«L’esperanto té un caràcter igualitari essencialment diferent del caràcter imperial de l’anglés» .

Entrevista amb l’Associació Esquerra i Esperanto.
Moltes són les revolucions que s’han intentat aconseguir al

llarg dels anys. Encara queda pendent una reflexió profunda sobre la necessitat un idioma comú d’enteniment, deslligat

d’interessos polítics i nacionals. Esquerra i Esperanto, en esta entrevista, analitzen el significat real de l’esperanto,

després de 150 anys d’història. AIDA M. PEREDA/Lumpen.


Enguany es commemora el 150 aniversari del naixement

del Doctor Lázaro Zamenhof, a qui s’atribuïx la creació de l’idioma a finals del segle XIX (1887), quin era el seu

desig?

Zamenhof va créixer en un mitjà de gran diversitat cultural. La convivència entre les distintes

comunitats (jueus, polonesos, russos, alemanys, bielorrusos…) no sempre era fàcil, produint-se freqüents enfrontaments. Ell

creia en la possibilitat que tots els sers humans, independentment del seu origen i formació, poden arribar a conviure de

forma harmònica, respectant-se els uns als altres. Per a això era necessari el mutu enteniment, i este vindria dau a través

de l’adopció d’una llengua comuna. La ferramenta que desenrotlla Zamenhof és extraordinàriament pràctica, encara que,

curiosament, les seues pretensions són extraordinàriament idealistes.

Quants

parlants d’esperanto es calcula que existixen en el món? Com es distribuïxen geogràficament?

Les

estimacions a este respecte varien enormement. Calcular els parlants natius d’un idioma és relativament senzill, però la

situació és molt distinta quan ens referim a idiomes apresos en segona instància. La primera dificultat es troba en el fet

mateix de determinar el nivell de domini de l’idioma en qüestió que es considera suficient com per a entrar en dita

estadística d’usuaris d’un idioma. I la segona en el propi fet de comptar-los.

L’estudi més exhaustiu sobre

este tema és el desenrotllat per Sidney Spence Culbert, qui va dedicar 20 anys de la seua vida a investigar el nombre

d’usuaris de diverses llengües. Respecte a l’esperanto, i considerant com parlant d’esperanto a tot aquell que ha

aconseguit un nivell que li permet, encara que només siga esporàdicament, expressar-se encara que siga sense soltesa en el

dit idioma, va estimar l’existència d’1,6 milions, xifra que posteriorment va elevar a 2 milions.

No obstant

això, qualsevol xifra donada, ara com ara, com a resposta a esta demanda, té una gran càrrega de subjectivitat, i el grau de

fiabilitat no és major que el de les especulatives xifres que es poden donar com a estimació del número existent de, per

exemple, practicants d’escacs.

L’esperanto es distribuïx, en major o menor grau, per tot el món. Algunes zones

especialment rellevants són: a Europa Occidental, França i Alemanya; a Europa Oriental, Hongria i Lituània; a Amèrica, Brasil

i Cuba; a Àsia, Japó i Xina; a Àfrica, Togo i Madagascar.

Tinc entés que té un

cert èxit en Xina… Si tenim en compte que el xinés és l’idioma amb nombre més gran de parlant no deixa de resultar

curiós.

L’esperanto va entrar en Xina a principis del segle passat de la mà de l’anarquisme, per la qual

cosa va ser objecte de repressió. Però amb l’adveniment de la República Popular de Mao l’esperanto passa a tindre una

posició de relatiu prestigi, i això perquè alguns influents personatges del nou règim eren esperantistes. Això va permetre

que el seu desenrotllament tinguera cobertura, i inclús suport, per part d’instàncies estatals (universitats i altres

instàncies educatives, emissores de ràdio, editorials…). Com a mostra de la solidesa de la presència de l’esperanto en

Xina basta assenyalar l’existència d’una secció en esperanto de l’emissora estatal Ràdio Xina Internacional; les seues

emissions es poden escoltar en tot el món per Internet (http://esperanto.cri.cn/ràdio/xinesa.htm).

Precisament durant la revolució de Xinhai en 1911 es va estudiar la idea de declarar-ho idioma

oficial. Per què han fallat tots els intents per establir un estat esperantista?

És normal que en

situacions revolucionàries distintes tendències facen especial insistència a tirar endavant els seus plantejaments. També en

el marc de la revolució bolxevic es va discutir la idea d’adoptar l’esperanto. Però estos intents no poden sinó fracassar.

