Qualsevol organització o col·lectiu humà s’exposa a que un o diversos dels seus membres tinguin un comportament il·lícit, il·legal, deshonest. I sent així, no és just ni procedent responsabilitzar i / o culpabilitzar a la resta de persones d’aquesta associació, ni tampoc a l’organització a la qual pertanyen.
Això té poca discussió, però tot seguit cal deixar clar que els casos de corrupció que estem contemplant cada dia no té res a veure amb això.
Les actuacions deshonestes de partits polítics, sindicats majoritaris, patronals, empresaris, banquers, etc, ens evidencien que estem davant alguna cosa que aquesta arrelat en la nostra societat, estem davant d’una realitat que no respon a actuacions espontànies, individuals i esporàdiques, sinó de pràctiques habituals que han podrit de dalt a baix totes les institucions, i han calat de manera profunda en el nostre model social.
Pel que fa a partits i sindicats és inacceptable que els càrrecs, els màxims responsables d’aquests ens, diguin ser desconeixedors del que estava i «aquesta» passant a casa seva, de la mateixa manera que comença a ser infumable que qualsevol membre, associat o afiliat de aquestes organitzacions pugui adduir que ells no tenen res a veure amb aquests comportaments mafiosos, ni tampoc és acceptable el generalitzar aquests comportaments «amb el … i el teu més», quan hi ha també deixar clar que moltes organitzacions no han participat del saqueig i ho han denunciat, i per descomptat la majoria de les persones treballadores d’aquest país s’han dedicat simplement a treballar honradament i sobreviure.
És tal l’envergadura del lladronici perpetrat que ningú a hores d’ara pugui declarar desconeixedor del que estava passant, i mantenir d’altra banda que pretenen «canviar des de dins» no deixa de ser un autoengany paralitzant que portem escoltant anys i anys sense que s’hagi produït cap modificació real, al contrari, els continus escàndols de corrupció confirmen un deteriorament dels seus fonaments que té impossible solució.
Em refereixo clar a les organitzacions anomenades d’esquerra, és a dir, aquelles que suposadament tenen entre els seus principis la solidaritat, la igualtat, la justícia social, etc., aquelles organitzacions que no justifiquen que l’ambició desmesurada, ni l’acumulació de la riquesa són valors acceptables en les relacions humanes, que creuen en una societat desenvolupada i democràtica. Aquelles que se suposen tenen clar que en l’ordre de prioritats hi ha el general benestar de les persones, les que defensen una societat més justa i digna, sense privilegis. I centrem encara més l’anàlisi en el que anomenem sindicats de classe majoritaris, i que lamentablement són el segon i gairebé res dels primer.
No és només el robatori dels ERO, ni l’espoli dut a terme amb la formació, diners de les persones treballadores que ha engreixat les butxaques de polítics, empresaris i sindicalistes, en lloc de destinar-se a la seva comesa. No és només la participació en consells d’administració de bancs, el cobrament de dietes milionàries, l’ús de targetes fosques, etc, ha canvi de mirar a una altra banda mentre es estafava a la ciutadania. No acaba a la recepció de crèdits tous de la banca o subvencions sense propòsit precís. Tampoc que molts hagin percebut premis i prebendes per tot arreu, cobrat sobresous i col·locat a familiars a gogo en les empreses on havien de defensar els interessos dels seus representats, els treballadors.
És a més de tot això l’acció sindical portada a terme, és en el dia a dia on han pervertit l’objectiu i finalitat de les organitzacions sindicals, fent còmplices quan no plens participants de la contínua pèrdua de drets dels treballadors, signant reformes laborals, acords infumables amb la Patronal, convenis retrògrads, quan no ETS vergonyosos que han sortit al carrer a milers de treballadors. Tot això i molt més, ha passat no només en aquests anys de crisi, sinó des dels últims decennis, han significat retrocessos socials sense igual, al mateix temps que ha assegurat pluja de milions sobre els aparells d’aquestes organitzacions i en les butxaques de molts seus dirigents. Totes aquestes prebendes, subvencions rebudes, alliberaments extra estatutàries,
sobresous per càrrecs sindicals, ha engreixat tot això i molt més; privatitzacions de serveis i empreses públiques han estat també la mafiosa contrapartida.
I ningú d’aquestes organitzacions pot ja enganyar, és tal el nivell de corrupció, que l’obscena realitat ha superat amb escreix les vergonyes que suposàvem, i aquestes pràctiques han calat tots els nivells, sent acceptable i normal que algú es presenti a simple delegat per créixer, promocionar, col·locar parents, o simplement protegir davant un possible acomiadament, o per lliurar-se de un Expedient de Regulació d’Ocupació, el qual ha signat enviant a molts dels seus companys a l’atur.
I sent conegut i públic que en molts llocs és gairebé imprescindible tenir carnet d’un sindicat per entrar a treballar, sent per contra impossible accedir a aquesta empresa si et identifiquen amb una organització sindical «no adepta al règim».
