De la revolta de Stonewall el 1969, el record que més dol és el de la violència policial pel fet d’estimar-se. Aquesta imatge era la fúria desproporcionada d’una agressivitat criminal contra la nostra comunitat. Aquella memòria i tantes d’altres són presents en les lluites de la comunitat LGBTIQA+ des del principi dels temps fins als nostres dies, perquè és part substancial de la nostra història. L’acte radical d’estimar-nos, de voler-nos i desitjar-nos, ha estat reprimit sempre per l’heterocispatriarcat, que no pot suportar que el seu negoci i la seua dominació es qüestionen.
No cal anar-nos-en fins al 1969. Suposem que durant la recent visita del papa a l’Estat espanyol hauran sigut felices aquelles persones que creuen que la seua forma d’estimar és l’única possible, eixes que decideixen sobre les vides de les mares, eixes que ens exigeixen una fidelitat amb l’agonia dolorosa de la mort. Per a alegria dels polítics d’esquerra i dreta, el papa ha tornat a pontificar sobre peres i pomes, castedats alienes i purgatoris terrenals. Arribadis a este punt, tenim un missatge per a Lleó XIV: Neteja ta casa, que prou faena tens, i no et preocupes tant del que fa la resta!.
El nostre Orgull té classe a manta, i és de classe, obrera, per descomptat. Estem orgullosis d’estar organitzadis a la CGT, de fusionar el roig i el negre amb els colors de la nostra rebel·lia i el nostre Orgull de classe. Som la gent que s’alça per a pencar a l’obra o la cadena de muntatge, la que té les mans tacades de greix o escombraries, la que canvia bolquers a les escoles infantils i fa malabars a canvi d’una misèria, la que atén les comandes de menjar ràpid i escura plats mentre pensen en les matèries del pròxim examen…
I malgrat tot, després de tota aquesta merda, de viure en el capitalisme explotador, tenim temps per a estimar, perquè el nostre cor és immens. En aquesta lògica d’amor per la gent, incloem manifestar-nos contra el genocidi a Gaza, l’apartheid a Palestina, les massacres al Líban o el Sudan, per a exigir un habitatge digne, en defensa de la sanitat pública, contra el feixisme… Perquè el que no tenen ni fatxes, ni racistes, ni especuladors, ni Abascal, ni Netanyahu o Donald Trump és cor. La nostra veu és la de totis lis germanis que estan en lluita. Perquè malgrat el papa, el feixisme, les turbulències, la manca de papers, les precarietats laborals i la repressió d’ahir i avui, el que és nostre és clar: Estimar és un acte radical.
