Guillermo González i altres quatre membres d’Europa Laica porten un any fiscalitzant més de 1.200 propietats que té l’Església catòlica en la ciutat de València, una de les poques en les quals s’ha fet públic el llistat complet d’immobles del Arquebisbat. A açò dediquen caps de setmana, vacances i dies lliures que demanen en el treball per a fer consultes a l’Administració. ‘Açò ho hauria d’estar fent un inspector, però la deixadesa de l’Ajuntament és tremenda’, critica González.
Conèixer el llistat va costar, explica, perquè les regidories d’Hisenda dels municipis els guarden amb recel per a evitar “traure-li els colors” a l’Església. L’Ajuntament de València va haver de fer-ho públic a la fi de 2012, a contracor, després d’una consulta del regidor Joan Ribó, de Compromís.
El consistori va lliurar dos documents amb els noms de 440 propietats de l’Arquebisbat i 1.040 de diverses fundacions, respectivament. El 80% d’aquestes últimes, almenys, està lligat a l’Església. A més del llistat oficial, els activistes han trobat altres 38 propietats de l’Arquebisbat.
Una per una, creuant les dades amb el registre del cadastre, el grup laïcista ha elaborat un catàleg amb totes les propietats catòliques que hi ha en la ciutat, en funció del seu ús: 512 habitatges, 171 aparcaments, 112 locals comercials… Només 232 estan dedicades a l’ús religiós, és a dir, el 18%. Les xifres poden ballar lleugerament, matisen, perquè en alguns casos no és clar l’ús que se li dóna a aquests immobles.
En 1979, la Conferència Episcopal va aconseguir -gràcies als acords de l’Estat amb la Santa Seu- que les seues propietats quedaren exemptes de pagar l’Impost de Béns Immobles (IBI), amb l’única condició que es declare que en elles “es realitza activitat pastoral”. Al pagament de l’IBI està obligada la majoria d’organitzacions a l’Estat espanyol, excepte les vinculades a quatre confessions religioses (catòlica, musulmana, evangèlica i jueva) i les emparades per la Llei de mecenatge, com són les fundacions. Aquest privilegi xoca amb els principis constitucionals de laïcisme de l’Estat i d’igualtat i, segons calcula el regidor Ribó, l’Ajuntament de València estaria deixant d’ingressar cada any prop de 2 milions d’euros per aquest concepte.
Les estimacions d’Europa Laica per a tot l’Estat són molt més altes: els impostos totals (IBI, societats, IRPF i obres) que les administracions perdonen a l’Església cada any podrien arribar als 2.500 milions. Aquesta quantitat és impossible de conèixer amb exactitud a causa de l’opacitat dels comptes de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE).
Ni els governs del PSOE (Felipe González i José Luís Rodríguez Zapatero) ni els del PP (José María Aznar i Mariano Rajoy) han qüestionat aquest privilegi durant els seus respectius mandats. La CEE sol guardar silenci sobre la qüestió dels impostos. En 2013, quan l’Ajuntament de Soria va amenaçar amb cobrar el tribut per 18 immobles catòlics, el sotssecretari d’Assumptes Econòmics de la CEE, Fernando Giménez Barriocanal, es va enfrontar al Consistori, alertava de les conseqüències que generaria el cobrament de l’IBI a l’Església: “L’efecte final seria nociu per als ciutadans”, va advertir.
Europa Laica denuncia que, a més, l’Església i el Ministeri d’Hisenda fan cas omís a una de les clàusules dels acords de 1979, que impedeix que la Institució catòlica es lucre gràcies a l’explotació dels immobles exempts d’IBI. La major part dels habitatges, aparcaments i locals comercials de l’Església a València estan en règim de lloguer i li reporten centenars de milers d’euros cada any. Entre aquests, hi ha una tenda de roba interior, un concessionari de cotxes, una clínica d’estètica, solars amb horts de creïlles i fins a un dönner kebab.
No són negocis de l’Església, però l’Arquebisbat es lucra amb ells, ja que són locals que lloga a tercers. “Encara que no estan destinats al culte, Hisenda els perdona l’IBI. És un escàndol!”, critica Guillermo González, enfadat per la complicitat que troba la Conferència Episcopal en el PP valencià. No obstant açò, aquesta protecció es dóna també en consistoris governats per altres forces polítiques.
A València, el lloguer de locals és la tercera font de finançament de l’Arquebisbat, després de la casella de la declaració de la renda (70% del total) i el raspall d’almoines (15%), segons la seua memòria econòmica de 2012. Només en la capital va ingressar més de 15 milions aquell any per aquest concepte.