No és només la corrupció legal, la qual pot tenir conseqüències penals, la qual ha corromput a aquestes organitzacions. És aquesta connivència gairebé contínua contra les honestes pràctiques sindicals, la participació i col·laboració en evitar que entrin sindicats de veritat en els comitès d’empreses o delegats, fins arribar al punt de oferir-se a presentar candidats del propi empresari sota les seves sigles, o fins i tot animant al acomiadament dels que consideren els seus oponents, oblidant que són persones treballadores, iguals de classe, a qui haurien de defensar.
No és només la seva absoluta entrega al contrari, la renúncia a plantar cara davant els abusos i les injustícies, és que fins i tot arriben a treballar activament per paralitzar conflictes, actuant en contra de la voluntat dels treballadors.
Però tot això i més passa, i passa amb repugnant freqüència, i fa que els saludables comportaments de militants d’aquests sindicats (els anomenats majoritaris) siguin una honrosa excepció, però lamentablement no marquin estil en les seves organitzacions.
I tot això és corrupció i molt més, va directament contra els treballadors i treballadores d’aquest país, perquè encara que puguin ser legals moltes d’aquestes pràctiques no són en absolut innòcues.
És a dir, potser no és delicte que una multinacional, empresari o administració premiï el pertànyer a un sindicat facilitant ingrés en l’ocupació, promoció o col·locació de familiars, segur que no és il·legal que els delegats / membres de comitè presentats per un determinat o determinats sindicats rebin ràpid ascens o tinguin la sort que familiars seus accedeixen a treballar, estic molt segur que els pactes fets permetent alliberaments per sobre de la llei o sobresous segons el càrrec sindical que s’ocupa no són causa de pena carcerària, però tinc clar que és immoral, indecent i que és una altra manera de corrompre i per extensió d’embrutar i degradar a tots els treballadors, perquè mentre no diguem el contrari són els que ens representen, són els elegits per nosaltres.
I tot això com deia, no és gratuït, ho paguem tots. O ens creiem que aquestes facilitats i prebendes donades per empresaris i administracions obeeix a simpaties per unes sigles o unes altres? Aquests privilegis s’atorguen a canvi dels nostres drets, de les nostres condicions de treball, de la nostra dignitat …. i ho paguem ben pagat entre totes i tots.
Qui es manté dins d’aquestes organitzacions mafioses és responsable com a mínim de complicitat amb aquests comportaments, ja que evidentment no s’ha realitzat la depuració necessària de les seves organitzacions. Ni ho podran fer ja que els qui controlen els seus aparells han format i formen part de l’entramat.
El funcionament «sistemàtic» dels agents socials («ex sindicats majoritaris»), ha estat fonamental per trencar el sentiment de classe, per debilitar la capacitat d’actuació i resposta dels treballadors. Són corresponsables de les retallades soferts, de les pèrdues de drets, de la fragmentació de la classe treballadora. Aquests sindicats han embrutat, tacat i dilapidat el treball honest, generós, solidari de molts sindicalistes, molts d’ells pertanyents a les seves pròpies files, han embrutat l’honorable història de les lluites de les i els treballadors.
No és assumpte intranscendent, ni cap persona de bé pot contemporitzar amb el tema, parlem d’aquells que han demostrada
lliurament als seus ideals de justícia social arriscant fins a la vida, davant dels que s’han lucrat dels acomiadaments, la formació, etc., dels treballadors. Aquests que s’han fet rics han tacat la memòria dels nostres soferts i anònims herois.
A aquests «agents socials» no els estem demanant, ni hem demanat que arribessin a aquests sacrificis, només se’ls exigia que fossin honrats, honrats això si fins a la medul·la, com la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país.
És evidentment com dèiem que la corrupció és sistemàtica, i amb això intrínseca a la manera de funcionar del nostre actual model social. Cobra per tant més sentit que mai les alternatives d’aquestes organitzacions que durant molt de temps se’ns ha cridat, de manera pejoratiu, «anti sistema».
La CGT, ara parlo del sindicat en el qual participo de manera activa des de fa uns anys, ha tingut dins d’aquesta definició antisistema una destacada, coherent, contínua i seriosa participació, consistent bàsicament en fer allò per al que aquesta un sindicat; defensar els interessos dels treballadors, i fent-ho des de principis tan antisistema com la solidaritat, la coherència, la participació, la democràcia directa, l’honradesa, la independència política i partidista, etc, i per això ha patit l’ostracisme de part del poder, dels seus mitjans de comunicació, en fi, dels que manen. I els seus militants, no poques vegades, han rebut com a premi repressió sindical en forma d’acomiadaments, manca de promoció i fins i tot amb el menyspreu als seus ideals, intentant assenyalar davant els seus companys com radicals extremistes, simplement per exigir el compliments de «la llei» i / o el mantenir la coherència de defensar els treballadors exercint la seva funció com a delegat.
Mentrestant, «els majoritaris» campaven (i campen) al seu aire, rebien facilitats de tota mena, hores sindicals de més i alliberaments «gratuïtes». Se’ls oferia el mercat de la col·locació, l’enxufisme, l’amiguisme, a canvi clar de domesticar al treballador, a la treballadora.
