Gemma Siscar (1976) és coportaveu de la Campanya pel Tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIEsNO).
Gemma Siscar (1976) és coportaveu de la Campanya pel Tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIEsNO), nascuda en el 2010 arran de la publicació d’un informe realitzat per la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) que alertava de la situació d’estos centres a l’estat espanyol.
Abans d’això, Gemma ja era representant de CEAR en la Red Estatal por los Derechos de los Inmigrantes i ara, conscient de la responsabilitat que suposa, li dóna veu a un col·lectiu que s’ha convertit en una plataforma autoritzada en l’anàlisi i la denúncia del racisme i les polítiques migratòries europees.
Comencem pel principi: què és un CIE?
Són centres no penitenciaris (que depenen del Ministeri de l’Interior) on, de manera excepcional, es pot privar de llibertat fins a 60 dies a persones estrangeres sotmeses a expedients d’expulsió, tornada o devolució, per trobar-se en situació administrativa irregular. Tot i això, les reclusions s’estan normalitzant, fent del CIE un escaló més en el circuit repressiu contra les persones migrades, com les fronteres, la burorepressió, les batudes racistes, les deportacions o les devolucions en calent. El règim d’internament és més precari que el dels centres penitenciaris. Tenim constància que es vulneren de manera sistemàtica i impune drets fonamentals com el dret a una atenció sanitària adequada, a la tutela judicial, a la intimitat o a la comunicació.
La vida de les dones internes i les persones menors d’edat és encara més dura que la dels hòmens, veritat?
D’una banda, gran part de les dones retingudes són víctimes de tràfic de persones tot i no ser identificades com a tals. Així, les autoritats prioritzen el control migratori sobre la protecció dels seus drets com a supervivents. Quant a menors, la Llei d’Estrangeria i la Llei de Protecció de Menors impedixen detindre’ls i internar-los. Malauradament però, és freqüent trobar-ne casos. La majoria no porten documentació així que, per determinar-ne l’edat, es recorre a proves oseomètriques, les quals tenen un marge d’error elevat, segons va assenyalar el Defensor del Poble l’any 2011. Així, se’n prioritza l’expulsió a les mesures de protecció a què té dret el o la jove.
Hi ha mecanismes perquè les recluses denuncien estes vulneracions?
A més de la indefensió, el gran problema és l’opacitat. Les víctimes de maltractaments que denuncien són ràpidament deportades i la falta de la figura del habeas corpus fa que els mecanismes de defensa o protecció siguen pràcticament inexistents.
Quin paper té la societat civil davant d’estos abusos?
No podem consentir la vulneració sistemàtica dels drets humans en els CIE, ni la repressió i els continus intents de criminalitzar qui migra per buscar una vida millor. Migrar és un dret i, com en qualsevol dinàmica referent a polítiques injustes i inhumanes, la societat civil té la clau de la denúncia i el poder de trencar este escaló de la cadena.
Com col·laboreu en l’elaboració de l’Informe de la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura?
En la Campanya fem “veeduria” (vigilancia) de la situació dels DDHH en el CIE i de la violència contra les migrants i ho denunciem a la Coordinadora. Esta presenta la informació als organismes de Nacions Unides que s’encarreguen d’investigar i monitoritzar la violència institucional dels estats. Així s’han fet públics casos concrets de violència contra este col·lectiu. A més, ens hem reunit amb la Subcomissió contra la tortura de Nacions Unides per demanar explicacions i responsabilitats sobre alguns expedients a l’estat espanyol, denunciat en 2017 pel Tribunal Europeu de Drets Humans per fer devolucions en calent.
Hi ha voluntat política per tancar els centres?
Només en part: s’han presentant mocions pel tancament en alguns ajuntaments. L’alcalde de València ha manifestat la voluntat municipal d’actuar “perquè a València no hi haja ni detencions de caràcter racial ni CIE amb persones retingudes que no han comès cap delicte”. El Govern Autonòmic ha expressat públicament la necessitat de declarar l’estat com a zona lliure de centres d’internament d’estrangeres. No obstant això, la gestió dels CIE correspon al Ministeri de l’Interior, el qual no està disposat a tancar-los, com hem observat amb el cas de la presó d’Archidona o la presentació del nou model de centres.
Quins reptes teniu per davant ?
Tancar els CIE ha de suposar necessàriament un canvi de paradigma en la política migratòria europea. Cal treballar contra les deportacions exprés (el 60% de les deportacions anuals) i abordar la problemàtica dels vols col·lectius de deportació.
Publicat a elsaltodiario