Marín Civera Martínez (València, 15 d’abril de 1900 – Mèxic, 23 de maig de1975)
va destacar, dins del moviment llibertari espanyol dels anys 30, per la seua intensa labor com a publicista. Vinculat a
l’inici de la Segona República al sector treintiste de la CNT, al final d’este període es comptava entre els dirigents del
Partit Sindicalista de Ángel Pestanya[1].
Esta trajectòria permet considerar Marín
Civera un clar exponent del possibilisme llibertari, concepte amb què designem la postura d’aquells anarquistes que, sense
renunciar als seus fins revolucionaris, la destrucció de l’Estat i del sistema capitalista, van decidir recolzar a la Segona
República i integrar-se en el sistema democràtic, actitud que en alguns casos es va plasmar en la participació en el poder
polític[2].
Un aspecte menys conegut de la seua biografia és la seua dilatada pertinença a la maçoneria, que es va
estendre de mitjan dels anys 20 fins al final de la Segona República i, probablement, de la Guerra Civil.
En el
següent article s’analitza la vinculació entre l’activitat de Marín Civera com a llibertari i aquella que va desenrotllar
dins de la maçoneria, i en especial, el seu projecte que esta institució creara un partit específic amb l’objecte
d’establir la democràcia a Espanya, que va plantejar en 1928 i que permet identificar-li com a possibilista amb anterioritat
a la Segona República. Amb la dita anàlisi es prentende, en primer lloc, precisar els termes de la compatibilitat entre
anarquisme i maçoneria, i, en segon lloc, establir els principis ideològics en què Marín Civera va basar la seua postura
possibilista.
1. MARÍN CIVERA, SINDICALISTA REVOLUCIONARI
Marín Civera va nàixer en el si
d’una família de classe mitjana, la qual cosa li va permetre cursar estudis de comptabilitat, que va ampliar pel seu compte
amb altres de literatura, filosofia i economia, adquirint una extensa formació intel·lectual. Professional tècnic, va
treballar en un empresa consignataria de fustes de Grau, i en 1933 es va traslladar a Madrid, després d’obtindre una plaça
en l’Institut Nacional del Vi[3].
La relació de Marín Civera amb l’anarcosindicalisme, i en particular amb els
corrents sindicalistes revolucionaris dins de la CNT, es remunta a la seua primera joventut[4]. Al desembre de 1919 va
assistir al Congrés Nacional de la CNT, celebrat en el Teatre de la Comèdia de Madrid, en qualitat de delegat pel Sindicat
Únic d’Emplados de Comerç de València, junt amb Francisco Ferrándiz[5]. En el dit Congrés la delegació de què formava part
Civera va ser l’encarregada de proposar la creació de Sindicats de Professions Liberals i Sindicats de Distribució per a
enquadrar els tècnics i intel·lectuals en el si de la Confederació Nacional del Treball. L’acceptació d’esta mesura va
suposar un avanç en la direcció de les tesis del sindicalisme revolucionari, per quant estava encaminada a posar a
l’organització sindical en condicions de gestionar la producció i distribució industrial, és a dir, de substituir amb èxit
al sistema capitalista[6].
De 1930 al període final de la Segona República la faceta per la qual Marín Civera va
aconseguir relleu nacional, i a la que va consagrar tots els seus esforços, va ser la de publicista i editor, entregat a la
divulgació cultural entre els treballadors i, en particular, a la difusió dels principis del sindicalisme revolucionari. Va
emprendre esta tasca amb l’edició d’una biblioteca de fullets a preus assequibles, Quaderns de Cultura, que entre 1930 i
1933 va aconseguir quasi el centenar d’exemplars publicats[7]. Dirigida a l’educació autodidacta, oferia llibres sobre una
gran varietat de disciplines, “Política, Economia, Sociologia, Dret, Ciències Naturals i Aplicades, Geografia, Història,
Filosofia, Religions, Art, Literatura, Fisiologia i Higiene”, tractades tant per científics com per autors de distintes
tendències polítiques (llibertaris, republicans, socialistes, comunistes), encara que tots ells units, en paraules de Marín
Civera, per la seua condició “liberal”[8]. Es tractava per tant d’una col·lecció plural en temes i perspectives, “de sentit
eclèctic”, tal com es va presentar davant dels lectors[9]. Este eclecticisme implicava una particular concepció de
l’educació: en oposició a l’adoctrinament, passiu i unívoc, s’oferien al lector materials d’estudi perquè, reflexionant
sobre ells, arribara a formar-se un criteri sobre les qüestions tractades[10].
“Exposarem perquè
l’home trie, accepte o reforme; nosaltres no recomanem cap sistema, ni ens fem solidaris de qualsevol deducció doctrinal que
puguen lliscar els col·laboradors”[11].
El segon projecte editorial de divulgació animat per Marín
Civera va ser la revista Orto, publicada entre 1932 i 1934. La dita revista també va fer gala d’eclecticisme, i si bé es va
centrar a desentranyar el funcionament de l’economia i les propostes alternatives a l’organització capitalista, concedint
protagonisme a l’exposició de les anàlisis i concepcions del sindicalisme revolucionari de la mà dels seus representants més
destacats (Cornelissen, Besnard, Pestanya), també va incloure els treballs d’autors marxistes, i no va desdenyar abordar
temes laterals, com l’eugenèsia o l’anticlericalisme[12].
A la labor realitzada des d’estes plataformes
editorials cal unir la publicació d’obres d’autoria pròpia, la major part, al seu torn, de divulgació, plantejades com a
introducció a la trajectòria històrica i els plantejaments d’alguns corrents de pensament polític i econòmic, en particular
el socialisme marxista i el sindicalisme revolucionari: El marxisme. Origen, Desenrotllament i Transformació, Madrid, 1930,
Socialisme (NÚM.1 de Quaderns de Cultura), València, 1930, La formació de l’Economia Política (NÚM.5 de Quaderns de
Cultura), València, 1930, El Sindicalisme. Història, Filosofia, Economia, València, 1931, i El sindicalisme i l’economia
actual, Madrid, 1936.
En l’última etapa de la Segona República va tindre lloc l’adhesió de Marín Civera al
Partit Sindicalista, concebut com a instrument de participació política al servici del sindicalisme revolucionari. Destacat
membre del mateix, a l’inici de la Guerra Civil es va fer càrrec de la direcció d’El Poble, de València, i Demà, de
Barcelona, òrgans del PS i, després de la mort de Ángel Pestanya, al novembre de 1937, va passar a substituir-li com a
president del partit a escala nacional[13].
2. MARÍN CIVERA, MAÇÓ
Marín Civera va ser
iniciat el 20 de gener de 1925 en la Lògia Pàtria Nova NÚM. 4 de Grau, València, pertanyent al Gran Orient Espanyol, amb el
nom simbòlic “Mario”. Exaltat al Grau 2n al juny de 1925 i al 3r al novembre de 1925, va exercir ben sovint, dins de la seua
Lògia, els càrrecs de major responsabilitat: Venerable Mestre, en 1928, Segon Vigilant, en 1932, i Primer Vigilant, en
1933[14]. Així mateix va gaudir de la confiança i el reconeixement de la Gran Lògia Regional de llevant, que li va triar per
a ostentar la seua representació en distintes tasques[15]: quan la dita Lògia Regional va constituir, al març de 1928, la
Fundació Cultural Blasco Ibáñez, Marín Civera va formar part, com a Vocal, de la Comissió Gestora encarregada d’iniciar el
seu funcionament[16]; tres mesos més tard va assistir com a representant oficial de la maçoneria de llevant a l’Assemblea
Nacional Simbòlica celebrada a Gijón[17]; a mitjan 1930 se li va designar Segon Vigilant de la Comissió de Govern de la
Regional Centre, establida de mode interí a València per decisió del Gran Consell Federal Simbòlic, davant dels conflictes
interns sorgits en el si de la maçoneria madrilenya[18]; i al juliol de 1934 se li va incloure entre els Mestres Maçons que
reunien condicions per a ser triats Gran Mestre Nacional.
