Les últimes manifestacions del 15 de maig, a una setmana de les eleccions del dia 22,
ens demostren que hi ha altres propostes al marge de què representen els partits polítics oficials. Al voltant de 52
manifestacions s’han realitzat per tot el territori de l’estat espanyol, demanant una democràcia real que represente al
poble, açò és als treballadors i a la ciutadania en general. Estes protestes en el carrer són una evidència més que la classe
política està superada per les necessitats quotidianes que la societat necessita.
Mentres muntó de jóvens ens trobem en situació de
desocupació, hi ha una casta política que cobra sous excessius, i és irònic que mentres milers de persones viuen en situació
de desocupació i sense cap tipus de subsidi, afrontant desnonaments, talls de llum per impagaments, altres viuen a cos de
rei… Açò ultime ve al cas dels pressupostos anuals de la família reial, una monarquia que els ciutadans no hem triat, i que
ve imposada com a continuació de la dictadura franquista. Només el pressupost del rei com a cap d’estat ascendix a 8,896
milions d’euros.
Mentres es rescata la banca, entitats privades amb diners publique, també és d’interés general
veure el que cobren el nostre representants polítics electes, eixos que es recorden de nosaltres, cada quatre anys.
Tots els diputats cobren 3.126,52 euros al mes, en concepte de membres de la Cambra. A més cobren altres dietes com 150
euros pels gastos de desplaçament a l’estranger i 120 euros per als viatges nacionals.
El president del govern
José Luis Rodríguez Zapatero, cobra 91.982,40 euros a l’any, amb dotze pagues mensuals. Altres complements de què es
beneficia són la residència oficial, mesures de seguretat i un cotxe de representació amb escortes. No és el polític espanyol
que més gana; de fet són molts companys seus els que li superen en salari.
Mariano Rajoy cobra 3.020,79 euros al
mes, en concepte de diputat com qualsevol altre membre de la Cambra. Més el que cobra per ser secretari del PP uns 5.000
euros mes.
La vicepresident primera del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, s’embutxaca al cap de l’any
83.936 euros.
L’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardàs, cobra uns 90.590 euros, és a dir, més de 7.500 al mes.
A pesar de ser un líder autonòmic el seu salari ronda al del mateix Zapatero.
La presidenta de la Comunitat de
Madrid, Esperanza Aguirre, gana uns 98.700 euros. Molt sonates van ser les seues declaracions, arreplegues en la seua
biografia, que amb el sou com a president autonòmica no arribava a fi de mes. De fet, va al·legar que quan era president del
Senat cobrava un sou major.
El lehendakari Patxi López cobra uns 99.000 euros aproximadament i la seua residència
oficial és el Palau d’Ajuria Bova.
El sou del president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, ronda els
78.000 euros i, segons un rànquing del periòdic ‘Expansió’ que arreplega Europa Press, té dret a un plus per vivenda de
135.000 euros. Els seus secretaris autonòmics no es queden lluny al cobrar més de 60.000 euros anuals.
Rita
Barberá a València aconseguix els 90.000 euros, sobrepassa en 13.000 euros el salari recomanat per a Federació Valenciana de
Municipis i províncies (FVMP) pel que queden determinades les retribucions dels alcaldes i regidors amb dedicacions
exclusives. Esta recomanació és completament obviada per totes les primeres autoritats a pesar que ells mateixos van ser els
que van aprovar este protocol (cara a la galeria, clar). La majoria cobren més del que establix la FVMP i són pocs els que
tenen un salari per davall d’estes recomanacions i moltíssims menys els que complixen amb estos criteris.
Tot el
que exposa només és un xicotet exemple de com viuen el nostre representants a costa dels ciutadans, i ací ningú nega que
hagen de cobrar un salari pel seu treball, però és paradoxal que mentres el salari mínim a Espanya és de poc mas de 600
euros, i amb quasi cinc milions de parats, siga eixa població amb menys recursos econòmics, salaris mínims, contractes
temporals, etc, la que haja de pagar els desorbitats salaris públics dels dirigents polítics, eixos mateix que ens parlen
d’austeritat, retall de salaris per als treballadors del funcionariat i retalls més agressius per a tota la ciutadania, a
través de successives reformes laborals, pensionas, etc.
Ells, els polítics no s’hauran de jubilar als 67 anys,
com qualsevol fill de veí, ells ja tenen les seues pagues vitalícies per a la resta de les seues vides. I ací és on faig una
reflexió: si estos polítics volen acostar-se a la ciutadania podrien abaixar-se els seus salaris, simplement perquè no ens
tombe l’olor de tuf que desprenen les seues nòmines, ja que per descomptat no pujaran el salari de la resta de mortals.
És legitime que esta casta
política coure uns salaris tan alts, mentres la resta de la ciutadania es menja la crisi?.
Existixen partits
polítics, que aborden seriosament esta qüestió, i que per descomptat vullguen canviar-la de veritat?.
Nosaltres
mentres vivim o sobrevivim a l’estat de coses, ens parlen de retalls de la sanitat, educació, ajudes socials, som nosaltres,
que com a màrtirs d’una religió, els que carreguem amb la ruïna i la corrupció d’un país sobre les nostres esquenes.
Diversos historiadors
hispanistes han estudiat el fenomen polític d’este país, així com la idiosincràsia del territori ibèric, arribant a la
conclusió que mentres el poble en els seus municipis, inclús des de l’època medieval, apostava per la gestió econòmica
municipal, entesa com a distribució de l’agricultura des de cooperatives, comunes i col·lectivitzacions, que representava un
repartiment just de la terra, mentres que la casta política, cacics, reis, governadors i per descomptat l’església catòlica
apostaven, pel control i el monopoli de les riqueses que produïa la terra, condemnant al fam a milers de treballadors del
camp, mentres la reacció vivia a cos de rei en la més absoluta opulència, i utilitzant la coacció i la compra de vots, a
través de la seua autoritat per a mantindre l’estatus quo del seu nivell de vida.
Només els moviments revolucionaris de tall
transformador han sigut capaços de fer front a les injustícies socials, i en especial l’anarcosindicalisme, a través del seu
espenta obrera, denunciant la carestia de la vida. Per exemple, la seua famosa vaga de lloguers de Barcelona impulsada i
abonada pel sindicat. Els inquilins deixen de pagar en senyal de protesta, i quan en resposta de l’impagament les autoritats
els tallaven la llum i l’aigua, era ràpidament restaurat els servicis bàsics, pel sindicat d’Aigua, gas i electricitat de
la Confederació.
Per descomptat, tot ho ultime és a nivell històric, i poc té a veure amb la situació actual. En
el dia a dia, els ciutadans de peu d’una banda i l’elit política i econòmica per un altre costat. És a dir uns dalt i
altres baix, explotats i explotadors, rics i pobres, i això és quelcom que en la història es repetix, i que cap sistema
democràtic ha abolit ni cap partit ha brodat, precisament per que estos últims estan en un costat de la balança, i no és
precisament el nostre.
Fins ara a sigut una aristocràcia política, econòmica i eclesiàstica la que ha dirigit i
manat al poble, i este a obeït submisament, com deia un pensador anarquista ”no és que siguen grans, és que estem de
genolls”, llavors és ja bona hora, no sols d’indignar-se sinó d’alçar-se contra ells.
A agafar impuls i alçar el
cap.
En castella a:http://www.rojoynegro.info/articulo/ideas/miguel-morcillo-cuando-los-partidos-politicos-son-el-problema-no-la-solucion
Miguel A. Morcillo – CGT-València