Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer a Alella, Maresme, el 10 de gener de 1859 i va morir afusellat als fossats del Castell de Montjuit a Barcelona, el 13 octubre 1909.
De família catòlica i monàrquica de pagesos acomodats, va ser el tercer de catorze germans. Als 13 anys va tenir la seva primera disputa amb l’església, després de denunciar al sacerdot del seu poble d’intromissió familiar, pel que va ser enviat per la seva família a treballar a Barcelona, on va entrar com a aprenent en un comerç de farines al districte de Sant Martí de Provençals, l’amo el va inscriure en classes nocturnes i li va iniciar en els ideals republicans. Durant la I República, el jove Ferrer va participar amb entusiasme en experiències d’educació popular. Durant els anys següents el jove autodidacta va estudiar a fons l’ideari de Pi i Margall i va conèixer les doctrines dels internacionalistes a lops cercles obrers més anticlericals. Les seves idees lliurepensadores van portar aviat a l’anarquisme, tendència en la qual va desenvolupar una gran activitat com a agitador i revolucionari. A més, es va caracteritzar sempre per la vehemència amb què difondre els seus missatges anticlericals i va ingressar el 1883 a la lògia maçònica Veritat de Barcelona.
El seu treball com a revisor en la companyia de ferrocarrils li va permetre convertir-se en el correu que assegurava el contacte entre els revolucionaris espanyols i l’exiliat president del govern republicà Manuel Ruiz Zorrilla, del Partit Republicà Progressista era militant.
Exili a París i formació pedagògica i llibertària
En 1886 va recolzar a Santa Coloma de Fernés el pronunciament militar del general Villacampa, partidari de Ruiz Zorrilla, la finalitat era proclamar la República, però al fracassar aquest va haver d’exiliar-se a París, acompanyat de Teresa Sanmartí, amb la qual va tenir tres fills.
Subsistir fent classes de castellà, comerciant de vins i com a secretari sense sou de Ruiz Zorrilla. Fins a la dècada de 1890 va continuar sent republicà, però a partir de llavors comença un viratge cap a l’anarquisme
A París va descobrir la seva vocació pedagògica i va desenvolupar una brillant carrera al capdavant de l’escola laica que ell mateix havia fundat, amb el que va guanyar prestigi internacional com a pedagog lliurepensador i enemic de l’obscurantisme que aleshores dominava l’ensenyament religiós a Espanya. Al juliol de 1892, va participar al Congrés Lliurepensador de Madrid.
El 1893 es va separar de Teresa Sanmartí i el 1899 es va casar amb Leopoldine Bonnard, mestra de tendències anarquistes amb qui va recórrer Europa.
Mentre madurava els seus conceptes d’educació anarquista i en el projecte de l’Escola Moderna, per posar-los en pràctica a la seva tornada a Espanya, aprofundia en les idees anarquistes i coneixia i feia amistat amb els seus principals pensadors, Elisée Reclus, Malato i Piotr Kropotkin.
Fundació de l’Escola Moderna
A l’agost de 1901, després de rebre una quantiosa herència que li va deixar en morir Ernestine Mennier-una rica dona parisenc a la qual havia donat classes d’espanyol des 1894-, va tornar a Barcelona, on es va instal · lar i va crear l’Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària,
Es tractava d’una escola, d’ideari racionalista, igualitària, laica i àcrata, no coercitiva i considerada pel seu fundador, com a natural. El projecte, que va començar amb 30 alumnes, tenia per 1906 més de 30 escoles relacionades amb el moviment.
En contraposició a ella, es va impulsar una pedagogia racional, amb un alumnat mixt, i en la qual es van abolir pràctiques retrògrades, com el sistema tradicional de càstigs.
El creixement de l’Escola Moderna es va situar en el punt de mira dels elements conservadors, el que li va implicar l’enemistat de l’Església Catòlica i de molts estaments oficials que veien en les escoles laiques una amenaça als seus interessos, ja que subvertia les idees educatives de l’època.
Atemptat contra Alfons XIII i nou exili
Fins 1909, l’Escola Moderna va ser clausurada repetides vegades i va patir la persecució dels sectors polítics i religiosos més conservadors de Barcelona, que van intervenir directament contra l’escola i Cintra Ferrer i Guàrdia quan en 1906 un dels seus professors, traductor i bibliotecari del seu centre educatiu, Mateo Morral, va ser implicat en l’atemptat contra Alfons XIII, el 31 de maig de 1906, dia del seu casament, quan la comitiva reial passava pel carrer Major madrilenya, va llançar una bomba que va provocar la mort de vint persones. Les autoritats van clausurar l’escola i es va obrir un procés a Ferrer i Guàrdia, que va ser detingut i jutjat i del qual va quedar en llibertat el 1907, ja que no es van reunir proves concloents contra la seva persona. Mateo Morral, partidari de la «acció directa», deia de Ferrer i Guàrdia que era un d’aquests «febles d’esperit que opinen que no es pot fer sense discursos».
En no poder obrir l’Escola Moderna, es va traslladar a França ia Bèlgica; on va fundar la Lliga Internacional per l’Educació Racional de la Infància, va continuar a París amb l’edició del butlletí de l’Escola Moderna i va editar la revista de la Lliga L’Ecole rénovée a Brussel.
La Setmana Tràgica de Barcelona i seu afusellament
Ferrer i Guàrdia va tornar a Barcelona de nou i hi va viure fins que va ser detingut el 1909 acusat d’haver estat l’instigador de la revolta obrera i popular contra la Guerra del Marroc, coneguda com la «Setmana tràgica». El 9 d’octubre es va constituir el consell de guerra a la presó Model de Barcelona per jutjar-ho. Tenia en contra la monarquia, el govern i l’Església; va ser trobat culpable de ser l’autor material de l’incendi del convent de Premià, i condemnat a la pena capital, sense que les garanties processals ni les proves aportades en contra deixessin una indubtable sensació que s’havia fet justícia. Va morir al fossat de Santa Amàlia de la presó del castell de Montjuïc, el 13 d’octubre de 1909. Es va negar a que li embenessin els ulls, cridant en el moment de ser afusellat seves últimes paraules, no acabades perquè la fuselleria el va fer callar: «Soldats, vosaltres no teniu la culpa. Apunteu bé. Visca l’Escola Moderna! Moro innocent i feliç de … ». Mai es va demostrar que fos culpable del que se li imputava.
Enrique Martínez-Salanova Sánchez