A través d’aquesta entrevista al company italià Andrea volem presentar un panorama del moviment llibertari italià i més concretament del ric entramat cultural que les i els anarquistes estan creant a Itàlia.
Andrea, presenta’t per favor.
Hola a totes i tots, em dic Andrea Staid, em costa presentar-me seriosament. El primer que dic quan m’ho pregunten és que sóc un ciutadà del món, però per a respondre’t més ajustadament et diré que sóc activista llibertari, un antropòleg que treballa en la cooperativa llibertària Elèuthera; escric per a revistes com A rivista i Libertaria i sóc docent d’Antropologia cultural en el NABA (Nuova Accamedia di Belle Arti, Milà).
Sumat aquests últims anys als requeriments del treball a Elèuthera, la veritat és que pràcticament des de sempre has desenvolupat una militància molt bolcada en el coneixement i les relacions internacionals, com ens explicaries als espanyols la situació global del moviment llibertari a Itàlia?
El moviment llibertari a Itàlia és molt interessant. Com en la major part de llocs, existeixen diversos corrents en el seu interior i no sempre s’assoleix unir realment les forces. Dit això, es pot trobar disseminats per tota la península cercles, centres socials, cases ocupades, seus sindicals, comunitats, revistes i cases editorials de tall llibertari. Els principals temes que s’han desenvolupat i afrontat en aquests anys pels activistes s’han concentrat, principalment, en les lluites territorials contra les grans obres, com és el cas de Valsusa contra la construcció del TAV o a Sicília contra la construcció del pont sobre l’estret i contra el Mous. Altres temes importants han estat aquells del dret a l’habitatge, de la pedagogia llibertària i de la lluita contra la repressió estatal. A més, no hem d’oblidar molts conflictes actualment en curs i molts grups que no es defineixen com anarquistes, però en les pràctiques, en la cotidianeitat es comporten com llibertaris, sense sentir la necessitat d’etiquetar-se.
Podríem dir que el panorama editorial de l’anarquisme italià és realment ric pel que fa a varietat, amb iniciatives històriques i altres de recent fundació, gran quantitat de temàtiques, una periodicitat curta, etc.
Indubtablement, una de les coses més desenvolupades en el món llibertari d’Itàlia és justament el treball editorial. Històricament hi ha moltes editorials i revistes actives en tot el país. De nord a sud trobem experiències riques i plurals. Ja només a Milà tenen la seva seu Elèuthera, Zero in condotta, A rivista i Libertaria; però hi ha altres importants a Itàlia, com la històrica La Fiaccola de Ragusa, BFS a Pisa, Galzerano a Casalvelino Scalo, Nautilus a Torí, Anarquismo a Trieste, o La Baronata en la Suïssa italiana.
I això pel que fa a editorials; quant a revistes trobem Umanità nova, fundada per Errico Malatesta, Germinal a Trieste, La sme anarchico a Alessandria, Sicília Libertaria a Ragusa, o La voce libertaria en el cantó del Tesino, entre moltes altres petites noves iniciatives.
Sobretot crec que una diferència fonamental respecte a Espanya és la «inserció social», la cotidianeitat d’aquestes publicacions, anarquistes o dirigides per anarquistes; com és la relació amb els mitjans de propaganda, amb la difusió fora dels cercles llibertaris?, com s’organitza la distribució?
D’aquestes revistes i cases editorials que he ressenyat, empero, és necessari fer una distinció no de qualitat sinó d’orientació “comercial”. La majoria d’elles, bé precisament per opció pròpia o bé per problemes econòmics, està fora de les llibreries normals i del mercat editorial nacional. De fet no es troben en la distribució llibrària, sinó que basen la seva activitat en la difusió militant a través de les distribucions que realitzen els companys, en els cercles anarquistes, en els centres socials, en les cases ocupades i en les llibreries independents.
D’altra banda, Elèuthera, BFS fins a fa alguns anys, Libertaria i també en part A rivista tenen presència en el mercat nacional, en gairebé tots els establiments d’Itàlia.
També la relació amb les impremtes és diferent segons cada casa editorial; jo puc parlar per Elèuthera, que posa especial atenció en el contacte amb els mitjans d’informació main stream. De fet tenim una redactora que únicament s’ocupa d’aquesta relació, i es troba en contacte permanent amb els periodistes encarregats de les pàgines culturals dels majors diaris, de les ràdios i, així mateix, de la televisió. Tot això ve motivat per l’obstinació a assolir que es parli de la temàtica llibertària que desenvolupa l’editorial així com per a crear debat no únicament entre anarquistes, sinó amb i entre persones que no es defineixen ni formen part d’aquest moviment.
En la nostra redacció hi ha una labor constant per a sortir del ghetto, per a aconseguir plantar la llavor sota la neu, prenent les paraules de Colin Ward. Per a entendre’ns, un llibre com Anarchia comme organizzazione, que porta venudes prop de 8000 còpies en les llibreries, ha assolit donar a conèixer el pensament llibertari a persones que ni tan sols tenien noció dels seus principis més bàsics. Per això pensem que és important “tenir el peu en dues sabates”: un en el moviment, i altre en la resta del món, amb l’esperança que la nostra contribució ajudi a suggerir el pensament llibertari a la societat.
De fet, tu personalment en tant antropòleg, però també l’editorial en la qual treballes, teniu una projecció clara cap al món de la investigació acadèmica, podríem parlar d’una normalització creixent del pensament anarquista en la construcció dels discursos intel·lectuals?
