Mai com ara s’havia
viscut un auge scholar tant potent centrat en postulats llibertaris.
anglosaxó es viu en aquests moments un autèntic auge scholar anarquista. L’anarquisme està de moda i la cosa anirà a més.
Tot va començar a la dècada dels anys noranta i la cosa s’ha accelerat, i molt, durant el segle XXI. De totes les
filosofies polítiques és la que ha entrat amb més força en aquest segle. El comunisme ja fa dècades que jau abatut, i el
capitalisme, per dir-ho suau, ensenya en aquests moments la seva cara més lletja. Mana, domina, guanya, imposa, però no
convenç. Què us he d’anar a explicar: la gent n’està cremada, de tot plegat. Per això, suposo, està passant un fenomen
que no havia passat mai. Per primera vegada l’anarquisme està entrant a les universitats, copades fins fa poc només per
marxistes i liberals.
Mai com ara, i sobretot en anglès, s’havien escrit tants
llibres sobre el tema per part de professors universitaris. Noam Chomsky ja no és un llop solitari. Vivim des de fa una
dècada un auge scholar espectacular: reputats professors formats a Yale, com David Graeber, o doctorats d’Oxford, com
l’israelià Uri Gordon, en són exemples. Estudis anarquistes a Oxford i Yale? Em punxen i no em treuen
sang.
La diferència entre els professors anarquistes i la resta és que els
primers són activistes. Professor dins l’aula, activista fora. Graeber a Occuppy Wall Street, Gordon a Indymedia. A
l’estat entre els membres dels indignats també es troben aquests professors-activistes amb clars postulats llibertaris,
que després de donar classes se’n van a les places. També sembla que, de manera molt feble encara, recupera terreny als
sindicats. A Catalunya la llibertària CGT deu ser l’únic sindicat que guanya adeptes, en part gràcies a vagues com la dels
autobusos de Barcelona de fa uns anys, quan CCOO i la UGT van deixar tirats als treballadors. Als Estats Units els sindicat
àcrata dels Wobblies tenen controlat les famoses cafeteries d’Starbucks. Per alguna cosa es
comença…
Ho menciona millor que jo el professor de la Universitat de
Leeds Nathan Jun: ‘Tan solament vint anys enrere molts acadèmics haurien considerat l’erudició anarquista una recerca
marginal, ja que el mateix anarquisme s’havia deixat de banda per políticament obscur i irrellevant. Tot i així, des de
finals dels anys noranta erudits d’un ampli ventall de disciplines van començar a tractar l’anarquisme de manera més
curosa i des d’aleshores la disciplina ha florit fins a convertir-se en un camp de recerca independent i en plena
evolució, i que inclou treballs recents d’Uri Gordon (Anarchy Alive, 2008); Simon Critchley (Infinitely Demanding, 2007);
Paul McLaughlin, (Anarchism and Authority (2007)’ i l’home allarga la llista fins a un llarg
etcètera.
El text reproduït està extret de la crítica que Jun fa d’un
llibre d’Angel Smith, professor a la Universitat de Leeds que, editat el 2007, gira al voltant de l’anarquisme català:
‘Anarchism, Revolution and Reaction: Catalan Labor and the Crisis of the Spanish State, 1898–1923’ editat l’any 2007.
David Graeber, que ahir citàvem, té un petit i brillant llibret titulat ‘Fragments of an anarchist anthropology’ on parla
dels ‘affinity groups’, els grups d’afinitat que es van crear a Barcelona durant els anys vint i que eren la forma com
s’organitzaven els homes d’acció. Vull dir amb això que el recent interès per l’anarquisme, un autèntic boom en el món
anglosaxó, també inclou lògicament l’interès per l’anarquisme català, un dels més potents que hi ha hagut mai al món per
una senzillísima raó: és dels únics que ha tocat poder i que va fer intents seriosos de gestionar una societat sencera ara
fa gairebé un segle. Al món anglosaxó hi ha interès pel tema i a llibreries anarquistes de Nova York, com la Bluestockings
és normal trobar-hi llibres al respecte, llibres tan curiosos com la novel·la assaig ‘Pistoleros!The chronicles of
Garquhar McHarg’ on es parla d’homes que es diuen Archs, Seguí, Joan Rull…
L’anarquisme torna a treure el nas just després d’una crisi capitalista. Ja va passar després del
crac del 1929, quan les sortides a la crisi econòmica que va assolar, com ara, a milions de persones, van ser tres: el
feixisme, el New Deal i l’anarquisme català. Ha passat un segle, i en aquesta crisi tornen a aparèixer els tres moviments.
Fa un segle va guanyar el New Deal. Ara l’estant intentant reinventar. Però van tant lents, taaant, que la resta va
pujant, i pujant, i pujant.