Encara que soni a
pretenciós i gastat, estem vivint un moment històric, d’aquests escassos instants que de tant en tant desestabilitzen els
fonaments d’una tranquil·la societat. Tot es qüestiona, la política, els polítics, l’economia, els gurús econòmics, la
societat, el sistema social, les creences religioses, l’església, el grup, les persones,… És a dir, res és inamovible i tot
pot desembocar en una controvèrsia.
Els poders dominants, siguin polítics,
econòmics o religiosos, desenvolupen accions coercitives pretenent culpabilitzar-nos d’una situació que no hem creat, quan
simplement som víctimes involuntàries o dit d’altra manera, danys col·laterals.
Deien que la societat es trobava alienada, fragmentada i imbuïda de valors
merament mercantilistes. Res més lluny de la realitat. Les nombroses contestacions que es vénen promovent en resposta a
entorns molt precisos socialitzant els problemes i compartint les solucions, després de reconèixer-se com subjectes
víctimes d’una realitat que, per imprevista, resulta difícilment assumible, són exemple de que estaven equivocats.
L’aparició de nous moviments socials antijeràrquics i la recuperació de pràctiques organitzatives pròximes a l’ideari
llibertari obren pas a l’esperançadora reaparició d’un corrent social disposat a lluitar per construir un món lliure i
autogestionari.
No cal ser un il·luminat per a pronosticar que únicament la solidaritat, el suport mutu i la
recuperació plena de l’exercici de la llibertat fins a les seves últimes conseqüències, són el camí a seguir si volem
enfrontar-nos a tant gran agressió. Això implica necessàriament una participació activa de l’individu, en lloc de plegar-se
que uns altres li treguin del destret. El coneixement de la nostra història ha d’ajudar-nos a no pecar d’ignorància i
enfrontar adequadament aquesta nova oportunitat, especialment quan la nostra presència en el món laboral i incidència en la
societat ha minvat substancialment.
Recordem que bàsicament el desenvolupament de l’anarcosindicalisme en el
segle passat es va determinar decisivament quan la problemàtica real dels treballadors va ser el leiv motiv de l’activitat
sindical, quan la proximitat es feia sense distincions ni falses pureses ideològiques, el resultat, a la vinculació amb
l’Organització s’hi arribava amb la pràctica de la solidaritat i la recerca de l’emancipació de l’ésser humà.
Per això si volem fer-nos mereixedors de l’obra que van cimentar qui ens van precedir, exemple sense comparança
de l’ideari anarcosindicalista i de l’anarquisme, sense referent ni confrontable amb qualsevol altra organització obrera
del món, hem de re-evolucionar i, sense oblidar-nos que personificant l’eix central de la nostra idiosincràsia
anarcosindicalista, ens correspon no únicament reivindicar millores laborals o socials, sinó que estem obligats a estendre
la llavor d’una re-evolució que compti amb amplíssim suport social i reculli les experiències ja engegades, amb la
finalitat de construir una nova societat.
Fem de nou nostre aquest crit de rebel·lia que “l’emancipació
ha de ser obra dels treballadors mateixos o no serà”.
Pepe Berlanga, afiliat al Sindicat de Banca de
CGT Barcelona.