Les dades ho ratifiquen,
ningú ho discuteix, i els seus distingits representants se’ls veu ben orgullosos en difondre la notícia allà on arriben els
seus molts recursos econòmics: les mútues d’accidents de treball aconsegueixen «importants reduccions de costos» en els
processos de baixa mèdica laboral.
Sorprenentment, oh miracle, els
treballadors que passen per les seves mans es recuperen molt abans que els que són seguits pel metge de la Seguretat Social.
Bé ho sap el flamant president de la CEOE, Joan Rosell, que fa poques setmanes exigia el govern «introduir penalitzacions en
la sanitat pública» als empleats per «reduir despesa en matèria de baixes», doncs el representant de la patronal considera
que els metges públics són «massa lents» en donar unes altes laborals, que en contrast surten rapídissimes des de les seus de
les mútues patronals.
Un nou miracle de l’economia de mercat que transforma la malaltia en salut? tenen les mútues
tecnologia punta en maquinària mèdica? potser tenen en nòmina els millors especialistes? són els metges de la sanitat pública
uns mers incompetents?, es pot preguntar un ingenu observador extern. Però la resposta no va per aquí, i la pot donar
qualsevol treballador que hagi hagut de passar i viure les consultes d’aquests nous gestors patronals de la salut. La seva
poció màgica és posar sempre i a ultrança per davant la «productivitat» i l’interès de l’empresari a la salut del pacient.
Una pràctica que no respecta els processos de recuperació, però que importa aquest petit detall si aporta més i més
beneficis.
La realitat ha superat la ficció, i en el nou món que ens auguren les polítiques de la dreta triomfant,
els metges ja no han de tenir com a objectiu curar el pacient, sinó augmentar la productivitat. El nou personal sanitari no
serien els respectats agents de la salut i del progrés d’abans, sinó els nous col·laboradors de la sempre present
competitivitat, pel bé de l’alça de les accions.
La Patronal s’esmerça en posar sobre la taula les seves
propostes. Si aquestes mútues són tan «eficients» i miraculosament guareixen treballadors a ritme desenfrenat, no haurien de
gestionar no només les baixes per accident de treball, sinó també les baixes laborals de malalties comunes? Els diferents
governs no s’ho han pensat dos cops, i el resultat està al BOE des de 1994 i no para de créixer exponencialment. Actualment
més de la meitat de la població laboral de l’Estat espanyol està cobert en malalties comunes per les mútues patronals, xifra
que ens auguren que no pararà de créixer. Podran acabar les mútues amb els ganduls treballadors que no paren d’agafar-se
baixes?, ara per una grip o la varicel·la, ara per trencar-se un peu i després per ves a saber què, es pregunten els tècnics
del Ministeri.
Des dels governs s’ha intentat tot contra aquests desagraïts empleats amb ànsies d’emmalaltir, a
pesar de que les estadístiques oficials ens informen que els índex de baixes a l’Estat espanyol són inferiors als europeus:
el 1980 es va reduir al 60% les prestacions de la baixa els 20 primers dies, i el 1992 es va fer pagar a l’empresari els 16
primers dies (pensant que potser aquest si que posaria ordre), però els treballadors no aprenen, i continuen amb la dèria tan
humana de posar-se malalts i voler recuperar-se. La darrera mesura, doncs, han estat les mútues, a veure si la plebs va
aprenent a curar-se ben ràpid, pel bé del lliure mercat.
L’extensió de les competències de les mútues serà un pas
més en la privatització de la sanitat pública. Les mútues han vingut per quedar-se, i ara se’ls reclama més «capacitat i
poder» per «controlar» elles mateixes les baixes per malalties comunes, donar altes i vigilar els sempre sospitosos pacients,
culpables sense cap presumpció d’innocència del greu del delicte d’emmalaltir. Les anunciades reformes legals en aquest àmbit
augmentaran les seves competències.
On hi havia servei de salut únic, públic i solidari entre tots els ciutadans,
es proposa un de patronal, al servei dels interessos del mercat. Mentre l’esquerra va perdent terreny social, polític i
sindical, la dreta avança a pas ferm. Els efectes: cada dia a tot arreu.
* Àlex Tisminetzky és advocat laboralista
del Col·lectiu Ronda. Article publicat a la revista L’Accent.