Encara que l’anterior constituïx l’última dada
inequívoca de la continuïtat de Marín Civera com a membre actiu dins de l’Orde, hi ha indicis que esta es va prolongar fins
al final de la Guerra Civil. El primer, la carta escrita per Civera a un germà maçó datada el 15 de juliol de 1936, del text
del qual, que comentarem més avant, es deduïx la pervivència de la seua identificació amb les institucions maçòniques[19]. El
segon, l’article de Marín Civera, que també es comentarà més avant, “Recordant Anselmo Lorenzo, anarquista i maçó”, escrit
durant la Guerra Civil per a la seua publicació en El Sindicalista, de Madrid, un dels òrgans del PS[20]. En tercer lloc, a
l’inici del seu exili a França, període en què va quedar reclòs en un camp de refugiats, va rebre per part d’alguns maçons
l’oferta de gestionar la seua eixida, tracte de favor que va rebutjar per camaraderia cap a la resta d’internats, i que
permet suposar que encara formava part de l’Orde, o almenys mantenia amb ella relacions molt cordials[21].
3. COMPATIBILITAT ENTRE MAÇONERIA I MOVIMENT LLIBERTARI
Marín Civera va conciliar durant diversos anys la
seua pertinença a la maçoneria amb la seua condició de destacat teòric i publicista llibertari. Este fet ens obliga a abordar
una qüestió a què la historiografia especialitzada ja ha realitzat algunes aproximacions: els termes en què es va establir la
relació entre maçoneria i anarquisme.
3.1. Estat de la qüestió
Per a explicar la pertinença
maçònica de destacades figures del moviment llibertari espanyol, entre l’últim terç del segle XIX i el primer del segle XX,
s’ha assenyalat, amb encert, l’existència de diversos elements d’identitat entre anarquisme i maçoneria. En primer lloc,
ambdós corrents pretenien transformar moralment l’individu a fi d’aconseguir una societat perfecta, basada en la
fraternitat de tots els hòmens, i confiaven en l’educació com a mitjà per a aconseguir tal objectiu. I, en estreta
vinculació amb el punt anterior, ambdós compartien la fe en la ciència i la raó, concebudes com a impulsores del benestar i
el progrés de l’home, l’exercici del lliurepensament i un marcat anticlericalisme, derivat de considerar a l’Església un
poderós agent de control ideològic, garant de la reacció i responsable del fanatisme i el retard de la societat[22].
Junt amb esta base ideològica comuna s’ha subratllat com principal obstacle a la compatibilitat entre maçoneria i
anarquisme el caràcter pequeñoburgués i reformista de la primera, contraposat a la condició obrera i revolucionària del
segon[23]. Este enfocament es correspon, de fet, amb la crítica a la maçoneria expressada en l’època per part del moviment
obrer, tant de marxista com anarquista[24]. A l’assumir este plantejament els autors que han abordat el tema solen
adjudicar-li rang de contradicció indefugible, font de tensió contínua en els llibertaris que van optar per ingressar en la
maçoneria. Tal perspectiva acaba per negar la compatibilitat entre anarquisme i maçoneria: conduïx a la conclusió que un
anarquista no podia ser, sincerament i amb ple coneixement de causa, un maçó autèntic. Partint d’esta premissa, l’ingrés
d’àcrates en l’Orde queda explicat basant-se en una combinació de: (1) elements favorables: les analogies ideològiques ja
exposades, (2) factors conjunturals: pel normal, una situació de repressió sobre el moviment llibertari, i (3) consideracions
instrumentals: el desig d’usar les lògies com a caixa de ressonància per a exercir el proselitisme[25].
No
obstant això, com pretén demostrar-se al llarg del present treball, Marín Civera va constituir un exemple de pertinença
conseqüent a l’Orde. L’estudi del seu cas contribuirà a precisar les premisses en què residia la compatibilitat entre
anarquisme i maçoneria i a provar, per tant, que esta va ser possible[26]. Quelcom que, per descomptat, no refuta la hipòtesi
que la trajectòria maçònica d’altres llibertaris responguera a motius diferents de la convicció personal, de tipus tàctic o
instrumental.
3. 2. La pertinença maçònica com a convicció personal
Què significava ser
maçó?
Sense ens atenim a la definició subministrada tant per la historiografia com per la pròpia institució, la
maçoneria era abans que res una escola de formació de l’esperit, intel·lectual i moral, caracteritzada per l’humanisme,
entenent per este el sistema de pensament que assenta la seua escala de valors en el desenrotllament ple dels individus.
“La maçoneria no és un partit polític, ni un sindicat; tampoc és una religió, ni una secta”[27].
“La maçoneria es pot considerar, (…), des del seu naixement, com una escola de formació humana (…), (…) una
associació cosmopolita que acull en el seu si a hòmens de diferent llengua, cultura, religió, raça, i inclús conviccions
polítiques, però que coincidixen en el desig comú de perfeccionar-se per mitjà d’una simbologia de naturalesa mística o
racional, i de prestar ajuda als altres a través de la filantropia i l’educació”[28].
“La Francmaçoneria és un
moviment de l’esperit, dins del qual tenen cabuda totes les tendències i conviccions favorables al millorament moral i
material del gènere humà. La Francmaçoneria no es fa òrgan de cap tendència política o social determinada. La seua missió és
la d’estudiar desinteressadament tots els problemes que concernixen a la vida de la humanitat per a fer la seua vida més
fraternal”[29].
L’activitat quotidiana de les lògies estava dedicada, de manera primordial, a la
formació mútua dels seus membres, a través de la discussió de temes de debat. I comportava, junt amb este tipus de
“treballs”, gran nombre de tasques rutinàries. Així ho va destacar el dirigent anarcosindicalista Vicente Ballester, membre
de la Gran Lògia Espanyola durant la Dictadura de Primo de Rivera, al fer notar els seus companys que alguns “elements
valuosos”, després de ser iniciats, “quan veuen la llum i amb ella la monotonia dels treballs es van decebuts”[30].
Si bé la maçoneria va demostrar ser sensible davant de “la qüestió social”, conforme esta es feia un problema més
apressant, i la va integrar als temes discutits en els tallers, mai va arribar a adoptar una postura concloent enfront de la
mateixa, i esta va ocupar un lloc accessori entre les seues preocupacions. Convé també matisar el seu reformisme, que va
consistir, no a garantir la intangibilitat del sistema capitalista en si, sinó a excloure les solucions violentes al
conflicte entre capital i treball, com es desprén tant de les seues esporàdiques actuacions en el món profà en labors de
mediació com de la tendència que va predominar en les seues declaracions, el reconeixement del treball com a única font
legítima de riquesa[31].
L’ingrés en la maçoneria, com a decisió personal, implicava el desig de cooperar en
l’aprenentatge amb persones que compartien les mateixes inquietuds de formació de l’esperit. El que alguns anarquistes
pogueren acceptar com a interlocutors en esta tasca als germans de les lògies, majoritàriament burgesos, i atribuir a
l’intercanvi intel·lectual amb ells una qualitat perfeccionadora constituïx una expressió més de l’eclecticisme llibertari
i el concepte de l’educació inherent al mateix. Com ja s’ha comentat, resulta paradigmàtica en este aspecte l’actitud de
Marín Civera, la col·lecció del qual Quaderns de Cultura no vacil·lava a incorporar autors burgesos, elecció que equivalia a
apreciar com valuosos els seus coneixements i argumentacions.
