Un documental recupera la figura del sindicalista Valentín González, asesinado por un pelotazo de goma de la Policía Nacional en junio de 1979.
Un documental recupera la figura del sindicalista Valentín González, assassinat per la Policia Nacional en juny de 1979.
Paqui González se’n recorda molt i poc d’aquell dia. Tenia 17 anys i son germà Valentín 20. Ella estudiava i ell treballava en la colla d’estibadors del mercat d’Abastos de València. Carregava fruita amb son pare, que portava allà tota la vida. El 25 de juny de 1979 l’estiba havia declarat la vaga després de mesos sense cobrar part del salari. Valentín estava afiliat a la CNT i era la seua primera mobilització. “Dóna’m un bes per si és l’últim”, bromejà amb sa mare. La vaga estava autoritzada, però la Policia Nacional la dissolgué a colps. “És que no teniu collons?”, arengà un comandament després de rebre l’ordre per ràdio. Començaren els pal i alguns treballadors es refugiaren en una caseta que acabà desallotjada amb pots de fum. A l’eixida, els agents s’hi acarnissaren. “Ja està bé de pegar a mon pare!”, protestà Valentín. I una pilotada de goma a boca de canó li rebentà el pit.
El documental “Valentín. La otra Transición”, dirigit per José Asensio i produït per la CGT, s’estrena este dijous, a les 19.00 hores, als Cines Aragó, a València. Paqui, germana de Valentí, n’és una de les principals protagonistes.
Sergi Tarín / València laveupv
-Se sap qui donà l’ordre de carregar i per què?
No hem esbrinat qui pogué donar l’ordre. Ens quedarem sense saber-ho. Mon pare diu que els assentadors d’Abastos, els amos de les parades de fruita, tenien molt de poder i contactes. Creu que pressionaren i influïren en algú perquè donara l’ordre.
-El soterrar, al qual va seguir una vaga en tota la ciutat, es convertí en la major manifestació política en dècades, amb unes 300.000 persones acompanyant el fèretre. Què recorda d’aquella vesprada?
En la porta del Clínic hi havia un muntó de gent, guaitant per dalt, en les terrasses. No cabia una ànima i tot estava tancat. En passar per Capitania ens llançaren ous. En l’Albereda, un grup trencà els vidres del diari Las Provincias. Després es va demostrar que eren uns 12 provocadors d’ultradreta. No es va vore un sol Policia Nacional durant tot el recorregut. Fou molt pacífic. Ens desviàrem pel mercat d’Abastos i allà els companys tragueren el taüt del cotxe i el portaren al muscle.
-Els demanaren perdó?
De la Policia Nacional es dirigiren a nosaltres lamentant l’accident, però de demanar perdó, no res. Quan finalitzà el judici, a l’any següent, el nostre advocat digué que havíem guanyat perquè ens donaren un milió i mig de pessetes i al policia que disparà l’enviaren al nord. Què havíem guanyat?
-Diuen que a eixe policia l’assassinà ETA.
Als dos o tres anys hi hagué un atemptat, ens telefonà l’advocat i ens digué: “Eixe era”. Però tampoc no ho sabem. En el llistat de víctimes d’ETA no apareix. Diuen que era jove i que vivia a prop d’una tia. Quan digueren que l’havien mort, ma tia comentà que en el barri parlaven que tenia dos xiquets menuts. Qui menys culpa té és el policia. Qui més, el comandament que ordenà carregar.
-De quina manera li afectà a la militància? I a la família?
Vaig militar al CSUT [Confederació Sindical Unificada de Treballadors] fins que hi desaparegué. Vaig anar a alguna manifestació més. No ho deia als meus pares, que agarraren bastant por. Mon pare tenia aversió a la policia. Els veia i se li regiraven els budells. En cadascú hi veia a qui havia matat son fill. Va continuar amb sa vida, treballant. El canviaren a la colla del pont d’Aragó. Encara hui no li fa gràcia passar per Abastos. Només ha anat a un homenatge, el dels 35 anys.
-I sa mare?
No tornà a ser la mateixa. Mon germà patia atacs d’epilèpsia des de menut. El metge li havia donat l’alta i arribaren tan contents a casa amb la notícia. I a la setmana l’assassinaren. Ma mare deia: “Tota la vida barallant-me per ell i quan ja està bé, va i me’l lleven”. Tingué una depressió quan havien passat uns 15 anys i una altra en fa uns 10. A tothora el té al cap. L’haurà tingut sempre, però hi aprengué a conviure com ho férem tots. Hi hagué anys que semblava que estava millor, que tenia més ànim d’arreglar-se i no vestir-se de negre, però en fer-se més major li ha tornat tot i no té un altre pensament. Fas un dinar i et diu: “Açò li agradava molt a ton germà”. Cada Nadal ho passa pitjor. Ella li tirava la culpa a Adolfo Suárez. No volia ni vore’l per la tele.
-Què pensa quan escolta els polítics reivindicar constantment la Transició?
No tot era tan bonic com ho pintaren. Ens feien creure que es podia reivindicar coses, que érem més lliures, que podíem parlar. S’hi tardà molt. I, hui en dia, vés amb compte amb el que dius.
-De fet, criticar la Transició està mal vist.
Potser en eixe moment no es podia fer d’una altra manera. Hi havia por a un colp d’estat i a moltes coses. Però que hui en dia no es puga dir lliurement el que a la gent li sembla la Transició…
-Amb el temps, el mercat d’Abastos deixà de funcionar i es convertí en un complex municipal amb un institut i una comissaria, precisament, de la Policia Nacional. Això no sembla dir massa de la capacitat de memòria i sensibilitat d’esta ciutat.
De sensibilitat sobretot. Quan posaren la placa de mon germà, la volien col·locar en la façana, on tot va passar, però des de l’Ajuntament digueren que no es podia foradar perquè era històrica. En canvi la placa de la Policia sí que està foradant eixa paret.
-Què espera d’este documental?
Que es recorde el que va passar i els que no ho saben que coneguen què succeí. Molta gent de la meua edat no en té ni idea. I més joves tampoc. En l’institut d’Abastos preguntaren sobre la història d’esta placa i ningú no sabia res. Cap professor els havia contat el que va passar allà.