pública és només un 72% de la mitjana de la UE-15.
de retallar ni més ni menys que 7.000 milions en sanitat, el govern no va eliminar la reducció de l’Impost de Societats a
les empreses que facturen més de 150 milions d’euros a l’any? Perquè vol augmentar l’IVA, en aquest moment de recessió, que
afectarà les classes populars, enlloc d’augmentar l’impost de Societats al 35% per empreses que guanyin més d’un milió
d’euros a l’any, amb la qual cosa ingressaria 14.000 milions d’euros més?
parlamentari que va tenir lloc a les Corts espanyoles arran de la presentació del president Rajoy de les mesures de
retallades que el seu govern havia de fer, el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques del govern espanyol, Cristóbal
Montoro, ha indicat que aquestes eren necessàries perquè «l’Estat no tenia més diners», punt accentuat pel mateix Rajoy
quan va subratllar que el nivell de deute públic a Espanya havia arribat a nivells inacceptables que van forçar la presa de
mesures excepcionals, considerant la baixada del dèficit com la prioritat número u de la seva govern. El president va
indicar també que tal baixada del dèficit públic era la condició indispensable per sortir de la crisi, ja que només amb
aquesta baixada es recuperaria la confiança dels mercats financers i Espanya podria tornar a rebre prestat diners a uns
interessos més baixos.
És sorprenent que l’administració Rajoy continuï repetint aquesta creença (creença basada
més en la fe que en l’evidència) quan totes les dades acumulades mostren el erronis que són els supòsits sobre els quals es
basa.
Però abans de mostrar aquestes dades, és important subratllar, una vegada més, el que tenen en comú els països
avui intervinguts-Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda-. Tots ells tenen estats pobres (la seva despesa pública, incloent la
despesa pública social per habitant, és dels més baixos de l’Eurozona), amb escassos ingressos a l’Estat (entre els més
baixos de l’Eurozona), poc redistributius (entre els menys redistributius de l’Eurozona), i basats en una fiscalitat
altament regressiva (dels més regressius de l’Eurozona). La causa que tots aquests països tinguin aquests punts en comú és
que tots ells tenen un context polític semblant. Durant la seva recent història (els últims cinquanta anys) les forces
conservadores han tingut una enorme influència sobre els seus Estats. Van ser governats per moltes dècades per governs
ultraconservadors. La comparació amb els països escandinaus (que tenen els Estats més desenvolupats, amb més polítiques
redistributives i polítiques fiscals més progressives a la UE) es basa en que en aquells països les forces progressistes han
estat les dominants en la seva vida política, a l’inrevés que en els països intervinguts.
Es podria argumentar
que Espanya, com també aquells països, té un Estat pobre perquè és un país pobre. Però les dades no confirmen aquesta
situació. El PIB per càpita és el 94% de la mitjana de la UE-15, i en canvi, la despesa pública és només un 72% de la
mitjana de la UE-15. En realitat, si fos un 94%, Espanya es gastaria 66.000 milions més en el seu sector públic i en el seu
subfinanciado Estat del benestar (tant en les seves transferències com en els seus serveis públics). Però no se’ls gasta,
no perquè no existeixin. Sí que existeixen. El que passa és que l’Estat no els recull. I aquí està el punt clau que no es
cita. La regressivitat de la política fiscal que Espanya té en comú amb tots els països intervinguts. Han hagut de demanar
prestats diners perquè l’Estat no recull el suficient.
Però el que és fins i tot pitjor és que durant l’era de
bonança (estimulada per la bombolla immobiliària), l’Estat espanyol va baixar més i més els impostos, baixada que va
afavorir particularment a les rendes superiors, que adquireixen la majoria de les seves rendes de la propietat de
capital.
Aquesta baixada d’impostos determinar-segons ha indicat el Fons Monetari Internacional-ni més ni menys
que la meitat del dèficit estructural de l’Estat, dèficit que va romandre ocult durant l’expansió econòmica per l’elevat
creixement d’ingressos a l’Estat, apareixent, però, en tota la seva cruesa quan el boom va explotar. I ara l’Estat ha de
demanar prestat els diners als bancs (on els súper rics dipositen els ingressos que havien adquirit com a conseqüència de la
baixada dels seus impostos), havent de pagar interessos per aconseguir els diners, que podria haver-se obtingut, si no
haguessin abaixat els impostos.
I aquí està el problema més silenciat en els mitjans i en els debats. Va ser una
llàstima que cap dels que van participar en el debat a les Corts espanyoles fes les preguntes al president Rajoy: Per què
l’Estat espanyol va decidir congelar les pensions per tal d’aconseguir 1.200 milions d’euros, en lloc de revertir la
baixada del impost de successions, amb la qual cosa hauria obtingut gairebé el doble d’ingressos (2.552 milions)? .
O,
per què en lloc de retallar ni més ni menys que 7.000 milions en sanitat, el govern no va eliminar la reducció de l’Impost
de Societats a les empreses que facturen més de 150 milions d’euros a l’any, el que significa menys del 0,12% de totes les
empreses, de manera que hagin obtingut més de 5.600 milions d’euros?
O, per què vol ara establir el copagament
sanitari en lloc d’augmentar els impostos dels fons SICAV i els guanys especulatives? O, per què vol augmentar l’IVA, en
aquest moment de recessió, que afectarà les classes populars, enlloc d’augmentar l’impost de Societats al 35% per empreses
que guanyin més d’un milió d’euros a l’any, amb la qual cosa ingressaria 14.000 milions d’euros més?
O, per què vol
destruir llocs de treball en els serveis públics en lloc d’establir un impost a les transaccions financeres, amb la qual
cosa, tal com ha assenyalat el sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda, s’aconseguirien 5.000 milions d’euros? O, per
què en lloc de forçar reduccions dels Estats del benestar gestionats per les CA no redueix l’economia submergida deu punts,
amb la qual cosa augmentaria 38.500 milions d’euros?
Aquestes són les preguntes que s’haurien d’haver fet i no es van
fer. Rajoy no les hauria pogut contestar i hauria quedat en evidència, mostrant, que en contra del que diu, sí que hi ha
alternatives i sí que hi ha diners.
Vicenç Navarro Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu
Fabra, i professor de Public Policy. The Johns Hopkins University