La hipòtesi anterior queda avalada pel fet que
l’atracció per la maçoneria es donara entre llibertaris que disposaven d’una educació excel·lent. Si una cosa tenien en
comú Anselmo Lorenzo, Francisco Ferrer Guàrdia, José Sánchez Rosa, Eleuterio Quintanilla, Vicente Ballester, Pedro Vallina i
Marín Civera, esta era el posseir una notable formació intel·lectual.
3. 3. Una afinitat bàsica:
l’humanisme
L’ingrés en la maçoneria, com a convicció personal, requeria una afinitat profunda. D’entre els
referents ideològics comuns a anarquisme i maçoneria, exposats al principi d’este apartat, destaca un bàsic: l’ètica de
tipus humanista.
L’anarquisme es funda, en essència, en un imperatiu moral, inspirat en l’humanisme: el seu
objectiu és passar d’una organització de la societat basada en el benefici propi, el domini d’uns hòmens sobre altres i
l’enfrontament, a una altra regida per la fraternitat i la cooperació. L’anarquia, la més completa llibertat i igualtat,
només es pot aconseguir alliberant la humanitat del llast de l’egoisme i els fanatismes (racisme, nacionalisme) que la
dividixen. Per als llibertaris la formació d’un home nou, desposseït de tals tares, objectiu que, com hem vist, compartien
amb la maçoneria, equivalia a complir la seua aspiració suprema. Una vegada aconseguida esta transformació moral, el
capitalisme i l’Estat, l’explotació i la tirania, no podrien perviure, i desapareixerien junt amb la seua causes[32].
L’humanisme va constituir un ingredient fonamental en el pensament sindicalista de Marín Civera. Un bon exemple ho
representa l’article amb què, a manera de declaració de principis, va obrir el primer nombre d’Orto, “A manera
d’introducció. El sentit humà de l’economia”, triat també, significativament, per a encapçalar quatre anys després la seua
obra El Sindicalisme i l’economia actual[33].
Este text constituïx un atac a l’organització de l’economia
capitalista basat en raons morals: la seua ineficàcia en termes socials, és a dir, humans, pel fet que només està regida per
l’egoisme. La solució defesa per Marín Civera és aquella que concilia la racionalitat i l’ètica: posar el progrés tècnic,
les immenses capacitats productives desenrotllades pel capitalisme, al servici de l’home, “perquè contràriament al que
ocorre en l’actualitat servisca per a realitzar fins humans que no siguen bastardeados per la intenció del lucre”[34].
Quelcom que proposa utilitzant precisament la metàfora maçònica de “polir la pedra”:
El signe del
nostre temps és el de donar una ànima a la màquina, el de véncer eixa força cega. Com? Unint-la al carro d’una Ètica
superior. D’una Ètica que polisca la rebava de la seua inconsciència[35].
Marín Civera definix esta
tasca, redemptora de la humanitat en el seu conjunt, com un “vast pla de construcció i rectificació de tots els valors
humans”, sent la seua meta “la convivència harmònica”, sense dominacions d’una classe sobre una altra[36].
De
mode paral·lel Civera va identificar també l’essència de la maçoneria en l’ètica de tipus humanista. Així va fer residir en
ella el fonament de la seua apologia d’Anselmo Lorenzo com a maçó:
“Anselmo Lorenzo havia triat el
camí de l’acràcia com una superació profana de la seua iniciació maçònica. El seu somni era l’home perfecte en virtut
d’això austera i en el seu alta moral.
El seu anarquisme naixia més aïna de la contemplació serena del dolor humà
i de la rebusca del sentiment entre els afanys per a l’èxit d’una moral naturalísima i allunyada per complet de la freda
dialèctica especulativa. (…)
(…) Anarquista i maçó, Anselmo Lorenzo viurà en la memòria de tots com a exemple
màxim de bondat i de virtut”[37].
Un altre exemple ho constituïx la planxa que Marín Civera va elevar
a la GLR de llevant amb el propóstio que fora defesa en l’Assemblea Nacional Simbòlica de 1928. L’extensa argumentació
inclosa en la mateixa representa una condemna en termes morals del capitalisme, considerat com el triomf del “individualisme
liberal”, basat en l’ambició i caracteritzat pel menyspreu al “factor home”, i comanda a la maçoneria la labor d’orientar a
la humanitat cap a una nova organització de la societat, en la que cada persona puga desenrotllar-se plenament, cobertes les
seues necessitats materials i intel·lectuals. I en contraposició a l’egoisme, Civera proposa com a principi ètic el formulat
per Kant: “l’home és un fi en si mateix”[38].
3.4. L’educació com a origen de la transformació
social
Anarquistes i maçons van propugnar l’educació com a mitjà de reforma moral, condició i germen de la
transformació social. I precisament la intervenció de la maçoneria en el món profà va destacar en el camp de la pedagogia, a
través del patrocini a l’ensenyança laica i racionalista. En el cas de Marín Civera l’esforç resulta més patent, en tant la
Fundació Cultural Blasco Ibáñez va constituir un projecte educatiu promogut en exclusiva per la Gran Lògia Regional de
llevant, que contemplava la creació d’una Biblioteca popular, la construcció d’un grup d’Escoles Noves i la formació
d’una Colònia Escolar permanent a Buñol[39]. Actuacions en el mateix sentit poden rastrejar-se en l’activitat d’algunes de
les lògies a què van pertànyer llibertaris (Anselmo Lorenzo, Eleuterio Quintanilla, Vicente Ballester)[40]; un esforç
pedagògic complementari del desenrotllat pels mateixos anarquistes maçons: junt amb el cas paradigmàtic de Ferrer Guàrdia,
cal assenyalar que Anselmo Lorenzo va treballar com a traductor per a l’Escola Moderna, i Sánchez Rosa i Eleuterio
Quintanilla eren al seu torn mestres racionalistes.
Pel que fa a Marín Civera, sabem que va identificar
explícitament els objectius de la maçoneria amb els perseguits en la seua activitat com a publicista i editor en pro de la
divulgació cultural. Així va sol·licitar la col·laboració de les lògies en la promoció de Quaderns de Cultura, que va definir
com “obra completament maçònica i inspirada per un noble desig de liberalització cultural” que “necessita del suport de tots
els HH.: i profans que assenten el desinteressat impuls de la dignificació humana” [41]. I de la mateixa manera es va referir
al seu llibre El Sindicalisme i l’economia actual, publicat a l’abril de 1936, moment en què ja pertanyia al Partit
Sindicalista, com “inspirat en les normes fraternes apreses en la convivència humanística i elevada de les nostres
institucions”[42].
Finalment cal assenyalar el fet que com a editor Marín Civera va publicar, tant en Quaderns de
Cultura com en la Biblioteca Orto, obres sobre la maçoneria, escrites pels maçons Matías Usero Torrent i Pedro
González-Blanc, i inclús un tractat maçònic, el primer volum de Bateguemeua[43]. La difusió dels principis de la maçoneria,
que ja havia proposat en la mencionada planxa de 1928, quedava així integrada en el seu projecte d’emancipació a través de
la cultura.
4. MAÇONERIA I POSSIBILISME LLIBERTARI
Fins ací hem exposat l’afinitat
essencial que va possibilitar la conciliació entre anarquisme i maçoneria, evident en el cas de Marín Civera, i de la que hi
ha almenys indicis en el d’altres àcrates maçons. Ara analitzarem els termes en què Marín Civera es va mostrar partidari de
la intervenció de l’Orde en la política nacional, a fi d’identificar els principis ideològics en què es va fundar el seu
possibilisme, saldat al final de l’etapa republicana amb l’afiliació al Partit Sindicalista.
