El nou model de Negociació Col·lectiva, solament té un objectiu: afavorir a
l’empresari a través de la flexibilitat de la mà d’obra, i afeblir seriosament a les persones
assalariades.
La
Negociació Col·lectiva (NC) és una norma de caràcter constitucional, que garanteix drets essencials dels treballadors i
treballadores, el dret al treball i el dret a una remuneració suficient (art.35). La norma suprema (art.37) dota als
convenis col·lectius de força vinculant, el que fa que els convenis col·lectius siguin FONT JURÍDICA, la seva força neix
del poder que ostenten els legisladors de la norma suprema.
LA REFORMA DE LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA
El legislador, és a dir, el poder polític
dominant PP/PSOE, considera que la NC ha estat un obstacle que ha impedit la flexibilitat interna, però com la seva força
és normativa i no pot anul·lar-la (art.37 CE), la converteix en un mer instrument a través o per mitjà de donar preferència
aplicativa i normativa (ara com ara) a uns instruments sobre uns altres i així, estableix la pèrdua d’eficàcia i la pèrdua
de la ultractivitat.
El model permet a l’empresari inaplicar el conveni col·lectiu, inaplicar les condicions de treball
i individualitzar el contracte col·lectiu, a través de diversos mecanismes autoritaris i disciplinadors: El primer, al
prioritzar el Conveni Col·lectiu d’Empresa i/o grups d’empresa, sobre el Conveni del Sector. El segon al possibilitar el
despenjament del conveni de sector o el autodespenjament (inaplicació de clàusules de revisió salarial, i resta de
condicions de treball) i, el tercer, limitant a un any la ultractivitat del conveni.
Les conseqüències en el model de relacions
laborals són lapidàries: Es destrueix la capacitat normativa dels convenis, doncs les condicions col·lectives pactades,
poden ser eliminades (despenjament) i/o modificades unilateralment per l’empresari, sobre la base de la
“(des)causalització” duta a efecte pel legislador.
Desnaturalitza l’eficàcia general del conveni, doncs obre la via per a la individualització de les
condicions del contracte, alhora que “fulmina” la ultractivitat dels convenis, els quals tindran una eficàcia màxima d’un
any, excepte pacte en contrari.
És a dir els tres principis bàsics de la Negociació Col·lectiva, la naturalesa normativa dels
convenis col·lectius, l’eficàcia general dels convenis i la ultractivitat o pròrroga automàtica del contingut normatiu dels
convenis, es troben eliminats de facto.
CONSEQÜÈNCIES CONCRETES en aquest balanç des de febrer 2012 (data d’entrada en vigor del RD 3/2012),
fins a novembre 2012:
1. La conseqüència més dolorosa és, sens dubte, el camp aplicatiu de la Negociació Col·lectiva, la
cobertura dels convenis ha decaigut dràsticament:
2008 (1): 12.000.000 de treballadors, 100%
2009: 11.500.000 de
treballadors, 95,83%
2010 (2): 10.800.00 de treballadors, 90%
2. La taxa de cobertura va descendir fins al 55% en el 2011 i a data d’octubre
2012, aquesta taxa encara havia descendit més, trobant-se en el 40%.
3. La conseqüència dramàtica és el fet polític del desplaçament (reemplaçar) de
la contractualitat com mètode, és a dir la capacitat d’arribar a acords per les parts, pel principi d’unilateralitat de
l’empresari que determina no només les condicions individuals del treball sinó també les col·lectives.
4. La devaluació generalitzada del preu del
treball i empobriment de les persones assalariades: la pujada mitja pactada en els escassos convenis nous signats, se situa
en el 0,6%, quan la inflació ha estat del 2,9%.
L’empresari (col·lectiu) com subjecte necessari en la NC, ha desplaçat a l’altre subjecte
col·lectiu, el treballador/a, de manera autoritària, en quasi absoluta absència de democràcia, ni tan sols ja es guarden
les formes i el sindicalisme, si hagués de tenir alguna cosa clara, és que hem d’actuar com subjectes socials i exercir el
contrapoder obrer i no només com resistents.
Existeix bastant conflicte social i sindical com per a abordar la NC com un camp especial de
«batalla» on deixem sense efecte empobriments materials i subjectius, i recuperem drets (com les dobles escales salarials)
que ens van ser arravassats bé amb les polítiques de consens (pactes socials en salaris i condicions de treball), bé manu
militari per decretazos.
NOTES:
(1) La taxa de cobertura en el principi de la crisi era molt alta i afectava a 12 milions de
treballadors, base de la qual partim per a establir el 100% sobre aquesta xifra.
(2) A partir de 2010, amb les Reformes del
govern PSOE, i, especialment la Reforma de la Negociació Col·lectiva amb la Llei 7/2010, la taxa de cobertura descendeix en
picat.
* Desiderio Martín és membre del Gabinet d’Estudis Confederals de la CGT. Article
publicat al núm. 265 del periòdic confederal Rojo y Negro.