Anàlisi sindical i
jurídic d’urgència sobre Normes i Acords de Reforma del Mercat de Treball en matèries d’ocupació, contractació i negociació
col·lectiva, realitzat pel Gabinet Jurídic i el Gabinet d’Estudis de la CGT.
-
Llei 35/2010 de Reforma del Mercat de Treball.
- RDL 7/2011 de Reforma de la Negociació Col·lectiva.
- Acord sobre Solucin Autònoma de Conflictes Laborals (Sistema Extrajudicial) –CEOE, CEPYME, CC.OO,
UGT– de 9 de gener 2012.
- II Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva 2012/2014 –CEOE, CEPYME,
CC.OO, UGT– de 25 de gener 2012.
- Especial referència i detall de la reforma laboral, RDL 3/2012 de 10
de febrer, de mesures urgents per a la Reforma del Mercat Laboral.
Teniu el butlletí en document adjunt.
DUAL
4.1 L’ACOMIADAMENT
4.1.I. La temporal.
4.1.II. Els
Acomiadaments de l’ocupació fixa: Els individuals.
4.1.III. Els Acomiadaments de l’ocupació fixa: els col·lectius (ERO
i concursos).
4.1.IV. Conclusions òbvies d’aquest nexe legislació/acomiadaments/crisi de les ocupacions.
4.2 LA
NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA
4.2.1. Reformes de la negociació col·lectiva, 1994, 1997, 2010, 2011 i 2012.
4.2.2.Estructura i articulació de la Negociació Col·lectiva: Descentralització, una nova estratègia patronal.
4.2.3.
Vigència i ultraactivitat dels Convenis.
4.2.4. Flexibilitat Interna.
4.2.4. a. Modificació Substancial de les
Condicions de Treball.
4.2.4. b. Despenjament convencional, Inaplicació dels convenis.
SALARIALS I BENEFICIS. ELS SALARIS I LA PRODUCTIVITAT
RDL 3/2012
poder legislatiu (governs de torn, lligats a una pràctica d’alternança més o menys consolidada) i, pactades en l’essencial
pels agents socials (empresaris i sindicats), sostenen ideològicament que, la rigidesa o rigideses existents en el mercat
laboral, és a dir la regulació de drets laborals, com drets mínims o dret necessari, escanyen el mercat laboral, fent
impossible qualsevol solució flexible que no sigui la pèrdua de centenars i centenars de milers de llocs de treball, en
aquelles situacions de contracció, recessió de l’economia i, amb major virulència, en situacions de crisis i en un estat
basat en una activitat econòmica que utilitza fonamentalment mà d’obra de forma intensiva i en general de forma poc
qualificada.
les Reformes Laborals dutes a terme des de la primera, que en realitat és el propi Estatut dels Treballadors de 1980.
Aquest argument mentider, fal·laç i, particularment ideològic neoliberal, es constitueix en la política rectora en la
Reforma Laboral duta a efecte pel govern del PSOE en la reforma de 2010 i reforma de la negociació col·lectiva de 2011 i,
amb data 11 de Febrer 2012, el PP, a través del RDL 3/2012, no només ha reforçat, sinó que ha legalitzat la desregulació
gairebé total dels drets laborals, tant els individuals, com sobretot, els col·lectius.
de 10 de febrer sobre mesures urgents per a la Reforma del Mercat Laboral, sumat al RDL 7/2011 de 11 de juny de mesures
urgents per a la reforma de la Negociació Col·lectiva, constitueixen l’essència de la desregulació laboral, a l’abordar i
exigir a les parts negociadores, la flexibilitat imposada unilateralment per l’Empresari, deixant sense efecte (ara com
ara), la “flexibilitat pactada” que així s’establia en el II Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva 2012, 2013
i 2014 (II AENC), «en les condicions de treball (jornada, temps de treball, sistemes de remuneració, quantia salarial,
sistemes de torn, mobilitat funcional i mobilitat geogràfica), en la moderació del preu del treball amb increments salarials
lligats a la situació concreta de l’empresa sota paràmetres no de l’increment dels preus (IPC), sinó de criteris de gestió
empresarial (resultats, productivitat, etc.), quan aquesta gestió, en el nostre ordenament laboral correspon únicament al
capital, no al treball, alhora que la possibilitat de deslligar-se l’empresari concret de les obligacions salarials i
condicions de treball (existint causa) que s’hagin fixat per conveni».
a la gestió autoritària de la força de treball, aquella que requereix d’eliminar el conflicte (capital/treball), per mitjà
de regular, bé a través d’acords inter-confederals, bé a través de pactes directes empresa/sindicats/treballadors,
procediments de solució de discrepàncies, davant qualsevol conflicte sorgit en l’interior de les relacions laborals, i
imposar l’arbitratge obligatori.
amb les polítiques de la UE condensades en el denominat “Pacte de l’Euro”, d’imposar-les per Decret, de no dur-se a efecte
una Reforma Laboral “de debò, de calat i com el déu Mercat mana”. Les respostes empresarials i dels sindicats CC.OO i UGT
són immediates, el 9 de gener 2011 se subscriu l’Acord de Solució Autònoma de Conflictes (acord interconfederal que recull
la Mediació i Arbitratge establerts en la reforma de 2011, BOE 23 de febrer de 2012) i, el 25 de gener subscriuen el II
“Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva 2012, 2013 i 2014”.
representants en la política: BCE, Comissió Europea, FMI, Banc d’Espanya i tot el sistema financer i empreses
multinacionals, semblen no tenir suficient i, exigeixen mesures a l’estil de la tragèdia grega i portuguesa i, d’aquesta
manera, el dia 11 de Febrer de 2012 es publica en el BOE el RD 3/2012 de Mesures Urgents per a la Reforma del Mercat
Laboral. L’agressió d’aquest Decretazo al dret laboral, és de tal calibre, que constitueix una reforma
en tota la seva extensió política i social, retrotraient-nos a sistemes de relacions laborals unilaterals i autoritaris, on
la discrecionalitat de la qual es dota a l’empresari a l’hora de disposar del contracte del treballador/a, eliminant
qualsevol vestigi del caràcter tuitiu del dret laboral cap al treballador, de l’accés a la tutela judicial i creant una
inseguretat plena en el treball.