28 de març: 76 aniversari de la partida de l’Stanbrook

ÀNIMA f. 
I. Substància espiritual de l’home; 
2. Persona o cosa que dóna el principal impuls a una activitat.

0-arnal.2Diuen els entesos que l’ ànima és és una cosa consubstancial a les persones  que les distingeix de la resta de  les bèsties, encara que hi ha bèsties -en l’accepció que li dóna Ramón Llul al mot- que tenen millors sentiments que moltes persones, malgrat no tindre ànima… o vés a saber.

El Dic. CVB  dóna també una entrada a Ànima ben popular i descriptiva: “persona o cosa que dóna el principal impuls a una activitat.”

Tot ve a compte d’una trucada telefònica i unes lletres posteriors que m’envia Hèlia González des d’Elx, on viu aquesta dona, supervivent de l’odissea de l’Stanbrook  que en ella mateixa simbolitza la resistència constant, pacífica, ferma,  i lliurada de per vida al rescabalament i la dignificació de la Memòria Republicana:

-Rafa -em diu-  el proper dissabte 28 de març farà 76 anys de l’eixida de l’Stanbrook del port d’Alacant, hauríem de fer fer alguna nota, un recordatori…

-D’acord Hèlia, escriu-me unes lletres i ho passarem a La Veu del PV, que sempre ens fa cas, i també ho penjarem al bloc de l’Operació Stanbrook…

I Hèlia m’escriu, amatent com sempre, una història mil vegades repetida i encara plena de sentiment:

«El 28 de març de 1939 al voltant de 3000 persones eixírem del port d’Alacant amb un vaixell carboner, l’Stanbrook …/… el Capità Dickson i la seua vintena de tripulants ens portaren al port de Metz-el -Kebir, en Orá …/… Les condicions  d’amuntegament, de fred, de fam, de por, d’inseguretat per un futur incert configuraven la nostra situació. Però així mateix era l’única  esperança que ens quedava …/…  El patiment dels homes  en els camps de concentració fou indescriptible, la vida de les famílies a l’Algèria que ja es preparava a patir la fellonia del Mariscal Petain i la segona guerra mundial, fou de misèria i de  dolor. Molts de espanyols emigrants  i  molts de francesos ajudaren els exiliats que arribaren finalment, a portar una vida digna.
Ens havíem alliberat de la repressió franquista, de segur que havia valgut la pena.
Gracies pel vostre record.
Hèlia»

Així fou, i així ho conta Hèlia, ho escriu, i malgrat la seua fràgil salut, sempre està disposada per atendre un periodista, anar a la ràdio, participar en un documental, anar a un institut, a la universitat, enllà on siga, amb el seu caminador -la seua bicicleta diu ella-  de per sempre lliurada a rescabalar, dignificar, i honorar la Memòria Republicana.

Ella ha estat la veritable ànima de l’Operació Stanbrook, és la nostra Presidenta d’Honor… nosaltres des de la Comissió Stanbrook  al darrer expedicionari i adherit, l’hem donat tant de suport com hem pogut, hem treballat seguint el seu estel, el seu exemple de fidelitat, i així mateix estem ben honorats d’haver compartit amb ella i aquest fantàstic projecte d’homenatge unitari a l’exili i la Memòria Republicana que ha estat l’Operació Stanbrook, i encara, on ha participat tot el ventall que al seu dia configurà el Front Popular, republicans de tota mena, sindicalistes, llibertaris, socialistes, comunistes… I això ho hem fet des del moviment cívic, amb trellat, amb constància, amb fermesa, amb generositat…

Dissortadament això contrasta amb la falta d’altura de mires  dels actuals dirigents polítics d’allò que s’anomena l’esquerra, que no veuen més enllà d’un pam del seu nas,  des del món sindical a l’estrictament polític, totalment esquarterat en partits, partidets, confraries, famílies, i això va per tots, incapaços de construir un nou Front Popular que, no ho oblideu, és l’únic camí i l’única via possible per canviar aquesta injusta, insolidària i anorreadora societat que patim. Açò ja no s’arregla amb pedaços, açò, com la tristesa dels tarongers, necessita arrancar els arbres vells i plantar de bell nou, però no de bord, com antanyasses… amb peus “tolerants”, amb peus resistents a les plagues. Com Hèlia, capaç d’anar envellint sense perdre els seus ideals, la seua espenta, el seu estar ací amb dignitat.

No és una qüestió d’edat, és una qüestió de consciència i vergonya. Entesos?

Rafa Arnal