El cicle
econòmic ha tret a la palestra un discurs subjectiu en el camp de la intervenció social que omet les causes de la crisi
social. La crisi ha construït un nou subjecte social que s’autoinculpa de la seva situació personal i social. Avui la
vulnerabilitat i la pobresa es viuen i conceben com aspectes particulars, fruit de la negligència personal.
Noves formes, polítiques i lògiques estan sent introduïdes en la gestió social, aquest
espai en el qual conflueix l’atur, la precarietat, l’exclusió social o la pobresa de la ciutadania. La crisi econòmica no
solament està influint en la manera de nomenar els problemes i de pensar-los, també està reformulant els discursos del poder,
les idees –immutables– respecte a la pròpia crisi, i determinant les polítiques socials així com les intervencions dels
professionals socials.
Però, a més, la crisi està construint un nou subjecte social perfectament adaptat a aquesta
nova situació. Un subjecte que, a més de patir una greu crisi d’individualitat, ara s’autoinculpa de la seva situació
personal i social. S’immola davant el seu propi infortuni. Ara aquest subjecte, amb el 40% de la població espanyola en
situació de precarietat i alta interinitat social, té una noció de si mateix i de la seva experiència vital moralment
reprotxable.
Observi’s a l’aturat o al client dels serveis socials que acudeix a aquests per a sol·licitar un
subsidi o prestació econòmica. No només evidencia una situació de precarietat o exclusió social, conseqüència d’una
estructura social desigual que rarament és identificada pels professionals que l’atenen, sinó que incorpora a més un judici
moral sobre si mateix i així és avaluat.
Lluita de classes horitzontal
La crisi ha aguditzat la
individualització de les conductes personals i socials. Ha desplaçat la lluita de classes vertical cap a una lluita entre
pobres de caràcter horitzontal. Aquest 40% de la població desajustada o endeutada, o en la precarietat, cerca culpables en la
seva pròpia classe individualitzant un conflicte social, generant bocs expiatoris en els seus propis contextos relacionals i
productius.
I això, en part, té a veure amb el concepte denominat “govern de les voluntats” que vindria a ser una
cosa així com les pràctiques i els discursos centrats en el control de les conductes i els pensaments de la gent amb
l’objecte d’aconseguir que la pròpia ocupació i la pròpia manera d’estar en el món i enfrontar la realitat, per dura que
sigui, reforci el poder de l’Estat i l’eximeixi de tota responsabilitat justificant l’ordre natural de les coses.
Perquè avui la vulnerabilitat i la pobresa es viuen i conceben com aspectes particulars, fruit de la negligència personal i
de la falta de previsió molt lligada a la voluntat personal, voluntat que és avaluada per Serveis d’Ocupació i Serveis
Socials com element de canvi per a l’accés a prestacions econòmiques.
Termes morals
En aquest
nou context, la qüestió del risc o de la vulnerabilitat social es plantegen més en termes morals i particulars que polítics o
socials. Per aquest motiu les noves polítiques socials i les actuacions en matèria d’intervenció social desplegades pel
sistema dels serveis socials arremeten, en la seva versió més populista, contra la dependència i institucionalització de
l’Estat Social del Benestar com si d’una nova patologia moral es tractés.
S’insisteix, des de les agències
d’ocupació i serveis socials especialment, en la motivació com estratègia personal per a afrontar la vulnerabilitat i
s’insisteix en la gestió de les pròpies habilitats i en la millora de les pròpies competències com element dinamitzador d’un
canvi de rumb vital.
S’insta als subjectes a ser autònoms en un mercat que es regeix per lleis alienes als propis
individus i al control de la seva pròpia voluntat de canvi. Es bandegen així, en el discurs de la intervenció social, les
responsabilitats de l’Estat, la influència de les estructures, les responsabilitats de les empreses i les contradiccions i
relacions asimètriques del mercat.
S’oblida en definitiva, el radical i necessari discurs polític, aquest que
invisibilitza les actuals contradiccions i injustícies del postcapitalisme modern i que s’han instaurat com inapel·lables
exigències de la naturalesa.
És així com la intervenció social exercitada per les professions socials està
sucumbint quan no participant d’aquesta estratègia neoliberal d’incentivació de la individualitat i naturalització de la
pròpia adversitat personal o social, d’aquesta maniobra discursiva en la qual processos de desarrelament, atur perllongat i
vulnerabilitat de caràcter fonamentalment econòmic es normalitzen i psicologitzen de manera natural introduint en els
mateixos lleis de caràcter inalterable.
És necessària per tant una redefinició del treball psicosocial. Això
implica una necessària reformulació del concepte de ciutadania, en l’actualitat concebuda com un estatus que ha de ser
guanyat a pols més que un dret inalienable de l’Estat emancipador generador d’oportunitats igualitàries.
* Paco Roda és professor de Treball Social de la Universitat Pública de Navarra