Les últimes visites del
conseller delegat de Déu en el planeta Terra han estat amenitzades amb manifestacions contràries als fastos de
l’esdeveniment. L’Església necessita de l’espectacle per a impactar als seus fidels, i veure si de passada aconsegueix seduir
a les ànimes que transiten pel fil del dubte.
És tan normal com que les grans
marques recorreguen a la publicitat per a vendre els seus automòbils. No sé què esperaven els esforçats ciutadans que aquests
dies han estat correguts a porrazos en la Porta del Sol. Se suposa que han gaudit cridant «nazi» a «*Ratzinger Z», com diu la
web Frikipedia, tot molt propi de la superficialitat de la xarxa, que igual organitza una revolució com al mes següent
s’oblida d’ella. El Papa ha estat també en allò seu, encoratjant a les masses des d’espectaculars escenografies pròpies de
les grans estrelles del pop. El Jesús de la Bíblia passejant sobre un ruc, o en un Seat Ibiza, pels carrers de qualsevol
ciutat, no vendria avui una granera.
Invocar les despeses de la visita no ha resultat un argument suficient per a
arrossegar a la gentada a prendre les places. Primer perquè molts espanyols pensen el contrari, des de la fe catòlica o des
de la utilitat de l’esdeveniment per a l’única Espanya que encara funciona, no sé si miraculosament, que és la turística. I
en segon lloc, perquè si calguera eixir al carrer cada vegada que les administracions malgasten els nostres diners acabaríem
vivint en ella, com els del 15-M, i la majoria no estem com per a prescindir de la dutxa diària o del Iplus. El Govern no ha
dubtat prevaldre el seu interès electoral, que a la vista de les cordialísimes declaracions dels líders socialistes sembla
caminar més prop dels *fans del Pontífex que dels bastonejats de Sol. Ells sabran. Tant somriure i tanta benevolència és
senyal que les coses pinten molt mal per al PSOE. De perduts al riu, és com si pensaren que només un miracle de Déu podria
traure’ls del pou, i quin millor manera d’obtenir el favor diví que complimentant al seu nombre dos. Tampoc el Papa ha
necessitat destapar la caixa dels anatemes, ni excomunicar a ningú. Per a què fer llenya de l’arbre caigut, haurà pensat el
poderós ancià, si Zapatero i els seus cremaran d’ací a no res en aqueix terrible infern que és la pèrdua del poder. Déu i el
seu delegat terrícola albiren ja un avenir ple d’aquesta amb Rajoy, anunciat el dia de Corpus per la mantilla de la Cospedal,
icona suprema del règim que ja comença a alba.
Històricament els ateus ho han tingut sempre molt mal. Si foren un
rentavaixella, o qualsevol altre producte de consum, els costaria moltíssim fer-se un buit en el mercat. Potser perquè el seu
no és un argument, sinó més aviat un anar a la contra del relat d’un altre, de la gran pirotècnia doctrinal del catolicisme.
Deu ser molt dur, o molt poc estimulant, dependre dels abusos o dels errors dels altres per a intentar afermar la pròpia
posició. Els ateus diuen apel·lar a la raó, que tampoc sol ser el mateix per a tots, perquè no tot el món és igualment
raonable, o no ho és de la mateixa manera. I els del Papa han ocupat aquests dies els carrers protegint-se del sol amb els
paraigües de la fe, que és altra cosa ben distinta, que casa malament amb el racional, més o menys com l’amor, unq feromona
de l’esperit, que s’engega o no es posa, i ja està.
Pensar que Déu no existeix resulta d’allò més assenyat, però
convertir aqueixa idea en pancarta de manifestacions i saraos rondaires em sembla una majadería. Molts vociferen avui en
contra d’allò que van anar ahir, perquè amb el pas del temps tots arribem a ser el mateix i el contrari, la qual cosa hauria
de contribuir a fer-nos més prudents i tolerants. Però la major part del personal necessita trobar consol a la seua finitud i
s’inventen Déus i practiquen religions, i tot això resulta també tan respectable com el contrari. En la segona meitat del
segle XVI, l’Església catòlica va combatre a l’austera Reforma amb la luxosa i exuberant voluptuositat del Barroc. Els Papes
d’avui recorren a les grans escenografies dels ídols del pop per a subjugar als seus seguidors. Hi ha imatges del públic
assistent a aqueixos actes que podrien intercanviar-se amb les d’un concert de Lady Gaga. Igual que els nacionalismes es
construeixen per oposició a altre nacionalisme més potent i suposadament opressor, els ateus del lloc no serien res sense el
seu corresponent Papa. L’ateisme, al final, no deixa de ser una forma de religiositat. Combatre la fe dels altres per a
reforçar el descreiment propi.
per Amadeu Fabregat
(article d’EMV traduït al
valencià per ANNA notícies)