El 17
d’agost de 1963, Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata, dos combatents llibertaris, membres de la resistència
armada antifranquista, van ser assassinats pels esbirros del règim mitjançant el criminal mètode del «garrot vil» i després
un simulacre de judici sumaríssim.
La seva mort va
intentar revestir llavors de la suposada legalitat amb la qual aquest règim colpista havia intentat sempre disfressar tots
els seus crims i la seva mateixa existència des dels seus orígens.
Amb les seves sentències, executades penes 11 dies després de la seva detenció, es va voler clarament
exemplificar i mostrar el que li passaria a aquells que s’atrevien a enfrontar-se al franquisme.Francisco Granado i Joaquín Delgado, com altres milers de lluitadors, no van
tenir por de lluitar i estaven decidits a lliurar les seves vides si era necessari per acabar amb la tirania franquista i
demostrar que calia contestar al règim amb l’únic llenguatge que aquest entenia ..El règim va utilitzar la violència i les armes per instaurar una dictadura i els
sectors més ferms de la resistència antifranquista no estaven disposats a cedir davant aquest xantatge criminal i van
decidir que era necessari demostrar que el règim no hauria descans fins al seu definitiu enderrocament.Aquesta i no una altra és l’explicació de la
mort de Granado i Delgado.
Una mort cruel
i injusta per demostrar que estava disposat a tot per defensar els privilegis dels vencedors de la guerra civil.Però
aquells senzills treballadors, aquests dos homes del poble que encarnaven el millor esperit de sacrifici i de lliurament per
la llibertat que altres milers d’antifeixistes que els van precedir en la lluita, no es van deixar intimidar.El seu exemple continua sent en 2013 un model a seguir per qualsevol persona que s’anomeni demòcrata o amant de
la llibertat. El nom dels seus assassins hauria avui ser per a tots un sinònim d’infàmia i vergonya.
En els dies de la paròdia de judici que se’ls
va fer, van ser diverses les protestes i accions que es van fer per intentar salvar les seves vides, però assetjat pel
precedent de les mobilitzacions internacionals en el cas de Julián Grimau, el règim va decidir en aquest cas accelerar les seves execucions i aquestes es van produir amb tremenda celeritat, tot just 11 dies després de la
seva detenció.Es va recordar ja des de llavors les nuls drets jurídics del
procés i tribunal, el propi caràcter criminal que havia dictat ja sentencia sense considerar tan sols la identitat dels
acusats, ja que es tractava de respondre amb mort la gosadia de enfrentanse al
règim.
Durant anys s’ha recordat a Granado i Delgado per insistir que van ser innocents i que el
seu procés tenia terribles irregularitats, un plantejament que en certa manera acompanya els seus noms,És hora d’afirmar i recordar que Granado i
Delgado eren Realment lluitadors antifranquistes disposats a enfrontar-se al règim, una mica del que no es pot dubtar i hem
d’estar orgullososos. Cal dir-ho ben alt. El dret a la resistència a la
tirania està justificat i reconegut i les Nacions Unides havien caracteritzat al franquisme com un règim feixista hereu
dels feixismes europeus i criminal en la seva pràctica i essència.
Respecte del que s’ha dit sobre el caràcter
irregular del tribunal i la sentència, cal dir que van ser completament normals i idèntics a qualsevol altre d’aquell
règim, ja que ni un sol d’aquells tribunals que van condemnar als combatents per la llibertat tenia base legal ni moral
per actuar, doncs la seva legitimeu provenia d’un cop contra la legalitat republicana.
Els que haurien de ser jutjats i condemnats a la memoria són els seus botxins i els
ministres còmplices de la seva sentènciaÉs
una batalla estèril intentar indagar les circumstàncies dels fets dels quals se’ls va acusar o l’artifici de la seva
pseudo judici o tribunal, ja que la nul · litat d’aquests era d’origen. Això és una cosa que
hem de tenir molt present, doncs a data d’avui, el 2013, la nua realitat de la impunitat del franquisme segueix negant
veritat, justícia i reparació a les víctimes del franquisme i manté legals les seves sentències i impunes als seus
botxins.Granado i Delgado van ser militants
anarcosindicalistes.
El seu ideal havia nascut i prosperat en la defensa dels derechoe dels treballadors i estès i
germinat del qual va ser un dels primers sindicats moderns d’Europa: la Confederació Nacional del Treball, una
organització nascuda per portar la dignitat al món del treball, millorar les condicions de vida dels treballadors i edificar un
món nou sense explotació ni misèria. Va ser el
feixisme, el cop, la guerra i la dictadura les que van obligar a treballadors com Granado i Delgado al sacrifici de les
seves vides en la defensa de la llibertat de tots.
La figura de
Granado i Delgado transcendeix les sigles de les Joventuts Llibertàries en què miltaban i són, cada dia més, patrimoni de
tots els resistents antifeixistes. Mereixen el reconeixement i el record públic i institucional que s’atorga als herois
per la llibertat.
Des de la
Federació Estatal de Fòrums per la Memòria reivindiquem la figura de Granado i Delgado com a herois per la llibertat i
demanem:
1 La declaració d’il ·
legalitat del franquisme.
2 – Per a ells, igual que per a totes les víctimes del
franquisme, que els tribunals que els van jutjar siguin declarats il · legals, així com les seves sentències.
3. Inaplicació de la Llei
d’Amnistia de 1977 que segueix sent el veritable mur en què se sustenta la impunitat dels crims del règim franquistes.
4 – Aplicació del dret Internacional a Espanya en matèria de Crims de Lesa
Humanitat.
Companys Granado i Delgado vostre exemple
ens acompanya
Text extret:Text extret: http://cgtandalucia.org/Granado-y-Delgado-50-anos-de