Treballar gratis, per a treballar tots?.

Anàlisi del Reial decret 1543/2011 que regula les anomenades “pràctiques no laborals». Un article

de Laura Mora Cabello de Alba.

 L’autora analitza el Reial

decret 1543/2011, publicat en el BOE del passat 18 de novembre, que regula les anomenades “pràctiques no laborals”

realitzades en empreses.

 
El Govern sortint de l’Estat espanyol va aprovar, tot just 20 dies abans de les eleccions del 20N que acabarien

amb el seu mandat, un decret pel qual s’ha legalitzat el treball gairebé gratuït dels joves en les empreses. Un bonic llegat

per a ser recordat.

En els dos últims anys, tres han estat les reformes

que s’han fet entorn del treball dels joves en la línia de lluitar contra l’altíssim atur juvenil que frega ja el 49%, així

mateix, el 80% de l’ocupació que es destrueix és el que realitzen els joves. Un atur juvenil que s’ha intentat explicar des

de les institucions per la rigidesa del mercat de treball i a l’alt índex de fracàs escolar espanyol i la falta de

qualificació de molts joves que no arriben ni a tenir l’Ensenyament Secundari Obligatori, el que els impedeix ingressar en el

mercat de treball. No obstant això, aquest argument xoca amb l’elevat atur d’aquesta joventut espanyola que, diuen també, és

la generació més formada de la història. Sigui com sigui, la realitat és que el mercat de treball decent resulta inexpugnable

per a gairebé la meitat de la joventut espanyola.

En aquest sentit, en

la primera reforma laboral, a través de la Llei 35/2010, es modificaven els contractes per a la formació i l’aprenentatge i

el contracte en pràctiques reconeixent-los per fi protecció per atur. Una cosa gens menyspreable i pel que es duia lluitant

molt temps, si no fora perquè els costos socials d’aquesta protecció –és a dir, els diners que empreses, treballadors i

treballadores han d’aportar per a sostenir el sistema de seguretat social– no recauen en les empreses, que veuen bonificades

o subvencionades les seves quotes per l’erari públic. Tampoc han de pagar les seves quotes socials els joves contractats, si

bé les veuen repercutides d’alguna manera en el baixos que són els seus salaris.

I s’incentivava també el contracte de foment de l’ocupació indefinida per a joves o, el que és el mateix, una

sort de contracte indefinit d’indemnització per acomiadament menor que l’ordinària i també subvencionat en les seves

aportacions a la Seguretat Social pels impostos de tots nosaltres.

Eternament en precari
La segona reforma en aquest tema,

aprovada el 26 agost del 2011, és a dir, una reforma feta a l’agost amb nocturnitat i traïdoria, i a punt de vèncer la

legislatura, tornava a reformar el contracte per a la formació i l’aprenentatge, ampliant el termini que dura la joventut

(així, a cop de decret) i, per tant, ampliant el temps vital durant el qual es pot ser jove per a tenir un contracte

miserable. I a més, ara, durant més temps, ampliant la durada mínima del contracte de formació i aprenentatge de sis mesos a

un any.

En definitiva i perquè ens entenguem, ara per ara, hi ha

contractes precaris i flexibles –en salari, en condicions, en futur– disponibles des dels 16 fins als 30 anys. Contractes

temporals (formatiu o en pràctiques) o indefinits per al foment de l’ocupació que resulten molt barats a les empreses, tant

per l’absència d’indemnització quan s’acaba el contracte i els baixos salaris en els primers, com el baix cost de

l’acomiadament en els segons, a més de que ambdós tenen bé bonificades les quotes a la Seguretat Social.

I, en aquest panorama, s’aprova el Decret 1543/2011, de 31 d’octubre, pel qual es

regulen les pràctiques no laborals en empreses, última gesta reformista del Govern sortint del PSOE en plena agonia

mortuòria. El preàmbul de la norma és clar: “(…) Resulta urgent i necessari per això articular mesures que incrementin les

oportunitats d’ocupació per als joves amb formació, mesures que han de contribuir a facilitar el seu accés al mercat de

treball, a l’ocupació i a l’adquisició de pràctica laboral en un entorn real”.

Per tant, és una reforma que reconeix parcialment la inutilitat dels contractes en pràctiques que acaben de

reformar, ja que preveu un mecanisme previ d’inserció en el mercat laboral per a la gent jove amb formació. Aquesta porta de

darrere l’anomenen “pràctiques no laborals”. No són laborals perquè no es rep un salari a canvi, però s’orienten a

l’adquisició de pràctica “laboral”. No és emobilcar-ho molt per a no anomenar a les coses pel seu nom?

S’establiran convenis de col·laboració entre les empreses i els serveis públics d’ocupació, però el procés de

selecció de les persones afortunades serà a càrrec de l’empresa sota la supervisió del servei d’ocupació competent. Les

citades pràctiques es desenvoluparan per persones joves d’entre 18 i 25 anys, aturades, que tinguin qualificació

professional, ja sigui en l’àmbit educatiu o laboral, però nul·la o escassa experiència laboral, sota la direcció i

supervisió d’un tutor, en els centres de treball de l’empresa, i tindran una durada d’entre sis i nou mesos.

I les paraules màgiques: el treballador o treballadora jove rebrà una beca de

suport de l’empresa, que serà com a mínim del 80 % de l’Indicador Públic de Renda d’Efectes o Múltiples (IPREM) –532,51 euros

al mes–, és a dir, 426 euros mensuals; a més d’un certificat que acrediti aquestes pràctiques. En definitiva, es legalitza el

tenir a una persona qualificada treballant entre sis i nou mesos en una empresa per la mòdica quantitat de 426 euros. Clar

que no és salari perquè no és treball. I se’ls inclourà en la Seguretat Social, però no a efectes de l’atur. Finalment, en el

món al revés, subscriure aquests convenis de col·laboració per part de les empreses es mostra com una obligació gairebé moral

que tenen en virtut de la seva responsabilitat social corporativa.

En

definitiva, una vegada més, les anomenades polítiques actives d’ocupació i les normes que les materialitzen posen al servei

empresarial no només recursos econòmics que abarateixen els costos de la mà d’obra a costa dels impostos d’aquests mateixos

treballadors i treballadores, sinó que a més legalitzen el que fins a ara era il·legal perquè, senyores i senyors, això és

treball, treball gratuït, peatge pel qual haurà de passar qualsevol jove durant nou mesos per a tenir el miratge de poder

trobar una ocupació amb un contracte en pràctiques?

* Laura Mora Cabello de Alba és professora de Dret del Treball a la Universitat de Castella-La Manxa. Article

publicat al núm. 163 de la revista Diagonal.

>>> Teniu el decret en document adjunt.
  Real Decreto 1543-2011, de 31 de octubre, por el que se regulan las prácticas no laborales en empresas