Un nou any ens trobem davant un
25 de novembre i un any més, des de CGT reivindiquem anar més enllà de la censura davant el fet consumat.
Són
moltes les dones assassinades, tot el nostre dolor pel drama viscut, tota la nostra ràbia davant eixes vides perdudes.
L’efecte cridada també ha suposat que enguany hi haja hagut més menors assassinats pels pares per a castigar a les
mares, i no podem sinó plorar amb els seus familiars.
Però aquests casos són conseqüència d’un problema molt més
profund i arrelat; si ens limitem a castigar mai evitarem tornar a reunir-nos un altre 25 de novembre davant un nombre
sempre inassumible de dones assassinades.
La llei integral contra la violència de gènere va plantejar algunes
d’aquestes qüestions, insuficientment des del nostre punt de vista, però sobretot falsa i ineficaçment quan no se’ls va
dotar de gaire mitjans.
Les reculades en drets i prestacions socials que amb la crisi s’estan duent a terme aguditzen
el problema. I no solament no s’aborden polítiques de conscienciació i modificació de conductes, sinó que ni tan sols es
protegeix a les dones ja en risc en anar desapareixent els centres, institucions i eines.
Però, insistim, la violència
sobre les dones és fruit de la profunda desigualtat que existeix entre homes i dones, no ja en termes legals, sinó en
l’estructura social i patriarcal. És fruit de l’organització de la família, del lloc què cadascuna i cadascun ocupa en
l’imaginari col•lectiu. És conseqüència de com són vistes les dones, pels homes, però també per si mateixes.
La tasca
de canviar aquesta visió es pot exigir als diferents governs, però també cadascú pot prendre consciència i treballar-ho.
Les nostres decisions, els nostres actes repercuteixen en cap a on camina la societat.
Les modes que esclavitzen a les
dones són violència, i podem triar si sotmetre’ns a elles o no.
Les dictadures sobre el cos femení són violència, i es
pot triar si sotmetre’s o acceptar els nostres cossos tal i com són.
Ridiculitzar la intel•ligència de les dones no és
una broma, és violència, i es pot triar si riure’s o recolzar a les dones.
Acceptar l’excusa de la crisi per a
permetre que es retallen serveis socials és violència i podem triar desemmascarar-ho.
Arraconar a les dones en les
cases cuidant de la prole i els majors, és violència, i podem triar si mirar cap a un altre costat o crear xarxes de suport
que ho impedisquen.
Infravalorar els treballs feminitzats és violència, i es pot triar aprofitar-se o exigir que
siguen tractats igual que els ocupats majoritàriament per homes.
No recolzar les reivindicacions de les dones perquè
són “coses de xiques” és violència passiva, i podem triar si seguir deixant-les fer, o assumir que aquest món és cosa dels
dos gèneres i que solament conjuntament podem millorar-lo.
La violència sobre les dones no és sinó el reflex de la
societat que fem i entre totes i tots podem fer-la més justa, més igualitària i sense violència.
Emilia Moreno,
Dones CGT-València