Aquestes organitzacions han assumit amb tal voracitat els principis del contrari, l’oposat als que ha de ser una organització de treballadors i per als treballadors, que han assumit dir, com dèiem, «agents socials» millor que sindicats.
Tampoc ha estat escàs el paper jugat per les organitzacions polítiques anomenades d’esquerra, compartint no poques vegades càrrec entre uns i altres, en una demostració del tant munta munta tant. Els vells clixés de les ideologies polítiques han fet també que en aquestes organitzacions es valori més un discurs fals i vacu (però que els regala l’oïda), que una pràctica honesta i coherent amb el que deien defensar. D’aquesta manera, la corrupció també ha calat en aquestes organitzacions, i avui al descobert estan abocades a perdre el suport social que esperaven tenir. Moltes vegades l’autoritarisme latent en elles, els ha fet desconfiar de les organitzacions que es declaren independents i no assumeixen ser corretja de transmissió de res ni ningú.
La Confederació General del Treball, ha demostrat sobradament que hi ha una altra forma de fer sindicalisme que la que ens venen els oficials, però que perquè funcioni de debò, perquè aconsegueixi el seu propòsit d’aconseguir ser una eina liberalitzadora per als treballadors i transformadora de la societat cal que se sumin moltes més bones voluntats, cal una enorme generositat per part de totes, i també cal que totes aquelles organitzacions que comparteixen principis i expectatives de canvi s’uneixin, s’agrupin, possibiliten el canvi.
És a dir, cal un vendaval que netegi tot, el temporal que aixequi mar grossa. Cal que fem el possible que hi hagi esperança que els nostres fills i néts creixin en una societat justa i lliure, lliure i justa, i per a això, perquè no es tracti simplement d’recanviar al que mana, en un treu-te tu que em poso jo, i per a això hem de fer nosaltres des de baix, sense esperar que ningú ens vingui a salvar. Hem rearmar els nostres principis, perdre complexos davant els poderosos, i abandonar als traïdors, ja no hi ha temps per perdre.
Per això des de CGT, lluitem en tots els fronts possibles, ho fem en les empreses, al carrer amb els moviments socials, denunciant les injustícies, la corrupció, i donant suport i creant per on ens deixen nous models de viure, de relacionar-nos.
La CGT, és una eina, és l’eina de les persones treballadores, de tots aquells ciutadans que comparteixen els valors universals nomenats, a la CGT cabem moltes, diversos i iguals, amb una premissa bàsica, en CGT no hi ha lloc per a la promoció personal , per al benefici egoista.
A la CGT, no hi ha sobresous, és més, els nostres comissions (que mai són executius) no estan assalariats, no hi ha cap benefici en això més enllà de la satisfacció d’aportar un gra de sorra en la construcció del matí possible.
La nostra organització i els qui formem part d’ella podem i sens dubte cometem errors, però per descomptat estem fora del circuit de la corrupció, i ho estem no per impossibilitat sinó per convicció, per principis.
CGT ha rebutjat la formació subvencionada, perquè sabia (sense poder provar) que era una manera de finançament de sindicats (i altres), amb els diners nostre, de totes. CGT no es lucra signant ERO, la CGT no està en molts llocs perquè se li ha impedit el seu accés, ja que som testimonis incòmodes, i la nostra veu, la nostra paraula no està comprada, CGT no s’ha arrugat d’estar on podia i devia, demostrant quan hem estat que no hi ha una única manera de fer les coses i dir sempre estimin al qual mana no és el camí per canviar les coses. CGT no accepta la premissa que l’acomiadament és lliure al nostre país, plantant cara a aquestes situacions com no fan altres organitzacions. CGT no s’arruga davant els poderosos, no rendeix homenatges, ni riu gràcies de ningú. CGT, les seves dones i homes treballen seriosament, a consciència, honradament per transformar aquesta societat que no ens agrada. CGT ha plantat cara i denunciat el que no s’han molestat fer aquells que tenen molts més recursos. CGT és això i molt més.
Així és CGT és aquí, s’ofereix com el pa dels pobres, però cal cuidar-la, greixar, cal tractar també amb justícia, sense regals per descomptat, però amb el respecte que es mereix. Necessita que moltes persones es pugin a bord i deixin de mirar-nos des del moll.
Avui cal la CGT, calen moltes cegetes, cal marcar una frontera clara, i deixar en evidència amb qui es aquesta, si amb els damnificats, o amb els pocavergonyes d’ahir avui i demà.
Urgeix que les bones persones us passeu de manera definitiva a aquesta banda, sense pors ni prejudicis, que tinguem la valentia d’abandonar la calor dels majoritaris, amb els seus recursos tacats.
Com sempre, però avui molt més, cal que alguna cosa arrisquem si volem de veritat canviar alguna cosa. I aquí hi cabeu totes, i hi ha molt per fer, i cal fer-ho entre totes.
Enric Tarrida CGT-València