Marín Civera va
formalitzar la seua proposta en aquella planxa, ja al·ludida nombroses vegades, que va confeccionar amb la intenció que es
discutira en l’Assemblea Nacional Simbòlica de 1928. Civera va remetre la planxa a José Estruch, Gran Mestre de la GLR de
llevant, acompanyada d’una carta, datada el 13 de febrer de 1928, en la que presentava el treball com “l’ampliació, raonada
i concreta de la nostra proposició elevada a l’anterior Gran Assemblea Nacional”[44]. Ens inclinem a pensar que l’autoria
de tal proposició precedent va correspondre al mateix Civera, per raons de concepte i estil. En ella s’establia la
dependència de la redempció espiritual respecte de l’econòmica, i es postulava la consecució d’ambdós com el deure de la
maçoneria, proposant com a mitjà per a dur a terme la dita tasca “la propaganda per l’emancipació integral de l’home” i el
foment de la instrucció, en particular “l’ensenyança laica”[45]. La planxa que ara remetia Civera a Estruch, més extensa, i
més concreta pel que fa a la definició d’objectius, va córrer pitjor sort i no va arribar a debatre’s l’Assemblea
Nacional[46].
En el document redactat en 1928 Marín Civera proposa la intervenció de la maçoneria en la vida
profana amb l’objectiu d’instaurar una democràcia, tasca que presenta com de realització dels principis maçònics. La
necessitat este intervencionsimo es justifica davant de la vigència de la Dictadura, però també davant de la perspectiva de
la seua caiguda, a fi que la transformació social es faça de mode ordenat.
“Quan hi ha, com en
l’actualitat, tants obstacles a derrocar, que s’oposen al lliure desenvolupament de la humanitat, [l’Orde] ha d’eixir de
la seua acció contemplativa; mai romandre inactiva. Els temps així ho reclamen.”
“El poble es cansa ja d’esperar
i és molt possible que sobrepasse els seus llits normals per a conduir-nos, a la força, per camins que després reprovaríem,
però que els justificaria la nostra inèrcia.
Que siga la Francmaçoneria el fre dels dos extremismes.
Que isca del camp de l’acció i plasme – Amb el desinterés, noblesa i altruisme que la caracteritza – Els bells postulats
que li servixen de norma. Postulats que, com veurem més avant, encaixen perfectament en una Democràcia pura.”
Civera definix la política com “filosofia aplicada”, disciplina encarregada de fer progressar a la humanitat en la
mesura de les possibilitats oferides per la realitat.
“El polític (…) és el que sap evitar les
revolucions per l’evolució constant.”
“La Francmaçoneria, ja que ostenta un ideal fonamentalment humà, ha de
tractar de realitzar-ho de la manera més convenient, podent, per açò, dir-se que és per essència política, en el més elevat
sentit de la paraula.”
Existix ací analogia amb un dels principis del sindicalisme, la necessitat
escometre la transformació social d’acord amb un pla precís; de fet Orto va nàixer amb esta vocació, la d’establir amb
claredat la forma de construir la nova societat a partir de l’estudi de la vigent. Civera revela una vegada més l’íntima
relació entre la seua concepció de la maçoneria i la seua activitat dins del moviment llibertari al transvasar un comesa
semblant a l’Orde, que, segons les seues paraules, per a trobar la fórmula de l’emancipació, “una solució precisa”,
s’encarregaria d’analitzar “els fenòmens humans”; la qual cosa li porta a afirmar: “La Francmaçoneria és la sociologia”.
Marín Civera, per a més claredat, inclou en el treball “una síntesi del que s’ha dit en matèria sociològica”,
l’argumentació de la qual ètica ja s’ha comentat. Del repàs que fa a l’evolució històrica de les societats sorgix la
propopuesta d’un objectiu immediat: la democràcia. A desenrotllar les característica d’este sistema dedica un esquema de
punts mínims, d’entre els que destaquen, per definir esta democràcia com a burgesa:
“NORMES
FORMALS
República democràtica
Llibertat absoluta de pensament, manifestació i reunió
PROCEDIMENT
Sufragi universal
Organismes tècnics triats”
L’últim aspecte es
troba relacionat amb una organització racional de l’economia, i comporta un cert intervencionisme, però això és tot. Dins
d’estos punts mínims Civera es limita a plantejar certes garanties laborals, entre elles “sindicació professional” i
“retribució justa del treball”.
No obstant trobem desenrotllat a part, com no podia ser menys, en qualitat
d’ampliació a esta “base programàtica”, la qual cosa pot considerar-se un plantejament d’acord amb una organització de
l’economia de tipus socialista (sensu lat):
“El treball és la font de tota riquesa (…). Abolició de
tot privilegi econòmic que no es fon en l’esforç i en la capacitat”.
“Organització científica del treball i
racionalització del mateix”.
“Tendència a l’abolició de l’home com a concepte d’HOME-MERCADERIA”.
El que planteja Marín Civera com a objectiu immediat de la maçoneria és la instauració d’una democràcia de
tipus burgés, encara que correctora de les desigualtats econòmiques, en tant respectuosa amb els drets laborals. Però, i
d’ací l’ampliació als mínims, reconeix que el dit règim constituïx un estadi que serà superat en el futur per altres de
tipus socialista, que identifica amb la “Democràcia pura”.
“Ara bé: del punt mitjà democràtic partixen
noves direccions d’avanç, unes en via de realització i altres en teoria pura, però quasi totes de caràcter
antiindividualista”.
Civera es limita a enumerar breument estes organitzacions alternatives, sense
pronunciar-se per cap, “deixant a banda la raó o abús de totes les teories exposades”: anarquisme, socialisme d’Estat,
sindicalisme revolucionari, el “sindicalisme integral” de Lleó Duguit i la “sociocracia” de Fourniere. No obstant el principi
que actua com a motor en la seua exposició de l’esdevindre social, encapçalada pel títol “de l’autocràcia a l’anacracia”,
és la desaparició progressiva del domini de l’autoritat sobre els hòmens. La qual cosa, unit a les apuntades aspiracions en
matèria econòmica, permet identificar l’organització social futura, com no podia ser menys, de nou, com a sindicalista
llibertària.
El mig propugnat per Civera per a aconseguir la instauració de la democràcia, i la seua posterior
superació, descansa en la creació d’un partit polític d’inspiració maçònica, encarregat de difondre els principis de la
maçoneria entre el poble.
“[La maçoneria] no deu, en efecte, orientar-se cap a cap partit polític; mes
no pot defugir a la formació d’una articulació política paral·lela a la seua Orde i que plasme en la realitat (…) els seus
sublims postulats”.
“La Francmaçoneria no deu, no pot veure amb indiferència l’opressió i les amputacions
socials. La Francmaçoneria deu, precisament en estos moments de vacil·lació política, d’oscil·lació entre dos extremismes,
eixir a l’encontre i vetlar pels drets de la Democràcia pura (…).
És precís, perquè, eixir d’esta confusió
doctrinal i traure de l’actualitat una doctrina coherent, clara, que, tancada en el relatiu, siga el punt de partida de
noves realitzacions. (…)
(…) Este partit que propugnem, i que podria formar-se paral·lelament i al marge de
l’organització maçònica, vindria a ser el braç executor, coherent i ordenat, dels seus postulats.
Per a la qual
cosa seria necessari que fera una declaració, igual que la dels drets de l’Home, perquè el poble tinga sempre a la vista els
seus drets naturals i compare els fets dels seus governants i mai es deixe oprimir per la tirania; (…); perquè sàpia que el
fi de la societat és la dita comuna i instituïsca un govern que garantisca a l’home el gaudi dels seus drets; (…); perquè
no puga haver-hi desigualtats davant de la llei i perquè esta siga la lliure i solemne expressió de la seua voluntat; (…);
perquè puga reunir-se sense traves i mantindre lliure la seua consciència; (…); i perquè, finalment, l’home, assentant-se
en la base de la Democràcia, puga exclamar amb orgull que està en camí de la seua verdadera salvació i que començarà la seua
verdadera història.
