El 23 de maig, els actors del pacte social
signaven una pròrroga dels convenis.
del benestar, encaren incerteses sense precedents. Tampoc és que hagin viscut mai dies de glòria en el sud d’Europa, però
aquests dos paraigües mantenien una aparença de protecció sobre col·lectius vulnerables i semblaven recordar que, en algun
moment, la classe treballadora va conquistar alguna victòria. Un desigual diàleg entre Govern, patronal i sindicats, amanit
amb les recomanacions de «grups d’experts‘’, parirà, segons totes les previsions, una reforma dràstica de les
pensions.
Al
mateix temps, el primer aniversari de la reforma laboral ha estat a punt de liquidar automàticament milers de convenis
col·lectius que, de moment, perllonguen la seva vigència o, per ventura, la seva agonia? El dijous 23 de maig, patronal
(CEPE I CEPYME) i els sindicats CC OO i UGT signaven in extremis un acord per a estirar la vigència d’aquells convenis
col·lectius que s’estiguessin negociant.
El pacte alleuja, ara com ara, una de les amenaces més serioses que ha patit la classe treballadora
en els últims anys. Fins a la reforma laboral de Báñez, quan un conveni col·lectiu caducava sense acord, la seva empara
s’estirava sine die en el que es denominava “ultraactivitat”. No obstant això, aquell decretazo va establir que els
convenis col·lectius esgotats sense acord entre empresa i representants de la plantilla deixarien de tenir vigència al cap
de dotze mesos. I els primers dotze mesos es compliran el 7 de juliol. És a dir, a partir del 8 de juliol, l’empresa, per
tant, podria unilateralment acollir-se al conveni d’àmbit superior –el del seu sector d’activitat– i, si no hi ha altre
remei, obeir únicament a l’Estatut dels Treballadors, el matalàs més esquifit sobre el qual pot caure una persona
assalariada.
Ha
acabat l’amenaça? Uns sindicats molt necessitats d’alegries volen presentar aquest pacte com una consecució èpica. Ramón
Górriz, secretari d’Acció Sindical de CC OO, defineix el text com “una esmena a la totalitat de la Reforma Laboral”. No
obstant això, altres fonts sindicals que encaren negociacions de convenis aquest any reconeixen a Diagonal que l’acord “no
és per a llençar coets” i que “la poca força negociadora que donava la ultraactivitat dels convenis s’ha perdut”. Els
empresaris ni tan sols han volgut que la signatura es converteixi en un acte públic per a no donar-li massa importància al
text.
Entre 1,5 i
2,5 milions de persones estaven a punt de veure reduïts a trossos els seus convenis d’empresa i aquesta destralada, sí, s’ha
alentit. La mala notícia és que el pacte no elimina en absolut la incertesa ni la inferioritat negociadora de les
treballadores i treballadors. L’acord és només una recomanació dels agents socials als seus representats: si ja estan
negociant un conveni, han de comprometre’s a perllongar-lo mentre duri la negociació. Fi de la història? En
absolut.
Al marge
que el text és només una recomanació, deixa a l’arbitri de cadascuna de les parts la decisió de donar per esgotat el diàleg.
Sembla lògic pensar que cap comitè d’empresa voldrà donar per resolta la negociació –mentre duri aquesta, el conveni es
manté–, però l’empresa podrà decidir unilateralment aixecar-se de la taula quan vulgui. Sí, unilateralment i quan vulgui.
Què passarà llavors? Aquesta és l’altra petita gran esperança a la qual s’aferren els sindicats: les parts hauran de
sotmetre’s a la mediació d’un arbitratge –previsiblement més benèvol i equitatiu que els «mínims» continuguts de l’Estatut
dels Treballadors –.
Amb tot, el text estàlvia de la trituradora un bon grapat de convenis: aquells que en el seu redactat
contemplen la pròrroga automàtica de la seva vigència seguiran valent amb independència del que digués la Reforma Laboral.
Els pròxims mesos mostraran si aquest pacte ha salvat les andròmines o es desfà com paper mullat quan les primeres empreses
donin per liquidades les negociacions que s’estanquin.
* Article de Raúl F. Millares publicat a la revista
Diagonal.