Perquè l’esperanto puga arribar a ser considerat com una verdadera alternativa de comunicació és necessari que primer mostre

un grau d’implantació prou rellevant. Mentres açò no ocórrega, eixos intents no passaran de ser pretensions sense fonament,

inclús en moments revolucionaris. Per un altre costat no hi ha un especial interés entre la majoria dels esperantistes a

aconseguir la dita oficialitat. Encara que és cert que la dita situació seria, en general, ben rebuda, si bé els esforços de

la major part dels esperantistes no s’encaminen especialment cap al dit fi.

A

finals dels anys 30 l’expansió de l’esperanto es va paralitzar amb la II Guerra Mundial; en l’actualitat, es pot parlar

d’un estancament o d’inclús un retrocés en la seua utilització? Hi ha risc de desaparició?

Cançó a les barricades en castellà,esperanto i

francés

Amb la creixent utilització d’Internet s’ha notat un creixement del nombre d’esperantistes,

la qual cosa es manifesta en la seua activa participació en el món dels blogs i xarxes socials. No hi ha símptomes de risc de

desaparició, sinó tot al contrari: estem assistint a un moment de clara expansió. Com a signe de la seua vitalitat en la

Xarxa, baste dir que en la Wikipedia el nombre d’articles en esperanto supera àmpliament la xifra de cent mil, tractant-se

sense complexos amb les grans llengües nacionals.

Per què no s’ha aconseguit

la seua implantació? Un dels inconvenients és que l’ensenyança de l’esperanto pràcticament no existix i els que volen

aprendre-ho han de fer-ho de manera autodidacta.

L’esperanto està implantat. En cercles minoritaris, però

ho està. L’ensenyança de l’esperanto sí que existix, però, igual que succeïx amb la resta d’idiomes minoritaris, cal

buscar-la, no és ubiqua com l’oferta d’ensenyança de l’anglés. L’esperanto, efectivament, es presta especialment a ser

aprés de manera autodidacta, la qual cosa, unit a l’esmentada falta d’ubiqüitat de l’oferta de cursos presencials, fa que

un gran nombre d’esperantistes haja aprés de manera, almenys en gran part, autodidacta.

A pesar de la seua marginalitat, l’esperanto és l’idioma planificat que més èxit ha obtingut,

enfront del volapük, a l’interlingua o al solresol, què li va fer resultar triat?

No hi ha idioma

planificat alternatiu que resistisca la comparació amb l’esperanto. La genial senzillesa de la seua estructura gramatical i

la derivació de paraules a partir d’arrels d’àmplia difusió li conferixen una potència i facilitat d’aprenentatge

insuperables. Els projectes anteriors a l’esperanto pecaven de complexitat gramatical, molts, i de complexitat lèxica, la

immensa majoria. I açò per l’afany, mal entés, de pretendre construir una ferramenta neutral, per a la qual cosa s’acudia a

establir el lèxic basant-se en formulacions matemàtiques i/o filosòfiques que pretenien emmascarar l’origen de les arrels de

tal manera que no tingueren paregut a les dels idiomes naturals. Però això els feia pràcticament impossibles d’aprendre.

L’esperanto és la superació històrica d’estes contradiccions, i d’ací el seu triomf absolut i sense discussió.

Els seus detractors sostenen que l’esperanto no té patrimoni cultural, la qual cosa

per a ells ho convertix en un idioma artificialment i merament utilitari, sense folklore propi.

Esta és una

afirmació sense cap tipus de fonament real. Un acostament, inclús superficial, al món esperantista ens descobrix una

important i variada activitat cultural. S’editen centenars de llibres i revistes en esperanto tots els anys, així com discos

musicals, i això a pesar que tant la realització com els canals de distribució d’estes produccions han de superar

l’handicap que suposa el fet que el seu mercat és minoritari i dispers.

Històricament, l’esperanto ha sigut perseguit pels règims polítics. Va ser molt utilitzat pel

moviment obrer, per això a Alemanya era cridat el “llatí dels obrers”. A Espanya, la seua extensió es va interrompre amb el

franquisme. Hitler, un altre dictador, tenia por de l’esperanto, una llengua que podria ser usada “per a la dominació del

món per una conspiració fesol internacional” i per això va perseguir els esperantistes durant l’Holocaust. Hui en dia,

continuen existint impediments polítics o d’un altre àmbit?

No tenim constància de persecució de

l’esperanto com a tal. Encara que és cert que alguns grups que usen l’esperanto patixen persecució, esta no es produïx pel

propi fet d’usar l’idioma.

