Hui 13 d’octubre es complixen 100 anys de l’afusellament de Ferrer, és per açò que la Fundació
Ferrer i Guàrdia de València i la CGT organitzen un
de consciència. Va morir perquè havia sigut el creador de l’Escola Moderna i perquè la renovació de l’ensenyança que
promovia implicava l’emancipació dels hòmens i les dones, fer-los conscients de la seua dignitat com a tals i, per tant,
ciutadans disposats a lluitar per a eixir de la misèria i la submissió.»
L’obra de Ferrer mereix ser
recordada. La seua mort mereix ser homenatjada.
Els detractors de Ferrer ens donen els principals arguments que
justifiquen hui el seu record. Diuen d’ell que era un anarquista, un anticlerical, un maçó i un antinacionalista. Cada una
d’eixes acusacions forma part de les virtuts del personatge.
En primer lloc, Francisco Ferrer no era anarquista.
Al començament de la seua vida compartix les idees republicanes i cap al final adopta un pensament decididament llibertari.
Com ha posat de manifest Baltasar Porcel : com podia un home just no ser llibertari a principis de segle, en el marc d’una
situació social escandalosament injusta, amb jornades laborals de 66 hores de treball a la setmana i uns salaris de misèria
?
També diuen que Ferrer era anticlerical. En veritat, era enemic d’una Església compromesa i aliada del poder
polític, oposada a qualsevol canvi social. Una Església que molts cristians de hui consideren indigna del seu paper. Ferrer
era un laic, un humanista que creia en l’home com a centre de totes les coses i que propugnava el lliure examen, la
capacitat de cada home de buscar individualment la veritat sense imposicions exteriors.
La tercera acusació és que
Ferrer era maçó. I és veritat, va ser iniciat en la Francmaçoneria i va desplegar una intensa tasca en les lògies espanyoles
i franceses de l’època. Va ser francmaçó com tantes altres mentalitats renovadores del seu temps : Anselmo Lorenzo, Rosend
Arús i Odón de Bon, o tal com em Deia l’altre dia Josep Maria Ainaud de Lasarte ho va anar el seu iaio, Josep Maria de
Lasarte, i com ho seria temps després el president màrtir de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Ferrer va ser,
efectivament, francmaçó, és a dir un lliurepensador que va voler dedicar-se a la tasca més sublim, la d’ensenyar als altres
a pensar, a ser ciutadans lliures.
I, finalment, diuen alguns de Ferrer que no era nacionalista, que no era
catalanista, que no era dels «els nostres» i que seria necessari esborrar-li de la Història de Catalunya. Ferrer,
efectivament, no era catalanista, era un internacionalista, un home per al qual tots els problemes de la humanitat eren
propis, que creia que un país no pot viure feliç si en altres es viu davall l’esclavitud i la misèria. En definitiva, un
home germà de tots els altres sers humans. I un home com este no podia identificar-se amb els estrets punts de vista de la
dreta catalana, preocupada per si mateixa i tancada en el seu provincialisme. Els que neguen al fill de Calç Boter la
condició de català es neguen a si mateixos i demostren que el seu catalanisme no és voluntat de construir un país per a tots,
sinó de construir un país que es convertisca en la seua botiga particular.
És, perquè, esta figura de Francisco
Ferrer Guàrdia, llibertari, laic, lliurepensador i internacionalista, la que cal reivindicar hui.
Paraules de
Joan-Francesc Pont i Clemente, president de la Fundació Francisco Ferrer i Guàrdia, pornunciadas en l’homenatge realitzat a
Barcelona en 1989.