Companyes, companys:
Era una freda matinada de divendres, 20 de novembre, de 1936. Fa ara 90 anys.

Madrid estava amenaçat pel feixisme franquista; des del 8 de novembre del 36, les tropes franquistes han creuat el Manzanares i comencen l’assalt principal a la ciutat, a través de la Casa de Campo i el sud-oest de la ciutat. Al voltant de 20.000 soldats experimentats, principalment integrats per l’Exèrcit d’Àfrica (legionaris i tropes mercenàries i regulars marroquines), sota el comandament del general José Varela, amb el suport aeri i material de la Legió Còndor alemanya i l’Aviació Legionària italiana, sumant uns 120 avions, a més de carros de combat lleugers (com els panzer alemanys), sotmeten Madrid a una cruel i desigual batalla.
NO PASSARAN, es crida als carrers; el poble en armes, les Milícies voluntàries, l’arribada de les Brigades Internacionals i la Columna Durruti, juntament amb altres grups antifeixistes, frenen el seu avanç, s’arriba al cos a cos. Corre la sang i la mort, està en joc la Llibertat, no se cedix ni un metre. En eixa fatídica matinada, l’inoblidable company José Buenaventura Durruti Dumange va deixar la seua vida en la lluita, en la batalla de la Ciutat Universitària de Madrid, després d’unes greus ferides de bala, del calibre 9 Llargs, el 19 de novembre, segons l’autòpsia del doctor Santamaría, metge de la Columna Durruti.
90 anys després, seguix en el nostre subconscient col·lectiu anarcosindicalista i llibertari: José Buenaventura Durruti Dumange, nascut a Lleó un 14 de juliol de 1896, ens va deixar a les 4 h, del 20 de novembre del 36, a l’habitació 15 de l’hotel de Madrid del Ritz, Hospital de la «Columna Durruti». Revolucionari anarquista i militant de CNT/FAI, fill d’una família de ferroviaris, sa mare va ser Anastasia Dumange Soler i son pare, Santiago Durruti Malgor. Va tindre sis germans, Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Marciano Pedro, Manuel i una germana, Rosa.

Volem recordar i donar el nostre més fraternal record a la seua companya Émilienne Morin (Angers 1901 – Quimper, 14 de febrer de 1991) i a la seua filla Colette Durruti (Barcelona, 4 de desembre de 1931 – Maureillas-les-Illes, 19 d’abril de 2025). Émilienne va viure amb Durruti les penalitats pròpies de la militància d’acció i revolucionària, la duresa de criar la seua filla mentre Buenaventura estava en presó o en la clandestinitat. Va formar part de la Columna Durruti, exiliada a França després del conflicte armat, va continuar col·laborant amb el Moviment Llibertari, amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i en Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista.
Què ens queda de Durruti, tot; la nostra ferma convicció des de Memòria Llibertària que la sang vessada per Durruti corre per les nostres venes, que la seua ferma decisió de lluita per la necessària transformació social és el nostre compromís de mantindre actiu el combat contra l’explotació social i contra el capitalisme opressor, que seguix més viu que mai L’Ideal, pel qual va deixar la seua vida, perquè aquella llavor revolucionària, plantada en aquells durs temps, germina en les nostres vides i un món nou, més just i millor, seguix creixent cada dia.
Joan Pinyana Mormeneo (Coordinador Memòria Llibertària CGT)