La supremacia de l’anglés és resultat del

capitalisme i de la globalització, és potser l’esperanto un idioma d’igualtat i d’esquerres? Per què?
No

necessàriament. L’esperanto és un idioma i, com a tal, pot ser usat per qualsevol a favor dels més diversos fins. El propi

règim nazi, abans de decantar-se per combatre radicalment qualsevol forma d’esperantisme, va enviar inspectors a diverses

associacions esperantistes a fi de supervisar i dirigir les seues activitats. Com resultat l’esperantisme compta amb el

dubtós honor històric d’haver produït materials de propaganda pronazi. A Espanya va haver-hi una única associació

esperantista que no va tancar les seues portes després de la victòria de Franco, i això perquè un dels seus dirigents era

militar d’un cert rang. El moviment organitzat va ressorgir a mitjan anys 50 de la mà de militars, membres del clero i

altres persones que el règim considerava fora de tota sospita. Així, doncs, l’idioma esperanto, en si mateix, no és una

garantia de progrés social ni d’esquerranisme. Però és cert que les característiques de l’esperanto li fan ser especialment

procliu al desenrotllament de relacions interpersonals basades en la igualtat i el respecte mutu. La seua utilització per

mitjans esquerrans és decepcionantment escassa. Hui en dia, és trist dir-ho, saca molt més profit de l’esperanto la

burgesia.

Tal vegada, el tret anticolonial de l’esperanto, que li distingix

de l’afany imperialista de l’anglés, fa que siga impossible la seua extensió. Segons els escèptics, si així i tot

l’esperanto aconseguira convertir-se en un idioma universal, no seria una contradicció?, què li diferenciaria llavors de

l’anglés?

Este punt és extraordinàriament polèmic, i les respostes donades pels distints col·lectius

esperantistes són molt dispars. En primer lloc cal dir que si l’esperanto és essencialment anticolonial, la qual cosa és

dubtós, el seu progrés en mitjans antiimperialistes deguera ser important. La seua extensió no sols no seria impossible, sinó

que estaria garantida precisament en dites mitjos. Però este raonament és purament especulatiu ja que no s’observa dita

pronosticada efervescència esperantista en eixos mitjans. Però el que sí s’observa és que una part res menyspreable

d’esperantistes ho són per conviccions nacionalistes. La percepció de l’amenaça de desaparició de les seues llengües

minoritàries els fa concebre l’esperanto com una taula de salvació. És una idea molt estesa, inclús dominant actualment,

aquella que considera a l’esperanto com a garant de la diversitat lingüística mundial. Però també hi ha qui considera que la

dita diversitat idiomàtica no és sinó una alifac digna de passar a la història, i veu en l’esperanto un instrument cridat a

alliberar la humanitat de la dita alifac. Entre ambdós extrems caben multitud de matisos. El fet de no ser un idioma natiu de

cap nació li conferix a la universalitat de l’esperanto un caràcter igualitari essencialment diferent del caràcter imperial

de l’anglés.

En teoria, l’esperanto no perseguix fer desaparéixer l’idioma

d’un poble, sinó que la seua funció és ser utilitzat com una llengua de comunicació auxiliar a nivell internacional a més de

la llengua natal, què faria l’esperanto per a protegir els idiomes minoritaris sense caure en la trampa de l’anglés,

l’aprenentatge de la qual va en detriment de les llengües cooficials en llocs com a País Basc, Catalunya, València o

Galícia?

Al ser moltíssim més senzill l’estudi de l’esperanto que el de l’anglés, és evident que

quedaria prou més temps als alumnes per a dedicar-ho a l’estudi de les llengües cooficials. No obstant això, és molt

discutible quin seria l’efecte real sobre les llengües vernacles en un hipotètic escenari en què el prestigi de l’esperanto

fora important. Podem imaginar-nos un panorama en què l’esperanto s’associe a qualitats positives (àmplia visió del món,

ment oberta,…) i les llengües nacionals a qualitats negatives (estretor de mires, ment tancada,…). En una situació així, el

desenrotllament d’un aniria, encara que no fóra este l’objectiu buscat conscientment, en detriment de l’altre, sent

l’efecte més acusat com més minoritari fora este. Totes estes hipòtesis no passen de ser especulacions, i només la història

ens permetrà saber la resposta i si realment s’arriba a presentar un escenari d’eixe tipus. L’important ara mateix és

assenyalar que, inclús entre els propis esperantistes, les visions sobre l’esperanto són molt variades i, en molts casos,

divergents.