- Comunicat de CGT-FETAP a totes les empleades i empleats públics
No serem nosaltres els que defensem, des de la nostra posició llibertària anarcosindicalista, la necessitat de mantenir una estructura d’Estat, però sí l’obligatorietat de dotar la societat lliure, composta d’homes i dones lliures, d’una forma d’administrar els béns i serveis que són de propietat (tots ho haurien de ser) col·lectiva o comunitària. A aquesta forma l’anomenem Administració Pública i les persones que, malgrat tot, vam aconseguir que funcioni, treballadors i treballadores públics.
Doncs bé, aquest col·lectiu de treballadores i treballadors, que considerem una sort tenir l’ocupació de contribuir a la felicitat dels nostres conciutadans, patim una severa desgràcia: estar a les ordres d’una cohort de corruptes i gàngsters que atresoren els seus infames fortunes negociant amb els béns comuns, amb el capital col·lectiu del poble, amb la venda d’unes propietats que són d’ús comú i amb la cessió a empreses particulars de la gestió d’organismes públics, empreses de les quals també es porten el seu bon pessic amb quin dret aquests lladres s’apropien d’uns béns que pertanyen a tots, i amb quin dret negocien amb ells aquests xarlatans encorbatats i sempiternament somrients? Almenys, ja sabem de què s’estaven rient aquests fills de puta; l’última batuda, en què han caigut més de cinquanta -i són només la punta de iceberg- ho corrobora: de nosaltres, de tots nosaltres.
Tindrem la culpa d’alguna cosa? Que no ens càpiga cap dubte. Tenim la culpa d’haver-los deixat arribar fins a aquí, d’haver-los votat i de tractar-los com si fossin grans senyors; tenim la culpa d’haver delegat en aquests brètols nostre poder, de desentendre’ns del nostre futur. I així ens va. «El preu de desentendre’ns de la política és ser governat pels pitjors homes» (Platón)
Però ja tenim prou proves que ens demostren el tipus de gentussa a la qual hem estat servint. I, reconeguem-ho, no ha estat al poble que ens paga, ha estat a ells, als mateixos que ens han robat drets laborals i el 28% del nostre poder adquisitiu més pagues extres.
Sí, fa temps que venim unint-nos a les reivindicacions ciutadanes (Salut, Educació i Cultura, Justícia, Habitatge, etc.) però és hora, també, de convertir-se en poble, de deixar de veure com un privilegi treballar per a l’Administració Pública i veure-ho com un servei a la comunitat, a aquest poble que ha començat a rebel·lar-se contra aquests corruptes que, a més, són tan ignorants que no coneixen idees que ja es donaven en el Renaixement: «Un príncep mai podrà dominar un poble quan el tingui per enemic «(Maquiavel) i que maduren amb els ideòlegs de la Revolució Francesa abans que es aburguesara:» Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és per al poble el més sagrat i indispensable dels deures «(Robespierre)
Però la revolució es aburguesó i, amb ella, els cridats a defensar i administrar la propietat comuna. «Avui, el Poder Públic ve a ser pura i simplement, el Consell d’Administració de la classe burgesa» (K. Marx)
I aquest Poder Públic tenia els seus empleats públics, aquestes persones que estaven en contacte directe amb els ciutadans i atorgaven o denegaven, en funció de preferències, amistats, relacions familiars i, fins i tot suborns, determinades prebendes. Aquests empleats públics, a més, estaven juramentats amb les diverses opcions polítiques del moment per tal d’assegurar-se el lloc quan el seu partit aconseguís el poder. Va costar molt que aquest mètode de selecció de personal es substituís pel de publicitat, mèrit i capacitat, tant que, encara avui, la designació a dit i els acomiadaments i cessaments arbitraris se segueixen comptant per centenars i fins i tot per milers.
Va costar molt i segueix costant que un empleat públic no consideri el seu treball com a part de la seva propietat privada. Com qualsevol altre treballador ha de considerar l’exercici de la seva funció com a propi, però no el treball en si, perquè «La propietat és un robatori» (Proudhon) i sempre surt de la despulla dels altres. Un cop dit això i assumit el seu significat, hem de comprendre que el nostre lloc, la nostra lluita, és al mateix costat que ho té tota l’altra classe obrera, perquè d’ella som ia ella ens devem. «El Vell Món està en procés de dissolució. Un només pot canviar-ho a través d’una revolució integral de les idees i els cors «(Proudhon)
És per això que, igual que a la resta de produccions (industrial, agrícola, de serveis) «tota la nostra producció és un contrasentit. «Al negoci no li interessen les necessitats socials, només tracta d’augmentar els guanys del negociant. Per això la indústria fluctua constantment i està en una crisi crònica «(Kropotkin)
Sí, aquí és on hem anat a parar, que l’Administració pública sigui considerada com un negoci per polítics corruptes, alts executius, càrrecs nomenats a dit i altres lladres que, sota l’empara d’un sistema «democràtic» -burgués, i, per tant, nascut del lladronici propi de la seva classe -que es nodreix de l’esforç dels assalariats- s’han apropiat dels béns comuns per a treure’n beneficis econòmics il·legítims. És a dir, l’autèntic sentit solidari de la propietat pública ha estat anul·lat per enriquir a uns pocs. «La llibertat no pot ser realitzada més que en societat, i només en la més estreta igualtat i solidaritat de cadascú amb tots» (Bakunin)
Aquesta llei solidària de cooperació (molt superior a la de l’competència) ens l’ensenya ia la Mare Naturalesa, a la qual no li calen complexos Estats jeràrquics per aconseguir els seus fins. «La gran desgràcia és que una gran part de lleis naturals, ja constatades per la ciència, romanen desconegudes per les masses populars gràcies a la cura dels governs i l’església» (Bakunin).
Insistim en que des d’aquest sindicat anarcosindicalista no volem, de cap manera, defensar l’existència de l’Estat -el nostre gran enemic al costat del Capital- Ja ho deia el pare de l’anarcosindicalisme espanyol, Anselmo Lorenzo: «Justificar l’Estat és tasca ingrata, impossible, tant valdria entestar-se a fer higiènica i habitable una fastigosa claveguera tenint lliure accés al bosc, a la praderia, a la vall, a la muntanya, al riu, al mar. «
CGT-FETAP