Sentència de la Sala General del Tribunal Suprem, de 30 de juny de 2010, Nº de Recurs: 4123/2008. Ponent: Luis Fernando de
Castro Fernández.
el treballador que pateix un Accident de Treball o una Malaltia Professional. Semblen preguntes metafísiques, però els
magistrats es posen l’interrogant sobre quan val una vida humana d’un assalariat: Quan el dolor d’una vídua? O quants diners
valen perdre un braç?.
Sala General, la unanimitat dels magistrats ha fet un pas més i determina que, en matèria de salut laboral, les obligacions
de l’empresari fins i tot van més enllà del que diuen els reglaments, i que en tot cas és l’empresa la que ha de demostrar
que l’Accident de Treball o la Malaltia Professional es va produir per una causa fortuïta aliena a cap infracció
empresarial.
humana, o la pèrdua d’un braç o una cama, els Jutjats Socials aplicaven fins fa poc un curiós i pervers càlcul de suma
zero. Segons alguns jutges, si el treballador demostrava que l’Accident de Treball l’havia causat una infracció empresarial
s’havia de quantificar amb diners el dany. Però al determinar aquesta quantia segons uns barems (per exemple, 70.000 euros
en cas de restar invàlid per a la feina habitual) li restaven el que cobraria en tota la seva vida el treballador en la
prestació d’invalidesa total (suma que s’anomena capital cost). Per tant, el resultat és que als 70.000 euros se li restava
el capital cost de la invalidesa, donant com a resultat final quanties minúscules, quan no nul·les o fins i tot negatives.
Per tant, el treballador no era indemnitzat amb cap quantia pel dany que havia patit. Els jutges havien arribat a la
conclusió doncs que la vida humana assalariada no valia res més que una pensió.
2007. En aquestes es determina una forma de calcular el dany causat al treballador per un Accident de Treball, en el que el
que percebrà de prestació d’invalidesa no pot ser restat del càlcul total, fent augmentar de forma exponencial les
indemnitzacions en aquests dramàtics casos.
Tribunal Suprem fa encara un pas més enllà, ara del 30 de juny de 2010, i de la Sala General (tots els magistrats del
Tribunal junts i per unanimitat). Concretament, la sentència determina: “es al empresario a quien le corresponde acreditar
la concurrencia de esa posible causa de exoneración, en tanto que él es el titular de la deuda de seguridad”.
la normativa en matèria de prevenció de riscos, i que a pesar d’aquest fet, per causa fortuïta o per actuació temerària del
treballador, l’Accident de Treball s’ha donat igualment.
en l’anomenada “càrrega de la prova” és lògica: és l’empresari que en surt beneficiat de l’actuació de l’empresa amb la
plusvàlua, i és ell qui té accés a tota la documentació que pot acreditar si ha complert o no la normativa (avaluacions de
riscos, informes, actuacions preventives,…).
cap documentació, ni té cap capacitat d’incidir en com fer la feina, fet a pesar del qual és finalment el que pateix les
conseqüències en la seva integritat física i psicològica.
l’Accident de Treball no es veu directament perjudicat per aquest en la seva integritat física, i fins i tot pot treure
benefici de l’incompliment en prevenció de riscos (l’empresari), mentre que el que pateix en la seva carn l’Accident de
Treball no pot demostrar que s’ha fet per evitar que finalment es donés el sinistre laboral.
canvi en l’anomenada “càrrega de la prova” és molt important, i a partir d’aquesta transcendental sentència va passar a la
nova de llei de procediment laboral (Ley 36/2011, de 10 de octubre, ley reguladora de la jurisdicción social), i ara és
aplicable per aquesta llei des de desembre d’aquest any.
Suprem va més enllà, i determina: “para enervar su posible responsabilidad el empleador ha de acreditar haber agotado toda
diligencia exigible, más allá -incluso- de las exigencias reglamentarias”.
no val un compliment merament formal de la norma per part de l’empresari, sinó que ha de complir amb una protecció eficaç i
haurà de posar quantes mesures siguin necessàries per a protegir la integritat del treballador, més enllà inclòs del que
digui la norma.
conegut el compliment merament formal de la llei que porten a terme moltes empreses, que a pesar de patir una alta
sinistralitat, s’escuden en cursos de prevenció ridículs o reconeixements mèdics clarament insuficients i no adequats al
lloc concret de treball.
d’aquesta sentència, així com les del 17 de juliol de 2007, salta a la vista. Abans d’aquesta nova doctrina, en molts casos
els treballadors no podien demostrar la infracció de l’empresa en donar-se un Accident de Treball o Malaltia Professional, a
causa de que no tenien les proves documentals per provar les infraccions empresarials. I si finalment provaven la infracció
empresarial, les quanties que s’aconseguien eren ridícules o inexistents, restant fins i tot al treballador la
contradictòria sensació de que encara li hauria de pagar a l’empresari pel dany que li ha causat.
Treball o Malaltia Professional ha canviat radicalment. Serà l’empresa la que haurà de demostrar que ha complert la
normativa, i fins i tot que ha tingut una actuació preventiva més enllà de les normes, produint-se l’Accident de Treball
per causes totalment fortuïtes (i haurà d’explicar quines han estat). I la quantificació del dany serà molt més
elevada.
i denunciem quan es produeix un Accident de Treball, una lacra amb esgarrifoses dades, i que s’endú la vida d’un
treballador cada dia als Països Catalans, i provoca tres assalariats morts cada dia a l’Estat espanyol.
www.poderjudicial.es, on consten totes les del Tribunal Suprem i els Tribunals Superiors de Justícia.
* Àlex Tisminetzky és advocat.