Fa ara dos anys els i les docents arribàvem a l’1 de maig preparant la primera vaga educativa al País Valencià en 10 anys. La tornada del PP al govern autonòmic, en aquesta ocasió acompanyat de l’extrema dreta de Vox, va suposar l’acceleració d’una decadència de l’educació pública que la CGT fa anys que denuncia amb independència de qui governe a València o a Madrid.
En aquell moment, centrant-nos en la gravetat de la situació, anunciàvem la mort de l’ensenyament públic. Raons no ens en faltaven. Els atacs al Valencià amb la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa, fomentant l’homogeneïtzació lingüística dels nostres centres. La també infame llei de Concòrdia, que equiparava les víctimes del franquisme amb els seus botxins i posava el focus en la persecució del professorat compromès. El reforçament de la religió catòlica a les aules. El progressiu augment de places en centres privats i concertats mentre s’arraconava progressivament l’educació pública. Unes ràtios que fan inviable una inclusió que és paper mullat llençat a la cara d’unes classes treballadores que veuen com l’ensenyament no és sinònim d’ascensor social.
En aquests dos anys, el professorat, i molt especialment la militància de CGT, no hem abandonat el carrer. Ens hem manifestat i hem fet vaga contra Rovira, contra Mazón, contra Trump i Netanyahu. Evidenciant que allò local i allò global s’abracen i es relacionen, ens hem oposat a una onada reaccionària que ha arribat amb la voluntat ferma de destruir el poc que quedava de l’Estat de Benestar i retrotraure’ns als moments més obscurs de la història del segle XX.
Si els últims dos anys han sigut de resistència, 2026 ha de ser un punt d’inflexió. Vam acabar l’any passat amb el sabor agredolç d’una vaga, la de deembre del 2025, que els sindicats majoritaris en educació no van saber aprofitar per començar un cicle mobilitzador exitós. Lluny de donar-nos per vençudes, i malgrat el desencís, les docents del País Valencià vam decidir-nos a transitar el camí de l’autoorganització. Van començar a nèixer, com bolets, les assemblees de centre. Naixien com a resposta a la incapacitat de les burocràcies sindicals d’arribar més enllà de la seua afiliació. Quan passen els anys, les companyes de CGT podrem estar orgulloses d’haver-nos implicat –moltes vegades per damunt de les nostres possibilitats vitals- en un moviment radicalment democràtic. D’haver-nos implicat sense intenció de controlar-lo, simplement perquè hem entès que era un moviment que podia canviar unes regles del joc marcades per la negació de Conselleria a negociar i per uns sindicats incapaços de pressionar amb èxit.
Aquest moviment, lluny de quedar-se només amb la crítica legítima i necessària, pretén ressuscitar l’educació pública. Situar-la, com es mereix, en el centre de les nostres societats, coste això el que coste. Si no hi ha diners, que els treguen d’on siga. Però hem arribat a la conclusió que el sistema no funciona i que necessitem canviar-lo radicalment.
És per això que estem a les portes d’una vaga indefinida clau per al futur a curt, a mig i a llarg plaç. Una vaga que és imprescindible que guanyem per nosaltres, per les docents, però també per l’alumnat i les famílies. Per tota la comunitat educativa i tota la societat. Perquè l’educació és cosa de totes i a totes ens afecta el que passa a les aules. Lluitem per unes ràtios que ens permeten treballar amb dignitat i atenen l’alumnat com es mereix, per uns centres educatius en bones condicions i adaptats a la nova realitat climàtica, per unes plantilles que responguen a les necessitats de cada centre i no a la lògica de l’estalvi i la retallada, que només ens encamina a una progressiva privatització de l’ensenyament; per una desburocratització de la tasca docent; per una educació en què el Valencià siga llengua vehicular, de manera que des de l’escola garantim la seua supervivència, i per l’estabilitat del professorat interí. També, com qualsevol treballador, lluitem per unes condicions laborals dignes i per la recuperació del poder adquisitiu perdut en els últims 15 anys, que mai hem recuperat.
Visca la lluita del professorat! Visca la lluita de la classe treballadora! A la vaga companyes, és hora de lluitar!