Un article de Desiderio Martín
lògica productivista i desarrollista com condició del benefici, el qual al seu torn determina la condició de l’ocupació i
sustenta un discurs “lògic racional”: un model de desenvolupament sostenible”
El sindicalisme, com part i actor en la
construcció de les relacions socials -no només en les de producció i reproducció- assumeix el pensament racionalista i
assumeix la lògica del progrés, és a dir, aquesta lògica del desenvolupament sense fi, basat en la utopia de que “el futur
sempre serà necessàriament millor”.
L’increment del benefici empresarial o la taxa de benefici del capital en
cada període històric d’acumulació, s’ha convertit en la condició del creixement econòmic, doncs avui existeix consens
social molt ampli (empresaris, agents socials, institucions polítiques) sobre que s’ha d’invertir en polítiques que
afavoreixin la competitivitat.
La competitivitat en una economia tan globalitzada i absolutament
financiaritzada, ho “sosté tot”: deslocalitzacions de capitals, regulacions d’ocupació, treball cada vegada més indecent per
a milions i milions de persones, exèrcit de mà d’obra en reserva i no utilitzada cada vegada més nombrós, saqueig a través
de l’apropiació (patents) dels recursos essencials per a la vida, terra, llavors, energia, absències de drets humans en
totes les seves relacions.
El problema és d’origen, doncs els conflictes es generen i es gestionen
dintre dels límits del primigeni objectiu del capital, que no és altre que perpetuar-se, així hagi de mutar “cent vegades”,
com de fet ho ha fet al llarg de la seva història.
El triomf del mercat i de la lògica econòmica liberalitzadora
condueix a la racionalitat, i en conseqüència la “utopia del progrés”, es materialitza. És com un somni, que igual que el
“paradís cristià” al final d’una vida d’acord amb els designis de “déu”, apareixerà en cada persona.
El petit
problema de seguir aquesta “litúrgia de la racionalitat” és que ens ha conduït al “salvi’s qui pugui”, perquè “el mercat
genera els mecanismes suficients perquè cada persona, perseguint els seus interessos egoistes, aconsegueixi la
sociabilitat, és a dir el bé públic.” (A. Smith).
La barbàrie és que desapareix la societat, la relació social
i, clar, la bipolarització d’aquesta societat entre rics i pobres, inclosos i exclosos, creix a un ritme exponencial fent
desaparèixer el matalàs amortidor de la denominada en els països rics la “propietat social o Estat de Benestar”,
arrossegant amb si a tota aquesta “classe mitja de propietaris”. Les fractures i les desigualtats, així com les
vertebracions, són una conseqüència, no la causa del problema.
El problema, a més, és que creix, al uníson amb
les desigualtats, l’imaginari de la por, la inseguretat, les víctimes es converteixen en botxins, i la lluita és entre els
de baix per negar-se a no seguir en els espais socials, econòmics i polítics dels inclosos, al despertar del “somni del
progrés”.
La ruptura del “somni del somni del progrés”, almenys ens ha situat en “el fer” o l’haver “de fer” i
hem d’admetre que no es tracta només de qüestionar les externalitats (desenvolupament desigual, desigualtats socials, canvi
climàtic, autoritarisme, etc.), com tampoc es tracta només, de situar el conflicte en la distribució, és a dir, el problema
“etern” del sindicalisme del repartiment de la riquesa, i així succeeix quan el conflicte aborda només el tema del salari,
del repartiment del pastís.
Els nostres límits polítics ens vénen imposats perquè coparticipem en
l’expropiació de recursos, maneres de viure, maneres relacionals, quan no qüestionem global i estratègicament que, per
exemple, els models de consum i els models monetaris (per exemple l’endeutament) que ens permeten aquest consum, han de
deixar de basar-se en la lògica de la competència per a arrelar-se en la de cooperació.
Clar que
arribats a aquest moment sorgeix la pregunta crucial, si deixem de competir i decidim models cooperatius i de solidaritat,
el sistema es paralitza i es qüestiona en si mateix, doncs els fluxos comercials sobretot els financers, els intercanvis,
ja no han de realitzar-se a nivells “globals” (cicles llargs) i ens endinsem en el camí de la “dis-topia”, i l’ésser humà
(també a aquesta categoria pertanyem les persones sindicalistes) ha d’enfrontar-se amb la seva autonomia i fer-la valer
cooperativament amb la resta d’»autonomies» en sentit polític i enfrontar les mateixes al “poder, al comandament”.
Descobrir que el mercat capitalista és una gran estafa, és un pas previ i absolutament necessari per a
situar-nos en l’obligació poli-ètica de relacionar-nos social, laboral i políticament d’altres maneres. I en aquest moment
i només en aquest moment, s’obre la possibilitat de fer altre món i deixarem de plorar… que ho fem molt bé.
*
Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d’Estudis de la CGT. Article publicat al núm. 264 del Rojo y
Negro.