Tots ells, lliures d’impostos. En 2013, ajuntaments com Donostia, Soria o Mieres (Astúries) van impulsar iniciatives per a fer pagar a l’Església l’IBI per les seues propietats i sol·licitar al Parlament espanyol que derogara els privilegis arreplegats en els acords de 1979. Abans que ells, al gener del mateix any, un jutjat havia condemnat a la Diòcesi d’Ourense, amb una sentència històrica, a pagar l’impost per quatre finques urbanitzables en Allariz (Ourense).
Una tenia prop de 2.000 metres quadrats i, com les altres tres, no complia amb el requisit de realitzar “activitats pastorals” per a estar exempta de l’IBI. En 2011, l’Ajuntament d’Allariz va calcular que la Diòcesi havia deixat de pagar-li en tres anys 329 euros per les quatre propietats. No obstant açò, l’Església va reclamar i el cas va arribar al Tribunal Constitucional (TC) que, al desembre de 2013, va sentenciar a favor de l’organització catòlica, emparant-se en els acords de l’Estat amb la Santa Seu. Des de llavors, la majoria d’ajuntaments ha paralitzat les seues campanyes.
El regidor valencià Joan Ribó reconeix que va baixar els braços després de la sentència del TC perquè no li quedava marge de maniobra. La seua única esperança està en què “es deroguen els acords de 1979”. Una altra de les iniciatives veïnals més destacades dels últims anys contra els privilegis de les propietats de l’Església va ser la de la Plataforma de Defensa del Patrimoni Navarro, que va tractar d’arrancar-li el poder de registrar immobles com a propis sense el coneixement de l’Administració. Aquesta capacitat li la va donar el govern d’Aznar en 1998, que va ampliar la reforma de la Llei Hipotecària franquista de 1946.
Així, des de fa 16 anys, els arquebisbats en tenen prou amb al·legar que una propietat els pertany “des d’un temps immemorial” per a immatricular finques, catedrals o qualsevol propietat no registrada. Ni l’Administració pública ni els notaris han de supervisar-ho i cada apropiació li costa amb prou faenes 30 euros. Si una altra organització (o ciutadà) vol fer el mateix, ha de passar per un calvari burocràtic i l’Administració té l’última paraula.
Un partit al servei del clergat
El PP governa la ciutat de València des de 1991 i les relacions partit-arquebisbat van més enllà de l’àmbit institucional. Després de les eleccions autonòmiques de 2011, el president de Les Corts Valencianes i membre del Opus Dei, Juan Cotino (PP), va fer jurar o prometre el càrrec als 99 diputats davant d’un crucifix. I no és casualitat que el rei Joan Carles i els bisbes cursaren una petició a Joan Pau II perquè València albergara la V Trobada Mundial de les Famílies en 2006, que finalment va presidir Benet XVI.
A més, amb el temps, es va descobrir que la trama Gürtel també va traure profit del viatge: la xarxa corrupta del PP la va utilitzar per a donar un gran ‘pelotazo’ i apropiar-se, entre uns altres, de 4 milions de Canal 9. La visita va costar a les arques públiques 14 milions només en urinaris, motxilles i publicitat.
Els favors del PP a l’Església a València també beneficien els seus centres d’ensenyament. En 2012, es va cedir sòl públic, “on hauria d’haver-hi alguna cosa pública”, a una escola catòlica privada, reivindica la regidora d’Esquerra Unida Rosa Albert. El centre encara no està construït i el sòl, que va ser concedit en qualitat de Centre d’Iniciativa Social -terreny públic que se cedeix a l’interès privat per 75 anys- es va lliurar sense contraprestació.
La decisió de la Regidoria d’Urbanisme va alçar butllofes ja que aquesta havia rebutjat més de 300 al·legacions a la revisió simplificada del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de veïns, empresaris i associacions encaminades a obtenir canvis d’ús en sòl urbà. No obstant açò, l’Ajuntament sí que va tramitar les peticions de l’Associació de col·legis religiosos per a requalificar alguns centres, que van passar de ser equipaments escolars públics a dotacions privades. Açò els blinda de possibles expropiacions i els obri les portes a convertir-se en un altre tipus de centres. A més de col·legis, l’Arquebisbat compta amb un important parc de terrenys dins de València.
El més gran que ha trobat el grup d’Europa Laica està en el carrer Àngel Villena: 19.531 metres quadrats a menys d’un quilòmetre de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Clos, en el seu interior creixen els matolls.
Altres terrenys els han ocupat els veïns per a aparcar els seus cotxes, mentre el seu preu puja o baixa cada any. Després de recórrer els estrets carrerons de l’ametlla central de València, on es concentra el gruix dels locals comercials propietat de l’Església, González es deté en la cantonada de la plaça de l’Ajuntament amb el carrer Barcelonina. I assenyala uns baixos en els quals hi ha instal·lada una botiga de la franquícia Calzedonia, de mitjons i roba interior, un dels locals que no paga IBI: “Et sembla un lloc de culte? Doncs a Hisenda sí. Ens prenen per ximples”.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea.