- Reportatge sobre la patologia i els efectes de l´amiant a El Punt Avui
-Sentenciats per l’amiant.
-Els treballadors exposats a l’amiant no sabien que fos cancerigen.
-actualitat. L’amiant no ha desaparegut del dia a dia.
-judicis • Els casos creixen, per les dècades de latència de les patologies associades.
“El que estem vivint ara és la punta de l’iceberg.” Ho diu Marta Barrera, advocada del Col•lectiu Ronda, i tècnica superior en prevenció de riscos. Des del grup d’advocats Ronda han portat ben bé dos mil casos de persones afectades per l’exposició a l’amiant . Es pot dir que en són experts: es van estrenar amb l’empresa Uralita. A l’Estat no hi ha processos productius amb amiant des del 2002, però les malalties associades poden tenir una latència de vint, trenta, quaranta anys. Per tant, diu Barrera: “El punt més alt de casos el tindrem el 2024. Ara comencem, com aquell qui diu.” L’exposició més forta a les microfibres de l’amiant va ser als anys seixanta, setanta, vuitanta del segle XX; de fet, fins que es va prohibir, a principis dels 2000. Abans de la prohibició absoluta, feia anys que estava regulat que els treballadors no es portessin la roba a casa, que els seus equips no tinguessin butxaques, però no es complia. La pols, les fibres, es ficaven per tot arreu. Damunt de l’entrepà que els operaris es menjaven. Es pot dir que van inhalar i van ingerir amiant.
Benedicto Martino, president de la Plataforma d’Afectats per l’Amiant al Prat, explica: “Si has treballat en aquest tipus d’empreses, de fibrociment, amb aquest material i tens una determinada malaltia estem parlant de malaltia professional. Hi ha causa-efecte. El mesotelioma pleural només pot ser causat per l’amiant. Si no has treballat directament amb amiant, pot ser t’hi has trobat en la teva vida domèstica. I en el cas de l’asbestosi, una fibrosis pulmonar, el mateix. La fibrosis pulmonar pot tenir més causes, però si has treballat amb amiant es diu asbestosi.” Però també hi ha càncers de llengua, laringe, estómac… L’inhalaven i se’l menjaven. Segueix: “Vaig començar a treballar amb amiant el 1987, i el màxim de protecció que vaig tenir va ser una mascareta i cap al final. El porto dins. Sóc un afectat de l’amiant, encara que no s’hagi manifestat res.” I afegeix Marta Barrera: “Volem que es reconegui que si els treballadors estan malalts per culpa de la feina, és una malaltia laboral i, per tant, han de tenir, automàticament, la pensió que els correspon, d’invalidesa o viudetat. Això ara s’està aconseguint per la via judicial, i les empreses esgoten els recursos fins arribar al tribunal suprem!”
A aquesta petició s’afegeix que les empreses es facin responsables, amb un increment de la pensió, de no haver aplicat les mesures corresponents. I les indemnitzacions, que quedin regulades. “La mort d’una persona pot ‘costar’ 80.000 euros. És ‘barat’ per a les empreses.”Demanen també que s’atengui als afectats passius. L’amiant afecta els que han treballat directament i també els que vivien a prop de les empreses, a les dones dels treballadors, que els rentaven la roba. És una loteria molt fosca. Pot tocar o no. No és senzill donar xifres de morts a causa de l’amiant.
Des del 2002 no hi ha, a l’Estat, processos productius amb amiant. La qual cosa no vol dir que no es convisqui amb l’amiant. Tot el que es va utilitzar abans de la prohibició, si no és que ha estat retirat, continua entre nosaltres. Diu Barrera: “Hi ha ignorància en dos sentits. La dels treballadors quan van estar exposats, tot i que les empreses, com a mínim les grans, com Rocalla, Uralita o l’actual Federal Mogul, ho sabien.” Hi ha una segona ignorància, la d’avui dia. “Saben la quantitat de gent que treballa a la construcció, en tasques de jardineria, per exemple, que no sap que s’hi està exposant?
L’Estat espanyol és ple d’amiant. Van a arreglar el baixant d’una canonada i resulta que és d’amiant.” Si l’objecte fet amb amiant no es toca, no passa res. Però si es fa malbé, o es manipula, es desprenen les fibres. “Quants casos quedaran amagats! Aquells que hagin treballat en empreses en les quals l’amiant era una primera matèria, seran reconeguts, però i el paleta de tota la vida? Pot morir d’un càncer pulmonar i ningú ho relacionarà amb l’amiant. Per manipular amiant s’ha de contractar una empresa de desamiantat. El problema és que és molt car.”
Quant amiant hi ha als edificis de l’Estat, a Catalunya? No se sap. A França hi ha un registre, i quan es compra o es lloga un pis, s’adjunta un estudi sobre l’amiant. Pot ser a tot arreu: plaques ondulades, canonades a pressió, revestiment decoratiu, aplicat com aïllant tèrmic… “Els estudis parlen de milions de tones”, conclouen.