Amb estes línies programàtiques, que són, indubtablement, el punt de coincidència de tots els
partits, llançar-se a la conquista de prosèlits en el món profà i anar detallant i estructurant un altre programa definitiu,
(…) per al qual es pot prendre, si es vol, la seriació democràtica [l’anàlisi de les característiques de la Democràcia
pura] expressada en el curs d’este treball”.
En l’anterior exposició podem identificar els fonaments
ideològics del possibilisme llibertari en el pensament de Marín Civera. Civera es va mostrar partidari de la instauració
d’una democràcia burgesa, definida pel respecte a les llibertats civils i els drets laborals, des del convenciment que
constituïa una etapa de necessària transició cap a formes d’organització social més equitatives. Una visió esta última
deutora de la interpretació teleològica de la història com a continu avanç cap a formes d’organització social cada vegada
més perfectes, comú a tot l’àmbit de l’esquerra i a la pròpia maçoneria[47].
5. CONCLUSIÓ
Junt amb les actuacions de tipus educatiu, l’activitat de la maçoneria dins de la vida profana es va centrar en la defensa
de la democràcia, les llibertats i els drets civils[48]. A l’acceptar l’actuació en este espai des de la convicció que era
imprescindible aconseguir estos objectius dins del sistema capitalista burgés, Marín Civera constituïx un cas redó de
compatibilitat entre anarquisme i maçoneria.
A la llum d’este cas cal plantejar si la pertinença maçònica de
llibertaris és suscpetible de ser considerada un indici de possibilisme. En principi, la resposta no pot ser concloent,
havent de sotmetre’s a anàlisi cada situació particular.
D’acord amb la hipòtesi de partida, avalada pel propi
exemple de Marín Civera, la compatibilitat entre anarquisme i maçoneria s’explica de manera suficient per una afinitat
essencial, basada en principis comuns: l’humanisme i l’objectiu d’aconseguir la transformació moral de la societat a
través de la pedagogia. I les iniciatives garantistas de l’Orde, com ara les reivindicacions de llibertat de premsa i
associació, les peticions d’indult o les d’amnistia en favor dels presos socials, i la mateixa conspiració contra la
Dictadura, van comptar pel normal amb l’adhesió del moviment llibertari.
Sí es pot afirmar, no obstant això, que
l’ingrés en la maçoneria suposava acceptar la col·laboració en pro de l’emancipació social amb una institució integrada de
manera majoritari per la burgesia, i en particular per polítics de signe liberal o republicà, la qual cosa situava els
llibertaris, almenys, en predisposició per a acceptar el possibilisme. A això apunten, per exemple, les ambigües relacions de
Quintanilla cap a Melquiades Álvarez i els reformistes gijoneses en 1917[49], o, més clarament, el suport prestat per Pedro
Vallina a la “candidatura republicana revolucionària federalista andalusa”, en les eleccions a Talls Constituents de 1931, i
les seues simpaties cap al projecte polític de qui la va animar, l’andalucista Blas infant[50].
Jesús RUIZ PÉREZ, «Maçoneria i possibilisme llibertari: L’activitat maçònica de Marín Civera», en
J. A. FERRER BENIMELI (Coord.), La maçoneria a Madrid i a Espanya del segle XVIII al XXI, Tom II, Saragossa, Govern d’Aragó,
2004, Pp. 1005-1021
Actes del X Symposium Internacional d’Història de la Maçoneria Espanyola, Leganés (Madrid), del 2
al 6 de setembre del 2003
ISBN 84-96223-49-3
BIBLIOGRAFIA
ÁLVAREZ JUNC, J., La
ideologia política de l’anarquisme espanyol (1868-1910), Madrid, 1976
AYALA, J. A., “Revolució, drets individuals
i maçoneria: Les lligues espanyoles de drets de l’home (1913-1936)”, J. A. FERRER BENIMELI (Coord.), Maçoneria, Revolució i
Reacció. IV Symposium Internacional d’Història de la Maçoneria Espanyola, Alacant, 1990, Pp. 123-143
BAR, A., La
CNT en els anys rojos. Del sindicalisme revolucionari a l’anarcosindicalisme (1910-1926), Madrid, 1981
BARRI
ALONSO, A., Anarquisme i anarcosindicalisme a Astúries (1890-1936), Madrid, 1988
CNT, Memòria del Congrés celebrat
en el Teatre de la Comèdia de Madrid els dies 10 al 18 de desembre de 1919, Barcelona, 1932
CIVERA, M.,
Socialisme, València, 1930
CIVERA, M., “A manera d’introducció. El sentit humà de l’economia”, Orto, NÚM.1, març
de 1932
CIVERA, M., El Sindicalisme i l’economia actual, Madrid, 1936
CIVERA, M., “Recordant Anselmo
Lorenzo, anarquista i maçó” [AGGCE, Secció Polític Social, Madrid, Leg. 848]
FERRER BENIMELI, J. A., “La maçoneria
espanyola i la qüestió social”, Estudis d’Història Social, Madrid, NÚM.40-41 (1987), Pp. 7-47
FERRER BENIMELI, J.
A., La maçoneria, Madrid, 2001
POL FRIZ, L., “Mikhaïl Bakunin i la Maçoneria italiana”, Pp. 195-212, FERRER
BENIMELI, J. A. (Coord.), Maçoneria, Revolució i Reacció. IV Symposium Internacional d’Història de la Maçoneria Espanyola,
Alacant, 1990
GÓMEZ MOLLEDA, M. D., La Maçoneria en la crisi espanyola del segle XX, Madrid, 1986
GONZÁLEZ FERNÁNDEZ, A., “La maçoneria davant de la qüestió social”, BRAOJOS GARRIDO, A. (Coord.), Maçoneria, premsa i
opinió pública en l’Espanya contemporània. Actes de les VII Jornades de Comunicació, Història i Societat, Sevilla, 1997, Pp.
71-98
GONZÁLEZ FERNÁNDEZ, A., “Maçoneria, republicanisme i anarquia: Pedro Vallina”, FERRER BENIMELI, J. A.
