És el moment d’una banca
pública alternativa a la bancocràcia.
Una societat bancaritzada com l’actual, és una societat hipotecada, política i
econòmicament. L’especulació financera no només és responsable de la crisi econòmica.
La
banca privada, a més, des de la seva posició privilegiada de monopoli, és un poderós instrument de dominació de classe i
xantatge permanent, que converteix les nostres vides en simples àrees de negoci.
Només cal veure, a tall
d’exemple, com el sacrosant dret constitucional a un habitatge digne ha estat convertit en negoci hipotecari. El deute de
moltíssimes economies familiars, disparada amb les operacions d’adquisició d’habitatge enmig de l’especulació immobiliària,
pesa com una llosa sobre bona part de la societat i contribueix a dibuixar un panorama de submissió, desert de rebel.lia
davant els excessos, orfes de contestació social. El poder de la banca s’ha manifestat també en l’última «reforma» de les
pensions. L’interès per promoure fons de pensions privats ha pressionat decididament, a l’hora d’empobrir les pensions
públiques.
En un escenari de greus retallades socials, la generositat gairebé sense límits del Govern i de la
classe política, cap al capital financer i la banca, és escandalosa, fins i tot obscena. Davant la debilitat, submissió i
generositat dels governs de torn, la bancocràcia imperant respon, de manera arrogant i immoral, encarint els serveis i
tancant l’aixeta del crèdit.
D’aquesta manera s’ofega l’economia productiva, amb el consegüent tancament de milers
de petites i mitjanes empreses (on es troba el 80% de l’ocupació), l’augment espectacular de l’atur i l’empobriment general
de la població.
Hem de reconèixer, per bé o per mal i mentre no siguem capaços de canviar el sistema, que els
serveis financers ocupen un lloc primordial en l’economia i en l’organització social. Per aquest motiu una Banca de caràcter
públic, hauria de ser una de les pedres angulars del canvi social. En aquest sentit, la privatització de les Caixes
d’Estalvis no suposa només una espoliació. És, a més, una oportunitat perduda per desenvolupar un projecte de Banca Pública,
ja que les entitats d’estalvi, amb la seva potent quota de mercat, podien haver estat la base de aquest projecte.
La seva venda constitueix, per tant, una operació política diametralment oposada als interessos i necessitats de la
societat.
Per això, aquesta anomenada «reforma del sistema financer» tindrà unes conseqüències tant o més greus
que les altres «reformes».
Qualsevol avanç social de repartiment del treball i de la riquesa, juntament amb la
reactivació de l’economia productiva, passa per trencar les regles de joc del sistema bancocràtic. Cal acabar amb el monopoli
actual de la banca privada i, en la línia de la defensa dels serveis públics, reivindicar la creació d’una banca pública de
qualitat, al servei dels drets dels treballadors i de la ciutadania, sense ànim de lucre, amb un funcionament ètic, ben
gestionada i controlada democràticament. És un pas imprescindible per a una sortida social a la crisi i PER ACONSEGUIR UNA
SOCIETAT MÉS JUSTA I IGUALITÀRIA.
Extracte de l’article de Pep Juárez, Secretari d’Acció Social de FESIBAC –
CGT.
Secció Sindical CGT – Caja Ahorros del Mediterráneo
www.cgtcam.info/