Els afectats del Prat de Llobregat, molt actius
Els afectats del Prat treballen en dues direccions: aconseguir la jubilació anticipada i la vigilància de salut. Diu el president de la plataforma, Benedicto Martino: “Volem un seguiment de les persones que han estat treballant amb aquest material, volem proves específiques, no les que s’estan fent actualment, un cop l’any una radiografia i una aspirometria.” Calen recursos per part de l’Administració. I apunta José Luís Gómez, delegat sindical de CGT a l’empresa Federal Mogul, antigament dedicada a l’amiant: “La radiografia serveix per quan ja es veu la taca. I quina casualitat, que desapareixien radiografies de les revisions d’empresa. I què curiós, que es proposés una jubilació anticipada, i al cap de no res, el jubilat tingués ja metàstasi. I per cert, a mi m’han ofert un broncodilatador abans de fer l’aspirometria. Aberrant.”
Actuar de seguida, aquesta és la fita: “Cal tenir un marge de lluita més gran.” De la mateixa manera, seguiran insistint en la jubilació: “Ens ho mereixem!” I a fer arribar la informació a tots els possibles afectats. “En la nostra empresa 1.845 persones van estar exposades. A Catalunya no hi ha un registre exhaustiu. L’amiant ha tingut més de 2.000 usos, imagineu-vos quanta gent ha pogut moure al seu voltant. Pintura de façana, aïllant, pastilles de fre…” Si hi hagués un registre dels que van estar treballant amb amiant se’ls podria informar. I potser es podria fer diagnòstic precoç.
“Quant val una vida?”
Una bona pensió o una indemnització no compensen la pèrdua
Els afectats reclamen que se’n parli, que l’administració els doni suport
L’Ana María Sánchez desprèn energia. Podríem dir que ha viscut sofriments que valen per quatre vides. Lluitadora. Vet aquí com és. Viu al Prat de Llobregat. I és una de les víctimes de l’amiant.
Encara que ella no tingui una patologia associada a aquest material tòxic, ha viscut les seves conseqüències en pròpia carn. A principi dels noranta al seu home, en José, li van diagnosticar un càncer de laringe. Aquell càncer es va ‘curar’, però la malaltia va seguir fent estralls –inclosos dos ictus–, fins a la seva mort, fa poc més d’un any. La llei, com en altres casos, li ha acabat donant la raó, i ha reconegut la causa-efecte del cas d’en José, que era especialista en pintura i treballava en una màquina de fer frens. Vint-i tres anys a l’empresa.
Des que l’Ana María va conèixer de l’existència de la Plataforma d’Afectats per l’Amiant al Prat –“Me’n va parlar algú pel carrer!”–, a part d’estar pendent del seu propi cas, s’ha involucrat en les lluites del grup d’afectats. Es pot parlar d’estudis tècnics, es pot parlar de xifres, i noms tècnics llargs i difícils de recordar, però ella expressa amb una senzillesa admirable el quid de la qüestió: “Què es pot fer davant de tot el silenci que hi ha al voltant de l’amiant? No ho sé pas! Només em faig una pregunta: quant val una vida? Té preu, la vida?” Econòmicament, per la via judicial, està clar, ha aconseguit “compensacions” econòmiques. Però, diu, “què passa amb el sofriment, terrible, del meu marit?” Anys i panys d’aquí cap allà. “No hi ha compensació possible. Mentida, mentida. No compensa. Qui ho digui no té coneixement. Em vaig jubilar i només he pogut estar amb ell sis anys, i malalt. Aquest no era el pla que teníem!” I segueix: “Quants han mort per culpa de l’amiant? Ho ho hem de saber! No dormiré mai tranquil•la.” Justícia, va dient, no és legalitat.
Les empreses espremen tots els recursos, en unes batalles judicials plena de pèrits i esgotament. Fins que l’Administració se’n faci càrrec i legisli.
Esgotador. Com per als treballadors que no donen símptomes de malaltia, però senten que porten una bomba de rellotgeria. Diu un d’ells: “En una ocasió, a la revisió anual, l’aparell tenia una taca i totes les plaques sortien tacades. No s’imagina ningú com estàvem d’espantats.” L’angoixa té preu?
La mort d’una persona pot ‘costar’ 80.000 euros. És ‘barat’ per a les empreses
Marta Barrera
ADVOCADA COL·LECTIU RONDA
El que estem vivint ara és la punta de l’iceberg. El punt més alt de casos, el tindrem el 2024
Marta Barrera
ADVOCADA COL·LECTIU RONDA
Si has treballat amb aquest material i tens una determinada malaltia, és una malaltia professional
Benedicto Martino
PLATAFORMA D’AFECTATS
Vaig començar a treballar amb amiant el 1987, i el màxim de protecció va ser una mascareta
Benedicto Martino
PLATAFORMA D’AFECTATS