- El Govern ha passat de negar la realitat, com passava fa una dècada, a admetre que alguna cosa falla en la resposta institucional que un 27,8% de la infància i l’adolescència estigui en risc de pobresa, la pitjor dada de tot el continent .
El salari mínim ha pujat fins a 1.134 euros i hi ha un ingrés mínim vital amb un complement per als nens, a més de deduccions per maternitat (ara fins als tres anys). L’última Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, amb dades del 2021, va registrar el nombre més baix de llars en risc de pobresa des del 2013 (un 20,4% davant el 21,7% previ).
Tot i això, la taxa de pobresa infantil no segueix el mateix camí. Espanya no aconsegueix enlairar-se del vagó de cua d’Europa. De fet, el 2022 es va situar com el país amb més pobresa infantil monetària del continent encara que les dades són del 2021: un 27,8% dels nois i noies menors de 18 anys viuen sota el llindar de la pobresa.
Com s’explica això? Fonamentalment per dues raons: la inversió és insuficient i, la que hi ha, no està ben enfocada, diuen economistes i experts en infància. Espanya va aconseguir reduir deu punts, del 37% al 27,8%, la taxa de pobresa infantil amb les polítiques públiques. S’anomenen oficialment transferències socials i abasten les prestacions familiars, de desocupació, a l’habitatge… i també les pensions.
Hem aconseguit el dubtós honor de ser el país amb la taxa de pobresa monetària més gran de la Unió Europea just en un moment en què, és just reconèixer-ho, s’han posat en marxa polítiques socials que han millorat la renda de les llars. Sense elles, l’impacte hauria estat molt més fort, però amb elles, si mirem la darrera Enquesta de Condicions de Vida, veiem que la pobresa infantil es redueix molt tímidament.
Les organitzacions que treballen en drets de la infància fa una dècada que empenyen per convèncer que una ajuda per a totes les famílies que tinguin descendència, sense importar el nivell de renda, és la manera més eficaç d’arribar als entorns més pobres. Encara que sembli paradoxal, el plantejament té sentit si mirem les xifres. Per exemple, el complement d’infància de l’ingrés mínim vital –de 57,50 a 115 euros al detall, en funció de l’edat– té un “abast limitat”. Així ho avalua el segon informe de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) sobre el desplegament de la prestació. Va beneficiar 274.000 llars davant del milió i mig de famílies que podrien percebre’l (un 18,3%).
L’OCDE va instar un informe a Espanya a estudiar una prestació econòmica universal per fill a càrrec.
Irlanda és un exemple d’èxit en polítiques familiars per reduir la pobresa infantil, diuen els experts.
En el cas d’Espanya, però, l’efecte de les polítiques públiques dirigides a les famílies més vulnerables ha estat probablement més gran que el que pinten les dades. Per què? Perquè la gent més pobra, fins i tot amb l?ajuda, no supera els llindars.
El risc de pobresa infantil no és una dada absoluta, sinó relativa que mesura la proporció de persones que tenen baixos ingressos en relació amb el total de la població. Es tracta, per ser més exactes, de la taxa de famílies amb fills la renda dels quals és menor del 60% de la renda mitjana del país. Aquí es fixa el llindar.