Els treballadors i el conjunt de la societat
tenim nombrosos motius per a mobilitzar-nos. La crisi ha resultat un robatori. Els diners públics ha anat a enriquir més els
rics, i des de la posició d’avantatge adquirit han iniciat un atac a totes les condicions laborals i drets socials.
Els resultats són els més de quatre milions de parats, l’atac a les pensions i al conjunt de l’estat
de benestar, la precarització i degradació de l’ocupació i els augments de les desigualtats. Ells s’enriquixen i la
societat s’empobrix, de manera especial els sectors socials més dèbils.
Tot això ocorre en un clima
d’ignominiosa pau social. No reaccionem quan donaven els diners a les entitats financeres, tampoc ho vam fer quan la
desocupació va començar a créixer afectant els sectors més vulnerables, i eixa la nostra falta de reacció i pressió social és
el que els ha permés créixer-se i augmentar les seues exigències.
Bé està que el 29 de setembre fem vaga, però no
creguem que serà suficient si no implica un canvi d’actitud que ens servici de la passivitat en què estem instal·lats i ens
implique més, molt més, en la defensa dels nostres drets, els drets de tots.
Per això CGT va convocar anteriors
sobres i per això convoquem amb totes les nostres forces el 29 de setembre, al marge de les nostres diferències profundes amb
altres organitzacions sindicals convocants, diferències que, a més, no podem ni volem aparcar. Però tenim nombroses raons per
a mobilitzar-nos i eixes diferències no poden ser excusa per a no fer-ho, ni per a nosaltres ni per a ningú.
Una
raó és la reforma laboral, que va a precarizar i degradar més l’ocupació. Una segona raó és que, sense acabar d’aprovar
eixa reforma, ja estan amenaçant-nos de modificar a la baixa el sistema de pensions, i no pararan amb això, el seu objectiu
és el desmantellament i privatització de tota garantia social i pública. Però la raó fonamental per a mobilitzar-nos, la que
havia d’haver-nos espentat a fer-ho fa ja dos anys, són els més de quatre milions i mig de parats, la majoria dels quals no
aconseguiran una ocupació, ni sense degradar ni degradat, ni accediran al dret a una pensió, es reforme o no es reforme el
sistema. Acabar amb la desocupació és la raó més poderosa, l’objectiu central que ha de regir la nostra mobilització.
I la desocupació no va a solucionar-se, com ens diuen, reactivant l’economia, escometent obres públiques,
incentivant el consum, etc. Donat el component ecològic de l’actual crisi, d’esgotament de recursos naturals pel
balafiament del nostre model de societat, la reactivació econòmica no generarà benestar social ni ara ni en un futur
llunyà.
La desocupació només pot atallar-se per mitjà del repartiment i, junt amb la mobilització que frene la
rapinya i les exigències que tracten d’imponérsenos, hem d’impulsar mesures de repartiment, estant disposats a repartir del
el nostre i a exigir que els que més tenen més repartisquen. La primera cosa que cal repartir és el treball. En cap concepte
és lògic que mentres unes persones treballen 8 hores diàries i més, altres estiguen condemnades a veure truncat el seu
projecte vital per falta de treball. Per a això cal eradicar, per descomptat, les hores extres i disminuir la jornada laboral
tan dràsticament com siga necessari, inclús amb retalls salarials que hauran de pagar més els salaris més alts.
El
nostre objectiu ha de ser una societat garantista i igualitària. Amb eixe propòsit anirem a la vaga el 29 de setembre i
animem a treballadores i treballadors, al conjunt de la societat, a participar activament en ella.
Txema Berro,
CGT Nafarroa.