desigualtat i injustícia social que existix com a conseqüència de la classe social, del gènere, del país d’origen o del
territori on es treballa.
L’enquesta de l’Institut Nacional
d’Estadística (INE) sobre l’estructura salarial en l’estat espanyol, mostra les greus desigualtats que les treballadores i
treballadors patim, depenent de :
1. La posició que s’ocupa en l’escala social i en l’empresa. Els directius de
les empreses de més de 10 trabajador@s guanyen 61.660,60€, tres vegades més que el salari mitjà (20.390,35€).
2.
Ser home o dona. El guany mitjana anual se situa en 20.390,35€. Els hòmens tenen un guany mitjana de 22.780,29€ i les dones
de 16.943,89€. A més, esta desigualtat es patix en totes les franges salarials (en la franja alta les remuneracions de la
dona són menors en un 50% ; en la franja mitjana són significativament menors ; i en la franja baixa, les dones que perceben
el SMI suposen quasi 3 vegades la dels hòmens).
3. La nacionalitat : Un asalariad@ nacional (mitja d’ambdós
sexes), percep 20.390€. Si és d’algun país europeu no pertanyent a la UE, percep 12.630€ i si és d’algun país d’Amèrica
Llatina percep 13.494€.
4. Lloc de residència. Mentres una persona assalariada que residix a Madrid percep
24.242,08€, una altra que treballa a Extremadura, s’ha de conformar amb 16.298,30€. La desigualtat entre l’extrem alt i el
davall, suposen 8.000€, és a dir perceben un 33% menys.
5. El tipus de contracte laboral. Si la persona
assalariada té un contracte temporal (+ de 5 milions), el seu guany mitjana anual disminuïx en un 31,4% respecte a la d’una
persona assalariada amb contracte indefinit.
6. El sector laboral. En el sector financer, el salari mitjà és de
38.870,30€, mentres que en el sector d’hostaleria el seu salari es queda en 14.000,12€.
Esta desigualtat social
reflectida en l’estructura salarial augmenta o disminuïx segons les polítiques fiscals que s’apliquen, podent servir de
correcció o d’agreujant de la dita desigualtat. Les polítiques fiscals progressives, redistribuïxen la renda ja que
contribuïxen més els que perceben més rendes mentres que amb les polítiques fiscals regressives, els que menys perceben, que
som la majoria, financem les rendes i patrimonis de la minoria rica.
Les polítiques fiscals, des de l’entrada en
vigor del Tractat de Maastricht (1993) dels distints governs de l’estat espanyol, s’han posat al servici dels rics,
poderosos, financers i multinacionals. Tots han legislat per a limitar el dèficit de l’estat al 3% i que el deute no
sobrepasse el 60%, actuant sobre els gastos i reduint sensiblement els gastos socials : la sanitat pública en regressió ; els
subsidis de desocupació no garantixen ni en quantia ni en temps la possibilitat d’una vida “digna” ; les pensions seguixen
sense cobrir les necessitats vitals per a arribar a la suficiència ; no hi ha escoles infantils públiques suficients ; no es
protegix a les persones amb dependència ; la pobresa relativa i absoluta o l’exclusió agafa cada vegada a més persones…
La mesura fiscal de pujar l’IVA, adoptada en la proposta de PGE per al 2010, no sols és una estafa per requerir, de
la immensa majoria de la població, que transferim les nostres escasses rendes salarials (el 63% de la població assalariada
percep menys d’1.100 euros) i les nostres exigües prestacions de desocupació (mitges de 833 euros) i/o pensions (mitges de
735 euros), a les arques públiques, a través de l’IVA general en el consum vital (alimentació, transport, energia), sinó
que, a més, actua en el sentit contrari de l’equitat. El sistema financer seguix amb els avals i fons de reserva garantits
amb diners públics. Els empresaris, que són els que destruïxen ocupació i despedixen a milers i milers de persones, continuen
percebent de les arques públiques més de 10.000 milions d’euros per mitjà de polítiques denominades “foment d’ocupació” i
reduccions significatives dels seus impostos (bé de rendes de capital, bé d’impostos de societats).
No hi ha
polítiques diferenciades en cap “força” política. Totes perseguixen el mateix : assegurar el mercat privat, el sistema
capitalista i la taxa de guany dels rics, patronal, directius, alts càrrecs. Per a CGT, només la ruptura amb este model, ens
donarà una possibilitat a les persones i al planeta, per a poder tindre una vida digna basada en la justícia social per a
tots i totes.
SECRETARIAT PERMANENT DEL COMITÉ CONFEDERAL