(Coord.), La maçoneria espanyola i la crisi del 98. VIII Symposium Internacional d’Història de la Maçoneria Espanyola,
CEHME, Saragossa, 1999, Pp. 43-63
GÓMEZ MOLLEDA, M. D., La maçoneria en la crisi espanyola del segle XX, Madrid,
1986
GOE, VI Assemblea Nacional Simbòlica. Celebrada en les Valls de Madrid els dies 24, 25, 26, 27 i 28 de maig
de 1927, Sevilla, 1927
GOE, VII Assemblea Nacional Simbòlica. Celebrada en les Valls de Gijón els dies 18, 19, 20,
21, 22, 23 i 24 de juny de 1928, Sevilla, 1928
GOE, Constitució del Gran Orient Espanyol. Llei de Tributació i
Divisió Territorial de la Jurisdicció Maçònica, Sevilla, s.a. [però inicis de la Segona República]
GUTIÉRREZ
MOLINA, J. L., “Maçoneria i Moviment Obrer: Vicente Ballester i la Lògia Fermín Salvochea (1926-1930)”, Papers d’Història,
Ubrique, NÚM.3 (1993), Pp. 83-93
HOROWITZ, I. L., “Introducció”, HOROWITZ (Ed.), Els anarquistes, v. 1, La teoria,
Madrid, 1990, Pp. 13-75
ELORZA, A., “El sindicalisme de Ángel Pestanya”, PESTANYA, A., Trajectòria sindicalista,
Madrid, 1974, Pp. 5-77
LÁZARO LORENTE, L. M., “Blasco Ibáñez: Maçoneria, Lliurepensament, Republicanisme i
Educació”, en FERRER BENIMELI, J. A. (Coord.), Maçoneria, Revolució i Reacció. IV Symposium Internacional d’Història de la
Maçoneria Espanyola, Alacant, 1990
MILERS CANTERO, A., Franchy Roca i els federals en el “Bienni Azañista”, Las
Palmas de Gran Canària, 1997
NAVARRO NAVARRO, F. J., “El Paradís de la Raó”. La revista Estudis (1928-1937) i el
món cultural anarquista, València, 1997
OLIVÉ SERRET, E., “El moviment anarquista català i la maçoneria en
l’últim terç del segle XIX. Anselmo Lorenzo i la lògia Fills del Treball”, FERRER BENIMELI, J. A. (Coord.), La maçoneria en
la Història d’Espanya. Actes del I Symposium de metodologia aplicada a la història de la maçoneria espanyola, Saragossa,
1985, Pp. 131-151
PANIAGUA, J., La societat llibertària. Agrarisme i industrialització en l’anarquisme espanyol
(1930-1939), Barcelona, 1982
PANIAGUA, J., “Estudi preliminar”, PANIAGUA, J. (Ed.), Orto (1932-1934). Revista de
documentació social, València, 2001, vol. 1, Pp. XV-LVIII
RUIZ, J., Possibilisme llibertari. Félix Morca, alcalde
de Nájera (1891-1936) [en premsa] [ja publicat: Nájera, 2003]
RUIZ, J., “Fonaments ideològics del possibilisme
llibertari davall la II República. Les raons de Félix Morca, alcalde de Nájera, «comunista i llibertari»”, Brocar, Logronyo,
NÚM.25 (2001), Pp. 163-178
RUIZ, J., “República i Anarquia: El pensament polític d’Eduardo Barriobero
(1875-1939)”, Espart bord, Logronyo, NÚM.144 (2003), Pp. 177-202 [en premsa] [ja publicat]
SÁNCHEZ VAIG FERRAR,
P., “Anselmo Lorenzo, anarquista i maçó”, Història 16, Madrid, NÚM.105 (1985), Pp. 25-33
SÁNCHEZ VAIG FERRAR, P.,
La maçoneria a Catalunya (1868-1936), Barcelona, Edicions 62, 1990, Pp. 255-277
SANTONJA, G., La insurrecció
literària. La novel·la revolucionària de quiosc (1905-1939), Madrid, 2000
TAVERA, S., “Civera Martínez, Marí”,
MARTÍNEZ DE SAS, M. T., i PAGÉS I BLANCH, P. (Coord.), Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans,
Barcelona, 2000, Pp. 386-387
FONTS DOCUMENTALS
AGGCE, Maçoneria, Sèrie B, Leg. 25, Exp. 19
AGGCE, Maçoneria, Sèrie A, Leg. 779, Exp. 6
AGGCE, Maçoneria, Sèrie A, Leg. 556, Exp. 1
AGGCE, Secció
Polític Social, Madrid, Leg. 848
ALTRES FONTS
GARCÍA RÚA, J. L., “Humanisme i Filosofia en el discurs
de l’anarquisme”, Congrés Internacional “Eduardo Barriobero i Herrán (1875-1939): Societat i cultura radical”, Arnedo,
octubre del 2002 [intervenció no publicada en les Actes]
Projecte Filosofia en Espanyol, “Quaderns de Cultura
(1930-1933)”
http://www.filosofia.org/ave/001/a047.htm
NOTAS
[1] Sobre les activitats i el
pensament de Marín Civera en el context de les divisions internes que van aflorar en l’anarcosindicalismo durant la Segona
República, PANIAGUA, J., “Estudi preliminar”, PANIAGUA, J. (Ed.), Orto (1932-1934). Revista de documentació social, València,
2001, vol. 1, Pp. XV-LVIII.
[2] El possibilisme llibertari és el tema de la Tesi Doctoral que es troba
desenrotllant l’autor d’estes pàgines. Constituïx un primer acostament al dit tema, a través de l’anàlisi exhaustiva d’un
cas concret, el verificat en la localitat riojana de Nájera, la nostra Tesi de llicenciatura, que es publicarà en breu davall
el títol de RUIZ, J., Possibilisme llibertari. Félix Morca, alcalde de Nájera (1891-1936) [ja publicat: Nájera, 2003]. Veja
també RUIZ, J., “Fonaments ideològics del possibilisme llibertari davall la II República. Les raons de Félix Morca, alcalde
de Nájera, «comunista i llibertari»”, Brocar, Logronyo, NÚM.25 (2001), Pp. 163-178. En PANIAGUA, J., “Estudi preliminar”, Pp.
XXVII-XXIX, ja s’utilitza el terme possibilisme per a definir l’actitud cap a la política de les tendències
anarcosindicalistes a les que es va vincular Marín Civera.
[3] PANIAGUA, J., “Estudi preliminar”, Pp. XVI i LVI;
també TAVERA, S., “Civera Martínez, Marí”, MARTÍNEZ DE SAS, M. T., i PAGÉS I BLANCH, P. (Coord.), Diccionari biogràfic del
moviment obrer als països catalans, Barcelona, 2000, Pp. 386-387.
[4] Sobre el sindicalisme revolucionari,
tendència del moviment llibertari que adjudicava als Sindicats la gestió de l’economia una vegada destruïts el capitalisme i
l’Estat, PANIAGUA, J., La societat llibertària. Agrarisme i industrialització en l’anarquisme espanyol (1930-1939),
Barcelona, 1982, Pp. 115-197, on les pàgines 182-190 es dediquen a la concepció particular sustentada per Marín Civera.
[5] CNT, Memòria del Congrés celebrat en el Teatre de la Comèdia de Madrid els dies 10 al 18 de desembre de 1919,
Barcelona, 1932, p. 27.
[6] CNT, Memòria…, Pp. 44, 200 i 210-212, i BAR, A., La CNT en els anys rojos. Del
sindicalisme revolucionari a l’anarcosindicalisme (1910-1926), Madrid, 1981, Pp. 543-550, on este dictamen es posa en
relació amb altres acords del Congrés dirigits en el mateix sentit, d’entre els que destaca l’adopció d’una nova
estructura organitzativa per a la CNT, basada en els Sindicats Únics d’Indústria.
[7] Una relació quasi completa
dels títols de la col·lecció es troba en la pàgina web del Projecte Filosofia en Espanyol, “Quaderns de Cultura (1930-1933)”,
http://www.filosofia.org/ave/001/a047.Htm.
[8] La cita que conté el “pla d’ensenyances” està presa de la
declaració de principis de la col·lecció, que va aparéixer en la contraportada del NÚM.1, CIVERA, M., Socialisme, València,
1930; la mateixa s’arreplega literalment en Projecte Filosofia en Espanyol, “Quaderns de Cultura…”, i en NAVARRO NAVARRO,
F. J., “El Paradís de la Raó”. La revista Estudis (1928-1937) i el món cultural anarquista, València, 1997, p. 221n. Sobre la
pluralitat ideològica dels autors, TAVERA, S., “Civera Martínez…”, p. 386. Per al qualificatiu “liberal”, carta de Marín
Civera a una lògia sense identificar, València, 29 de gener de 1931, en Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola (AGGCE),
Maçoneria, Sèrie B, Leg. 25, Exp. 19.
[9] Nota de l’editorial, en CIVERA, M., Socialisme, p. 4.
[10]
Respecte al mètode d’ensenyança exposat, propi del moviment llibertari, ÁLVAREZ JUNC, J., La ideologia política de
l’anarquisme espanyol (1868-1910), Madrid, 1976, Pp. 527-528. Per a la comprensió del concepte d’eclecticisme resulta de
gran utilitat l’obra de NAVARRO NAVARRO, F. J., “El Paradís…”, dedicada a l’anàlisi d’Estudis, “Revista eclèctica”; una
interpretació de l’eclecticisme com a mostra de la flexibilitat ideològica que va caracteritzar al moviment llibertari
espanyol, enfront de la major rigidesa doctrinal del marxisme, en Pp. 229-230. Consideracions semblants respecte a la
“Biblioteca Premsa Roja”, descrita com típicament anarquista, en SANTONJA, G., La insurrecció literària. La novel·la
revolucionària de quiosc (1905-1939), Madrid, 2000, Pp. 108-111. Cal assenyalar ací que Estudis es va ocupar de la
distribució i venda de Quaderns de Cultura quan la col·lecció va iniciar el seu camí.