Crec que no és exagerat afirmar que, sempre més en l’acadèmia que en el discurs cultural italià, hi ha una creixent presència i importància del pensament llibertari i les seves aspiracions. Segurament, com llibertaris hem aconseguit minar en bona mesura més el monòlit del pensament cultural que aquell del sistema econòmic capitalista.
Puc dir com antropòleg que tant en la universitat com en les publicacions especialitzades es percep, en els últims deu anys, una forta presència de la crítica llibertària; finalment han canviat els subjectes, d’estudi i d’investigació, i són molts els llibres que busquen donar resposta o imaginar la possibilitat d’un món llibertari. Diria que és un discurs vàlid per a tot l’Occident doncs també a Alemanya, França, Espanya i els Estats Units s’ha començat a parlar creixentment de democràcia directa, poder difús i autogestió.
En el camp antropològic és encara més senzill notar aquestes connexions i crec que podem parlar pròpiament d’una relació estreta entre Antropologia i pensament llibertari. Hi ha molts punts de contacte i discussió, des de línies d’investigació com són la societat sense Estat la gestió del poder, la crítica del treball assalariat, la defensa del territori, fins a arribar a activitats concretes com cursos i nombroses publicacions dels moviments socials. També a Espanya hi ha hagut moltes publicacions interessants, de Malatesta, Virus editorial i altres cases que han abordat aquestes temàtiques.
Avui hem d’apuntar com, feliçment, amb molta freqüència en la construcció del discurs intel·lectual profund es presta una forta atenció a la producció del pensament llibertari tant històrica com contemporània. I en la societat en general?
Dels discursos intel·lectuals passem a allò més interessant, això és: a la societat en general. Durant els últims vint anys a Itàlia hem assistit a una veritable apropiació creativa del patrimoni llibertari d’idees i pràctiques per part de la societat civil. Els exemples són molts, des de coses petites a grans coses; des de la consciència sobre allò que es menja tots els dies, tractant de no adquirir productes en les cadenes comercials sinó confiant en grups de compra totalment autogestionats que fan dialogar directament consumidors i productors, fins a la deslegitimació de la classe política institucional. És molt interessant veure com la major part dels grups polítics parlen d’autogestió, acció directa, participació, federalisme: totes són aspiracions que neixen en el moviment llibertari i, afortunadament, ara són patrimoni de tots.
En qualsevol cas, tornant sobre el tema de la militància, és interessant la pròpia organització de moltes d’aquestes iniciatives editorials, que com dèiem més enllà de publicar contingut anarquistes, funcionen segons els mateixos principis; parla’ns més de la manera que us organitzeu.
Aquest és un punt que m’interessa molt; Elèuthera no només publica textos anarquistes, busca produir instruments per a la comprensió de la contemporaneïtat. És molt interessant reparar en com estem organitzats, doncs tinc la gran sort de treballar en una cooperativa sense patrons. A Elèuthera tots els treballadors tenen la mateixa retribució i no hi ha diferències entre les tasques que desenvolupen. Els fundadors més ancians no perceben salari en diners doncs, gràcies a la seva pensió de jubilació, no ho necessiten per a mantenir-se; els joves sí degut al fet que desafortunadament no podem omplir la cistella de la compra pagant en llibres.
Tot el que facturem és reinvertit en llibres i en iniciatives culturals; la redacció i el magatzem estan operatius tots els dies de 10:00 a 18:00, obert al públic general. El treball és totalment autogestionat i autofinançat; no existeixen ni subvencions ni coparticipacions i tanmateix en els últims anys l’estructura ha assolit persistir sense massa problemes econòmics. No som pocs per al treball: fixos en redacció roten almenys sis persones, a les quals cal sumar una sèrie de col·laboradors externs. La selecció dels llibres, i per tant de la línia editorial, s’hi arriba a través de la discussió assembleària on participen tots els treballadors interns de la cooperativa. Per a bé o per a malament, en els últims anys la meva passió per l’Antropologia ha desplaçat una miqueta bastant l’atenció de la casa editorial sobre aquesta metodologia, però en general ens ocupem de moltes temàtiques i aproximacions disciplinars diferents.
I més enllà del que seria cada grup específic, quina relació existeix entre ells: estem pensant en fires, instàncies de coordinació, treballs comuns, etc.?
Diria que més enllà d’estar en contacte, hi ha òptimes relacions entre les editorials llibertàries, encara que desafortunadament les col·laboracions no són moltes. Zero in condotta i La Fiaccola han coproduït publicacions importants i valentes, com és el cas del doble volum d’Abel Paz sobre Durruti o les obres completes de Errico Malatesta que ara treballen.
En el que concerneix a les fires del llibre llibertari, cap dir que cada vegada són més, i més disperses pel territori. La més important i que uneix a totes les àrees del moviment i del panorama editorial anarquistes és la de Florència; celebrada cada dos anys, inclou en la seva programació desenes de presentacions i debats.
Esperem seguir millorant, buscant treballar més estretament entre els diversos projectes llibertaris amb la convicció que la tasca principal ha de ser sacsejar la societat en les seves bases i provocar la mutació cultural llibertària dirigida a construir com més aviat un món de dones i homes lliures del domini de l’humà sobre l’humà, sobre la naturalesa i sobre els animals.
* Entrevista realitzada per Jordi López publicada al núm. 284 del periòdic confederal Rojo y Negro.