pobresa ha augmentat com a conseqüència de les polítiques públiques que s’han estat aplicant en els darrers anys. I, entre
elles, tres adquireixen especial importància. Una d’elles és la reforma laboral que ha tingut com a objectiu reduir els
salaris, com a conseqüència de l’augment de la desocupació.
Sóc conscient que hi haurà moltes veus que
qüestionin aquesta tesi, dient que, en contra del que dic, la reforma laboral tenia com a objectiu establir les condicions
per crear ocupació, afegint a més, que no era la seva intenció abaixar els salaris. Però l’evidència del contrari és
aclaparadora. Conseqüència de les reformes laborals que s’han anat fent (facilitant l’acomiadament dels treballadors ha
augmentat, no disminuït, la desocupació, destruint milers i milers de llocs de treball).
És difícil de creure que els
dissenyadors d’aquestes polítiques i els legisladors que les van aprovar no sabessin que aquestes reformes del mercat
laboral destruirien ocupació augmentant la desocupació i baixant els salaris. L’experiència internacional corrobora i
confirma l’experiència nacional. Facilitar l’acomiadament determina augmentar el nombre d’acomiadaments i l’atur, sobretot
en un moment com l’actual, en què no s’està creant ocupació.
La famosa «flexiseguretat» que es va
estar promocionant pel govern espanyol anterior, segons la qual cal facilitar l’acomiadament dins d’un sistema de seguretat
i reciclatge del treballador, assumeix que hi ha llocs de treball als quals el recentment treballador acomiadat pot
incorporar. Aquest no és el cas. En realitat, els països que han tingut més èxit en evitar el creixement de la desocupació
són aquells on s’ha repartit el treball.
Un cas clar és Alemanya on, en lloc d’acomiadar, el que es promou és la
distribució del treball. Això és conseqüència del sistema de cogestió existent a Alemanya, on els sindicats a
nivell d’empresa han dificultat l’acomiadament, facilitant al seu lloc el repartiment del treball (de manera que cada
treballador treballa menys hores, mantenint així el nombre de llocs de treball) .
A Espanya, per contra,
es promou facilitar l’acomiadament i debilitar el sindicat mitjançant la debilitació dels convenis col • lectius,
ha disparat la desocupació i ha reduït els salaris espectacularment, facilitat per l’existència dels salaris mínims més
baixos de la Unió Europea dels Quinze, UE-15 (el grup de països més propers a Espanya pel seu nivell de riquesa). La pobresa
entre la població treballadora ha crescut exponencialment.
Però una altra causa de l’augment de la pobresa són les
polítiques fiscals regressives, que han accentuat encara més l’escassa capacitat redistributiva de l’Estat, tant central
com autonòmica. Les polítiques fiscals s’han caracteritzat en els últims quinze anys per una reducció i / o eliminació
d’impostos, que ha significat que hagin minvat els ingressos a l’Estat, com ara l´eliminació d’impostos de patrimoni (2.500
milions d’euros), rebaixes dels impostos de successions (2.552.000), rebaixa d’impostos de les rendes superiors (com les
rendes que ingressen més de 120.000 euros a l’any, generant una pèrdua d’ingrés de 2.500 milions), baixada d’impostos de
societats de grans empreses que facturen més de 150 milions d’euros l’any (i que representen només un 0,12% de totes les
empreses), i que ha significat un descens dels impostos de 5.300 milions d’euros. I així un llarg etcètera de rebaixes
d’impostos que beneficien primordialment a les rendes superiors (que deriven els seus ingressos, en gran part, de les
rendes del capital).
Per tal de cobrir aquests forats en els comptes de l’Estat (contribuint al forat més gran,
resultat de l’enorme frau fiscal que, segons el Sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda de l’Estat espanyol, arriba a la
xifra de 90.000 milions d’euros (frau que es concentra en les grans fortunes, a les grans empreses i en la banca) l’Estat
(el central i els governs autonòmics, com la Generalitat de Catalunya) ha reduït les despeses públiques, incloent els
socials (i, molt en particular, les transferències públiques – com ajudes a la gent gran, a les famílies, a les persones
amb discapacitats, entre d’altres-i els serveis públics com sanitat, educació, serveis d’ajuda a les persones amb
dependència, escoles bressol, habitatge social, serveis socials, serveis d’integració dels immigrants i prevenció de
l’exclusió social), retallades que perjudiquen sobretot a les classes populars, les majors usuàries de l’Estat del
Benestar.
Les retallades fiscals que han beneficiat a les rendes superiors i les conseqüents retallades
d´inversió pública social (amb el consegüent empobriment de l’Estat del Benestar) que han perjudicat a les classes
populars, han accentuat encara més la baixa capacitat redistributiva de l’Estat (tant central com el de la Generalitat de
Catalunya), que és dels menys redistributius existents avui a la UE-15.
Si no hi hagués estat del benestar (és a
dir, les transferències i els serveis públics), el 24% de la població adulta a Catalunya seria pobra. Amb l’aplicació de
les polítiques redistributives, la pobresa baixa a un 20% (entre nens es manté al 25%), una disminució de només 4 punts. En
la mitjana de la UE-15 passa d’un 25% a un 16% (un disminució de 9 punts), i a Suècia passa d’un 27% a un 13% (una
disminució de 14 punts). Aquesta és una de les majors causes de que Catalunya i Espanya tinguin el major nivell de pobresa a
la UE-15.
Aquestes són algunes de les causes del creixement de la pobresa al nostre país. Aquest augment és,
doncs, resultat d’intervencions públiques aprovades i promogudes per partits governants que, paradoxalment, semblen ara
alarmar de la mida del problema social que estan creant. No deixa de ser una paradoxa que la televisió pública catalana TV3
(clarament influenciada pel govern conservador català, major proponent, juntament amb el govern conservador espanyol, de
les reformes del mercat laboral i de les polítiques fiscals i de retallades d´inversió pública social) dediqui tota una
marató per recollir quatre milions d’euros per als serveis d’ajuda a la societat civil per tal d’ajudar els pobres, quan es
podrien haver aconseguit 2.500 milions eliminant la rebaixa d’impostos als rics (que ingressen més de 120.000 euros a l’
any) o dels impostos de successions.
Temerosos que aquesta paradoxa aparegués durant la marató, tant el director
general de TV3, el Sr Eugeni Sallent, com el Sr Antoni Bassas, el presentador del programa, van subratllar que l’objectiu
de la marató no era discutir o analitzar les causes del creixement de la pobresa (que hagués mostrat clarament la seva
complicitat en la creació de tanta pobresa), sinó només la seva necessitat de suport immediat per la societat civil.
Com deia Monsenyor Óscar Romero, arquebisbe de San Salvador, «sempre em diuen sant quan vull atendre els pobres,
però em diuen» radical extremista «quan vull eliminar la pobresa, eliminant les seves causes». Caldria que l’Església
catalana i espanyola i les associacions properes a elles desitgessin no només pal • liar, sinó també eliminar la pobresa.
Podrien fer-ho denunciant aquelles polítiques de retallades en lloc de guardar silenci, com ho han estat fent durant tant
de temps.
Vicenç Navarro és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, de la Universitat Pompeu
Fabra
FONT: WEB VICENÇ NAVARRO