[11] Nota de l’editorial,
en CIVERA, M., Socialisme, p. 4.
[12] PANIAGUA, J., “Estudi preliminar”, Pp. XV-XIX. Paniagua relaciona la
presència de marxistes en Orto amb la concepció del sindicalisme, per part de Civera, com a síntesi del marxisme i
l’anarquisme.
[13] TAVERA, S., “Civera Martínez…”, p. 387, i PANIAGUA, J., “Estudi preliminar”, Pp. LVI-LVII i,
també, Pp. XXVIIn.-XXVIII. Més sobre el Partit Sindicalista en ELORZA, A., “El sindicalisme de Ángel Pestanya”, PESTANYA, A.,
Trajectòria sindicalista, Madrid, 1974, Pp. 5-77, ací Pp. 64-72.
[14] AGGCE, Maçoneria, Sèrie B, Leg. 25, Exp. 19,
expedient personal de Marín Civera Martínez, i, també, AGGCE, Maçoneria, Sèrie A, Leg. 779, Exp. 6, on es troba la
documentació de la Lògia Pàtria Nova, font de la major part de les dades arreplegades per la Delegació Nacional de
Recuperació de Documents en l’esmentat expedient personal.
[15] AGGCE, Maçoneria, Sèrie B, Leg. 25, Exp. 19.
[16] LÁZARO LORENTE, L. M., “Blasco Ibáñez: Maçoneria, Lliurepensament, Republicanisme i Educació”, en FERRER
BENIMELI, J. A. (Coord.), Maçoneria, Revolució i Reacció. IV Symposium Internacional d’Història de la Maçoneria Espanyola,
Alacant, 1990, Pp. 213-225, ací Pp. 221-222.
[17] GOE, VII Assemblea Nacional Simbòlica. Celebrada en les Valls de
Gijón els dies 18, 19, 20, 21, 22, 23 i 24 de juny de 1928, Sevilla, 1928, p. 8. Marín Civera va integrar la delegació en
qualitat de representant suplent.
[18] Sobre la constitució d’esta Comissió de Govern interina, i els
esdeveniments que van motivar la seua creació, veja GÓMEZ MOLLEDA, M. D., La maçoneria en la crisi espanyola del segle XX,
Madrid, 1986, Pp. 174-176 i 227-228.
[19] Com en el cas de les anteriors referències, remetem a AGGCE, Maçoneria,
Sèrie B, Leg. 25, Exp. 19.
[20] AGGCE, Secció Polític Social, Madrid, Leg. 848. La còpia que es troba ací és un
esborrany escrit a màquina, sense data; no hem localitzat encara l’article publicat.
[21] PANIAGUA, J., “Estudi
preliminar”, p. LIII.
[22] Veja respecte d’això OLIVÉ SERRET, E., “El moviment anarquista català i la maçoneria
en l’últim terç del segle XIX. Anselmo Lorenzo i la lògia Fills del Treball”, FERRER BENIMELI, J. A. (Coord.), La maçoneria
en la Història d’Espanya. Actes del I Symposium de metodologia aplicada a la història de la maçoneria espanyola, Saragossa,
1985, Pp. 131-151, SÁNCHEZ VAIG FERRAR, P., “Anselmo Lorenzo, anarquista i maçó”, Història 16, Madrid, NÚM.105 (1985), Pp.
25-33, SÁNCHEZ VAIG FERRAR, P., La maçoneria a Catalunya (1868-1936), Barcelona, Edicions 62, 1990, Pp. 255-277, GUTIÉRREZ
MOLINA, J. L., “Maçoneria i Moviment Obrer: Vicente Ballester i la Lògia Fermín Salvochea (1926-1930)”, Papers d’Història,
Ubrique, NÚM.3 (1993), Pp. 83-93, GONZÁLEZ FERNÁNDEZ, A., “La maçoneria davant de la qüestió social”, BRAOJOS GARRIDO, A.
(Coord.), Maçoneria, premsa i opinió pública en l’Espanya contemporània. Actes de les VII Jornades de Comunicació, Història
i Societat, Sevilla, 1997, Pp. 71-98, i GONZÁLEZ FERNÁNDEZ, A., “Maçoneria, republicanisme i anarquia: Pedro Vallina”, FERRER
BENIMELI, J. A. (Coord.), La maçoneria espanyola i la crisi del 98. VIII Symposium Internacional d’Història de la Maçoneria
Espanyola, CEHME, Saragossa, 1999, Pp. 43-63. Un estudi detallat de la presència en el pensament llibertari de tots els
factors assenyalats, i la consegüent unitat bàsica entre este i el pensament sustentat per l’esquerra espanyola de l’època,
en ÁLVAREZ JUNC, J., La ideologia…
[23] OLIVÉ SERRET, E., “El moviment anarquista…”, Pp. 137-138, SÁNCHEZ VAIG
FERRAR, P., “Anselmo Lorenzo…”, p. 27, SÁNCHEZ VAIG FERRAR, P., La maçoneria…, Pp. 255-256, 267 i 285, GUTIÉRREZ MOLINA,
J. L., “Maçoneria i Moviment…”, p. 88, GONZÁLEZ FERNÁNDEZ, A., “La maçoneria davant de…”, en particular p. 89, encara que
la tesi està implícita en tot l’article, i GONZÁLEZ FERNÁNDEZ, A., “Maçoneria, republicanisme…”, p. 43.
[24] A
part de en les pròpies obres esmentades en la nota anterior, pot trobar-se una mostra representativa de les acusacions de
conservadorisme formulades contra la maçoneria des dels camps llibertari i marxista en FERRER BENIMELI, J. A., “La maçoneria
espanyola i la qüestió social”, Estudis d’Història Social, Madrid, NÚM.40-41 (1987), Pp. 7-47.
[25] A esta
conclusió arriben OLIVÉ SERRET, E., “El moviment anarquista…”, GUTIÉRREZ MOLINA, J. L., “Maçoneria i Moviment…”, GONZÁLEZ
FERNÁNDEZ, A., “La maçoneria davant de…”, i GONZÁLEZ FERNÁNDEZ, A., “Maçoneria, republicanisme…”. De mode més atenuat, en
SÁNCHEZ VAIG FERRAR, P., La maçoneria…, Pp. 267-269, a l’hora d’explicar la pertinença maçònica d’obrers revolucionaris
es contemplen, junt amb els personals, motius “estratègics”, i entre ells es destaca el que “els logies eren – Factor de
primera importància- un forum privilegiat per a explicar-hi l’ideari i fer-hi proselitisme de la causa àcrata i proletària”.
Mereix citar-se també ací, per respondre a l’esquema apuntat en el text, encara que aplicat a un cas alié a la maçoneria
espanyola, POL FRIZ, L., “Mikhaïl Bakunin i la Maçoneria italiana”, Pp. 195-212, FERRER BENIMELI, J. A. (Coord.), Maçoneria,
Revolució….
[26] Va constituir un altre exemple de compatibilitat plena el cas d’Anselmo Lorenzo, d’acord amb
SÁNCHEZ VAIG FERRAR, P., “Anselmo Lorenzo…”, FERRER BENIMELI, J. A., “La maçoneria espanyola…”, Pp. 8-11 i 30, i SÁNCHEZ
VAIG FERRAR, P., La maçoneria…, Pp. 266-277, on l’autor replica la tesi formulada respecte a Lorenzo en OLIVÉ SERRET, E.,
“El moviment anarquista…”.
