagradables i incomprensions en el propi si anarquista: que la col · leccionista d’art Peggy Guggenheim va ser una de les mecenes de les seves memòries deixa bastant clara aquesta faceta en la vida de l’activista. Malgrat tot, mai va deixar escrita la famosa frase «Si no puc ballar, no vull ser part de la teva revolució».
5. Últimes esperances.
La violència travessa tota la seva vida, i així apareix al costat de la seva concepció de l’amor / sexe en un còctel que la va fer, sent a més dona, subjecte d’atracció per a les masses de la seva època. La pròpia Goldman variarà les seves posicions pel que fa a la violència, i al voltant d’ella i de la seva utilització revolucionària es desenvolupa gran part del relat de la seva vida. Parlem de la seva fascinació pel terrorisme nihilista rus, els màrtirs de Haymarket, l’amor que sent per Berkman accentuat per l’atemptat comès per aquest, la presó com propi punt d’inflexió, la seva implicació indirecta en l’assassinat del president McKinley, l’oposició al creixent militarisme que va derivar en la IGM, el ferri naixement de l’URSS o la revolució anarquista de Barcelona. Aquesta era l’última esperança en el final d’una vida excitant.