Després de set dies de vaga indefinida sostinguda pel professorat i per una part important de la comunitat educativa, la Secció sindical d’Ensenyament de CGT considera necessari fer pública la seua valoració de la proposta d’acord presentada per la Conselleria d’Educació.
En primer lloc, volem assenyalar que aquesta vaga ha suposat un punt d’inflexió real en el sistema educatiu valencià. S’ha avançat de manera clara en politització, en capacitat d’organització als centres, en consciència col·lectiva i en coordinació entre professorat, alumnes, famílies i diferents organitzacions sindicals. S’han obert espais assemblearis, s’ha reforçat la idea de comunitat educativa i s’han donat passos importants cap a una cultura més democràtica en la presa de decisions. Tot això constitueix un guany objectiu que cal valorar i consolidar de cara al futur.
Ara bé, també cal fer una anàlisi rigorosa de la correlació de forces real. No podem confondre el creixement de la indignació amb una fortalesa estructural consolidada. La força negociadora naix de la combinació d’organització, consciència i capacitat material de resistir en el temps, i tot i que hem avançat en aquests tres àmbits, encara es troben en un procés de construcció que cal continuar reforçant. Aquesta lectura és clau per a prendre decisions responsables en el moment actual.
Entrant en el contingut de la proposta d’acord, la valoració de CGT és clara: es tracta d’un document insuficient per a justificar la desconvocatòria d’una vaga indefinida amb el grau de seguiment i sacrifici que s’ha produït. El text inclou alguns elements positius parcials, especialment en matèria de simplificació burocràtica i algunes mesures vinculades a la inclusió educativa, però no dona resposta amb la contundència necessària als eixos centrals del conflicte.
Pel que fa a les condicions salarials, la proposta no garanteix en cap cas la recuperació real del poder adquisitiu. L’increment previst, de 200 euros en el complement específic autonòmic, es troba escalonat fins a l’any 2028 i no incorpora cap mecanisme de vinculació amb l’IPC. Això implica que no hi ha cap blindatge davant la inflació ni cap garantia de manteniment del valor real del salari. A més, no contempla retroactivitat ni incorpora altres reivindicacions importants com la compensació de tutories i coordinacions o altres millores laborals significatives.
En relació amb les ràtios, no es planteja cap reducció immediata i general. El que s’ofereix són calendaris ajornats, meses de treball i possibles desenvolupaments futurs, sense cap concreció contundent en el curt termini. El mateix ocorre amb les plantilles, on no apareix cap compromís ferm de reforç estructural i immediat, sinó que es parla de revisions, optimitzacions i processos de negociació. Això deixa sense resposta un dels problemes més greus del sistema: la sobrecàrrega del professorat i la manca de recursos humans suficients per atendre adequadament l’alumnat.
El document, en el seu conjunt, es caracteritza per una presència molt elevada de mesures de caràcter futurible: creació de meses tècniques, plans directors, estudis, desenvolupaments normatius i compromisos vinculats a la legislatura. Es tracta, per tant, d’un acord amb molt de marc i poca obligació immediata, amb escasses garanties materials que es traduïsquen en millores efectives a curt termini. I amb oblits flagrants com el del Valencià, que queda fora de l’acord, fet que ens obliga a seguir amb la Llei de Llibertat Educativa en vigor. Després de set dies de vaga indefinida, aquest tipus de resposta és clarament insuficient.
Aquest fet no implica negar que hi haja avanços o elements recuperables, però sí que obliga a situar-los en el seu lloc just: no són suficients per compensar l’esforç col·lectiu realitzat ni per tancar en condicions adequades un procés de mobilització d’aquesta magnitud.
Des de CGT considerem que acceptar aquest acord en les seues condicions actuals suposaria legitimar un model de negociació basat en promeses ajornades i desenvolupaments futurs, en lloc d’arrancar millores materials immediates i garanties reals per al professorat i per al sistema educatiu públic. Suposaria, en definitiva, tancar en fals un conflicte que ha obert una etapa nova de lluita i organització.
Al mateix temps, entenem que la decisió final correspon a les assemblees i als processos de consulta que s’han obert. Per això defensem que aquest debat s’ha de fer amb tota la informació damunt la taula, amb la màxima consciència de la situació i amb ple respecte a la sobirania de les treballadores i treballadors que han sostingut la vaga.
Aquesta mobilització ha demostrat que sense comunitat organitzada no hi ha defensa real de l’educació pública. Ha posat sobre la taula la necessitat de sindicats de classe, combatius i assemblearis, capaços d’acumular força real als centres i de plantar cara quan la situació ho exigix.
La lluita no acaba amb aquest acord. Al contrari, el que s’ha construït aquests dies és una base que ha de permetre afrontar les pròximes batalles amb més força, més consciència i més capacitat d’organització.
Perquè si alguna cosa ha quedat clara és que l’educació pública no es defensa sola. I que quan la comunitat educativa es mou, canvien les condicions del possible.