[27] FERRER BENIMELI, J. A., La maçoneria, Madrid, 2001, p. 11.
[28]
FERRER BENIMELI, J. A., La maçoneria, p. 34.
[29] Declaració de principis que obri GOE, Constitució del Gran
Orient Espanyol. Llei de Tributació i Divisió Territorial de la Jurisdicció Maçònica, Sevilla, s.A. [però inicis de la Segona
República], p. 5.
[30] GUTIÉRREZ MOLINA, J. L., “Maçoneria i Moviment…”, p. 91.
[31] FERRER BENIMELI,
J. A., “La maçoneria espanyola…”. Note’s l’ambigüitat inherent a l’últim dels aspectes comentats, en tant constituïa un
principi que podien acceptar tant els burgesos liberals com els anarquistes, els que ho resumien amb la consigna: “El que no
treballe, que no coma”. Respecte a la nostra interpretació del reformisme sustentat per la maçoneria, constituïx un aval a la
mateixa la condemna oficial del règim econòmic vigent, basat en l’explotació, que es va adoptar en l’Assemblea General del
GOE de febrer de 1932; GÓMEZ MOLLEDA, M. D., La Maçoneria en la crisi espanyola del segle XX, p. 425.
[32]
HOROWITZ, I. L., “Introducció”, HOROWITZ (Ed.), Els anarquistes, v. 1, La teoria, Madrid, 1990, Pp. 13-75, ací Pp. 13-24,
d’especial interés per constituir una síntesi del pensament anarquista en el seu conjunt, ÁLVAREZ JUNC, J., La
ideologia…, en particular Pp. 197-204 i 515-540, i, també, PANIAGUA, J., “Estudi preliminar”, p. XXXI. Hem utilitzat, així
mateix, l’argumentació abocada en la conferència de GARCÍA RÚA, J. L., “Humanisme i Filosofia en el discurs de
l’anarquisme”, Congrés Internacional “Eduardo Barriobero i Herrán (1875-1939): Societat i cultura radical”, Arnedo, octubre
del 2002, intervenció no publicada en les Actes.
[33] CIVERA, M., “A manera d’introducció. El sentit humà de
l’economia”, Orto, NÚM.1, març de 1932, Pp. 1-5, reproduït en PANIAGUA, J. (Ed.), Orto, Pp. 1-5, i CIVERA, M., El
Sindicalisme i l’economia actual, Madrid, 1936, Pp. 8-16.
[34] CIVERA, M., “A mode…”, p. 2.
[35]
CIVERA, M., “A mode…”, p. 1.
[36] CIVERA, M., “A mode…”, p. 5.
[37] CIVERA, M., “Recordant Anselmo
Lorenzo, anarquista i maçó”, en AGGCE, Secció Polític Social, Madrid, Leg. 848.
[38] AGGCE, Maçoneria, Sèrie B,
Leg. 25, Exp. 19.
[39] LÁZARO LORENTE, L. M., “Blasco Ibáñez…”, Pp. 222-225.
[40] Veja,
respectivament, SÁNCHEZ VAIG FERRAR, P., La maçoneria…, Pp. 270-271, FERRER BENIMELI, J. A., “La maçoneria…”, p. 12, i
GUTIÉRREZ MOLINA, J. L., “Maçoneria i Moviment…”, p. 89n.
[41] Carta de Marín Civera a una lògia sense
identificar, València, 29 de gener de 1931, en AGGCE, Maçoneria, Sèrie B, Leg. 25, Exp. 19. Es conserva una altra carta de
propaganda de Quaderns de Cultura, redactada en termes semblants, encara que sense data ni firma, entre la documentació de la
Lògia Colom Número 54, de Port Real (Cadis); AGGCE, Maçoneria, Sèrie A, Leg. 556, Exp. 1.
[42] Carta de Marín
Civera a D. Diego [Martínez Barri?], Madrid, 15 de juliol de 1936, en AGGCE, Maçoneria, Sèrie B, Leg. 25, Exp. 19.
[43] Junt amb GONZÁLEZ-BLANC, P., La Maçoneria (NÚM.72 de Quaderns de Cultura), València, 1933, van aparéixer dins de la
Biblioteca Orto, d’acord amb la propaganda inclosa en l’obra esmentada, USERO TORRENT, M., Jesuïtisme i maçoneria. Dos
ideals oposats, València, 1932, i Bateguemeua. Primer volum de la colectánea maçònica.
[44] Carta de Marín Civera
a José Estruch, València, 13 de febrer de 1928, en AGGCE, Maçoneria, Sèrie B, Leg. 25, Exp. 19.
[45] GOE, VI
Assemblea Nacional Simbòlica. Celebrada en les Valls de Madrid els dies 24, 25, 26, 27 i 28 de maig de 1927, Sevilla, 1927,
Pp. 269-277; les cites procedixen de la p. 276. L’Assemblea va acordar sotmetre la proposta al dictamen de la Comissió
Permanent del Gran Consell Federal Simbòlic, que s’emetria en el següent congrés.
[46] Respecte a la proposició
realitzada per llevant en 1927, després de l’informe favorable de la Comissió Permanent l’Assemblea va acordar “passar-la a
la Gran Assemblea extraordinària, encarregada de conéixer i votar la declaració de principis i Constitució del Gran Orient
Espanyol”; GOE, VII Assemblea…, Pp. 55-56.
[47] S’identifica un pensament semblant com a base del possibilisme
llibertari en RUIZ, J., “Fonaments ideològics…” i RUIZ, J., “República i Anarquia: El pensament polític d’Eduardo
Barriobero (1875-1939)”, Espart bord, Logronyo, NÚM.144 (2003), Pp. 177-202 (en premsa) [ja publicat].
[48] En
este sentit van ser les iniciatives polítiques adoptades per la maçoneria de mode oficial, en tant que institució, durant la
Dictadura i la primera etapa de la Segona República, actuació d’acord amb l’orientació que va imprimir Martínez Barri al
Gran Orient Espanyol, segons es descriu en GÓMEZ MOLLEDA, M. D., La Maçoneria… Tinga’s en compte respecte d’això que no
resulta lícit atribuir sistemàticament a la maçoneria l’activitat profana desenrotllada pels seus membres, sinó, en tot cas,
els valors en els quins estos s’inspiraven per a actuar; un exemple de bon criteri al tractar esta qüestió en FERRER
BENIMELI, J. A., La maçoneria, Pp. 101-112. En la defensa dels drets i llibertats civils va destacar el paper desenrotllat a
Espanya per la Lliga dels Drets de l’Home, vinculada a la maçoneria per dirigents i principis; veja l’última obra
esmentada, Pp. 145-155, i AYALA, J. A., “Revolució, drets individuals i maçoneria: Les lligues espanyoles de drets de l’home
(1913-1936)”, J. A. FERRER BENIMELI (Coord.), Maçoneria, Revolució…, Pp. 123-143.
[49] BARRI ALONSO, A.,
Anarquisme i anarcosindicalisme a Astúries (1890-1936), Madrid, 1988, Pp. 176-182. De fet l’autora interpreta l’ingrés en
la maçoneria, el mateix 1917, com un reforç de les seues relacions amb els reformistes, i atribuïx a Quintanilla una actitud
de tolerància cap a l’Agrupació Sindicalista parlamentària, creada en tal any per un grup d’anarcosindicalistes asturians
per a prendre part en les eleccions a Talls; p. 180.
[50] GONZÁLEZ FERNÁNDEZ, A., “Maçoneria, republicanisme…”,
Pp. 60-61, i MILERS CANTERO, A., Franchy Roca i els federals en el “Bienni Azañista”, Las Palmas de Gran Canària, 1997, Pp.
90-91 i 230n.