Franquisme o feixisme?: Un article de Vicenç Navarro.

Durant el meu llarg exili

vaig viure a Suècia, a Gran Bretanya i en els Estats Units, en cap d’aquests països el règim dictatorial existent a Espanya

durant el període 1939-1978 es coneixia com “la dictadura franquista”, sinó com “la dictadura feixista”, dirigida pel general

Franco.
De la mateixa manera que no es parlava en tals països de hitlerisme, per a definir el

règim nazi que va existir a Alemanya, o de mussolinisme, per a definir el règim feixista que va existir a Itàlia, tampoc

s’utilitzava el terme franquisme per a definir el règim dictatorial que va existir a Espanya en aquell període.

Així, quan Juan Antonio Samaranch –que va ser president del Comitè Olímpic Internacional i que havia estat delegat nacional

d’Educació Física i Esports durant la dictadura– va visitar EEUU per a presidir els Jocs Olímpics que es van realitzar a

Atlanta, el periòdic The New York Times va incloure en la seva nota biogràfica “director general d’Esports en la dictadura

feixista dirigida pel general Franco”.

La utilització del terme franquista en lloc de feixista ha estat resultat

d’un projecte político-intel·lectual reeixit que va consistir a presentar tal règim com cabdillista i autoritari, sense una

ideologia totalitzant que intentés imposar una nova visió a la societat. Segons tal projecte, una vegada desaparegut el

cabdill i el cabdillisme, hauria desaparegut el caràcter jeràrquic i autoritari d’aquell Estat, el qual, dirigit per

l’encertada mà del monarca, es va transformar, mitjançant el modèlic procés de Transició, en un Estat democràtic.

Aquesta interpretació, no obstant això, és profundament errònia. Feixisme és la ideologia apareguda en els anys trenta a

Europa que es va caracteritzar per un nacionalisme extrem amb vocació imperialista que es basava en una suposada superioritat

de la raça, grup ètnic i/o identitat cultural dels nacionalistes, el que els donava el dret de conquesta i imposició.

El feixisme promovia una cultura de força, de característiques militars, profundament masclista i profundament

reaccionària, destinada a prevenir la revolució obrera, temuda per les estructures del poder econòmic i financer i per les

classes mitges. En realitat, el feixisme havia estat la força política promoguda per les burgesies i oligarquies dominants

per aturar al moviment obrer, liderat per forces comunistes, socialistes o anarquistes.

L’Estat en el qual es

reproduïa aquesta ideologia era un Estat dictatorial que intentava controlar a la societat civil (incloent tots els mitjans

d’informació i persuasió, des de les escoles fins a la premsa, la ràdio i la televisió). Aquest control s’utilitzava per a la

promoció del cabdill –al que se li atribuïen característiques sobrehumanes–, qui, instrumentalitzant un partit únic, el

partit feixista, liderava l’Estat, que es presentava compromès amb “el progrés del poble”. El poble incloïa a totes les

classes socials, negant la diversitat d’interessos existent entre elles. D’aquí l’establiment de sindicats verticals, en els

quals s’incloïa tant als empresaris com als treballadors.

El feixisme considerava també a l’Estat feixista com

designat per una força superior, sobrehumana (bé per Déu, en el cas espanyol, o per la història, en el cas alemany i italià),

a dirigir la humanitat, reglant el comportament dels ciutadans, imposant uns valors nous que trenquessin amb els valors

anteriors (en el cas espanyol, amb els valors democràtics, laics i republicans).

Cadascuna d’aquestes

característiques va existir en el règim dictatorial espanyol. Diversos autors han indicat que, tot i que aquestes

característiques van existir al principi del règim, van desaparèixer més tard, quan els tecnòcrates del Opus Dei van

substituir a la Falange. Tal argument ignora, no obstant això, que els tecnòcrates també van reproduir el

nacional-catolicisme que era l’element essencial del feixisme espanyol. En realitat, la Falange va ser substituïda pel

moviment Nacional, que va conservar gran part de la ideologia feixista, incloent la seva simbologia, la seva narrativa i la

seva influència.

Fins a l’últim dia de la dictadura, el NO-DO (el programa de notícies i documentals de la

televisió pública) començava amb la imatge del dictador i amb el símbol feixista, el qual era també el símbol que apareixia

en l’entrada de tots els pobles d’Espanya. És més, una condició per a treballar en el sector públic o ocupar un càrrec a

l’Estat era jurar lleialtat al Moviment Nacional, l’uniforme del qual era la camisa blava i la salutació amb el braç

enlaire.

Que tal règim estigués en els seus últims períodes replet de simples oportunistes que, a pesar del seu

discurs, no creien en la ideologia feixista, no nega el caràcter feixista del règim. En realitat, la distància entre el

Franco de 1939 i el Franco de 1975 era molt menor que la distància política entre un Stalin al principi del règim comunista a

la Unió Soviètica i un Gorbachov al final. Per què, doncs, definir al règim liderat per Gorbachov com règim comunista (a

pesar que al final del règim l’aparell d’aquell Estat mancava d’una ideologia pròpia) i noanomenar feixista al règim

dictatorial espanyol, argumentant que al final ningú en ell era feixista?

Un altre argument en contra d’utilitzar

el terme feixista per a definir aquell règim era que el partit feixista, la Falange, era un partit petit i, per tant, el

feixisme no era una ideologia majoritària. Tal argument ignora que el pensament hegemònic avui en les estructures del poder

en la UE és el neoliberalisme, tot i que els partits liberals són partits minoritaris en tal comunitat política. El mateix va

ocórrer a Espanya amb el feixisme, el qual perdura en sectors del conservadorisme i de l’Estat espanyol.

* Vicenç

Navarro és Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra.