El 29 serà per tant un important
test sobre el nivell d’ira dels treballadors i sobre la relació de forces socials i polítiques en l’Estat espanyol i a Europa
en general. El FMI, un dels organismes més sinistres del sistema capitalista, s’alarma ara que la crisi hagi provocat
30 milions de nous aturats, però exigeix a Zapatero ajusts encara més durs.
«La crisi
financera no solament no ha acabat, sinó que ha generat una crisi d’ocupació|ús (…). Aquesta crisi, la més greu de totes, ha
deixat un desert de desocupats sense parangó. » Aquestes paraules, dites durant la Conferència sobre Ocupació|Ús a Oslo dies
enrere, no la va dir cap sindicalista irat ni cap líder d’esquerra radical. Paradoxalment les va dir algú que molt ha de
veure amb les polítiques dures d’ajust i amb la imposició a països en crisi de draconianas mesures d’alt cost social, algú
que precisament pregona a tot arreu les bondats de la flexibilització del mercat laboral. És a dir, de l’acomiadament. Perquè
el que les va pronunciar va ser gens menys que el mateixíssim director d’un dels organismes internacionals d’història més
sinistra, el cap màxim del Fons Monetari Internacional (FMI), el socialista francès Dominique Strauss-Kahn.
En
presència de mandataris europeus i representants de l’Organització Internacional del Treball (OIT), Strauss-Kahn va dir
preocupat que la situació del mercat laboral mundial era «catastròfica» i va advertir dels perills d’una «explosió
social».
Com si d’una maledicció caiguda del cel es tractés, el FMI i l’OIT, conjuntament, van descobrir ara que
la crisi mundial desencadenada el 2007 a partir de la crisi de subprevaler-les als Estats Units, ha generat 30 milions
d’aturats nous al món, que s’afegeixen així a l’exèrcit de 180 milions de desocupats ja existents.
I han fet els
càlculs. Tenint en compte l’augment demogràfic i el creixement anual de la població activa, uns 45 milions de persones,
conclouen que en un termini de deu anys hi podria haver 440 milions d’aturats «si no es resol el problema».
I qui
se suposa que ha de resoldre el problema? Cual entitat aliena a l’origen del problema, el FMI tira la pilota als líders
polítics del món. «Han de fer el màxim esforç», els diu.
Strauss-Kahn, ministre de Comerç Exterior primer i
després ministre d’Economia de França, en els anys ’90, va lluitar el 2007 per ser el candidat presidencial del Partit
Socialista francès, però els militants van elegir en les eleccions internes Segolène Royal. Strauss-Khan no ha abandonat per
això el seu projecte de tornar a la política francesa per la porta gran; somia amb succeir Nicolas Sarkozy.
Per al
president espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, Strauss-Khan és tota una referència, és un guru les opinions
del qual respecta enormement, i els consells del qual segueix al peu de la lletra. Però, malgrat que Strauss-Khan va elogiar
mesos enrere que Rodríguez
Zapatero hagués fet bé els seus deures en llançar el major ajustazo d’un govern europeu
davant de la crisi, li’n reclama més, més i més. És insaciable.
El mateix Strauss-Khan, que ara se sent
horroritzat pel «terrible cost humà» provocat per la crisi, és qui des de fa mesos pressiona el president espanyol per
aprofundir les seves mesures d’ajust, que tenen ….un terrible cost humà.
En la Conferència d’Oslo, el director del
FMI va presentar a EE.UU. i a Espanya com els principals exemples del que va malament, i a Alemanya, el Japó i Noruega com
els països que menys han vist afectats el seu mercat laboral.
Strauss-Kahn va recordar que Espanya és el país que
va sofrir el major augment de la desocupació de totes les economies desenvolupades i va adduir que en bona mesura això es
devia a la seva situació laboral.
Faltava més. Els treballadors, una vegada més, són els que posen estaques a la
roda de l’economia mundial. El FMI va repetir a Oslo les seves receptes per a Espanya. Va sostenir que a Espanya hi ha un 32%
de treball temporal, perquè els empresaris no volen fer fixos els seus treballadors donat l’elevat cost dels
acomiadaments|comiats. Per això, segons el FMI, cal reduir les clàusules de protecció de l’ocupació|ús dels treballadors
fixos als nivells mínims que té l’Eurozona (els 16 països que comparteixen l’euro com a moneda única), mesura amb què
suposadament es reduiria llevat del 20% la contractació temporal.
La reforma laboral aprovada el Setembre pel
Govern espanyol en solitari, pressionat precisament pel FMI i el Banc Central Europeu, ja ha reduït dràsticament la
indemnització per als treballadors fixos que siguin acomiadats a partir d’ara per necessitats estrictament empresarials, però
tant la patronal com el FMI encara volen que sigui més barata.
En les seves fortes concessions als empresaris, el
Govern de Rodríguez Zapatero va incloure una clàusula per la qual els patrons ja no hauran de justificar com fins ara
documentadament les raons per les quals decideixen acomiadar treballadors, ja que n’hi haurà prou que «prevegin» situacions
empresarials adverses.
El FMI també adverteix Espanya de la «inconveniència» d’aplicar una pressió fiscal encara
major. I ho fa quan el Govern ja ha augmentat l’IVA del 16% al 18%. L’advertència|advertiment no va dirigida precisament
perquè eviti imposats que afectin a sectors populars, sinó perquè no cedeixi a la pressió dels sindicats i els partits
d’esquerra, que li reclamen a Rodríguez Zapatero que reimplanti l’impost a les grans fortunes que va eliminar fa pocs anys,
per a beneplàcit dels rics.
Tampoc no s’ha atrevit el Govern espanyol a canviar la fiscalitat de les Sicav
(Societat d’Inversió de Capital Variable), el rfugio que troben les grans fortunes per tributar pràcticament com|com a
mileuristas (els que no guanyen més de 1.000 euros mensuals).
Malgrat les dures exigències del FMI a Espanya, i de
les condicions imposades al Govern grec del també socialista Yorgos Papandreu per rebre préstecs, que han provocat massives i
violentes protestes populars, Rodríguez Zapatero no va tenir empatx en dir recentment que gràcies a Strauss-Khan, «el FMI va
deixar de ser percebut com a una mica terrorífic».
Mentre Strauss-Khan deia aquests dies, d’una banda, que calia
evitar que els ajusts impedissin complir amb els Objectius del Mil·lenni proposats per l’onU per reduir dràsticament la
pobresa al món, d’altra banda elogiava Rodríguez Zapatero pel seu ajustazo, que, entre altres mesures, preveu reduir en 600
milions d’euros el pressupost anual per a Ajut al Desenvolupament. Aquest retall afectarà fonamentalment ajut espanyol a
l’Àfrica i Amèrica llatí, com a part del seu compliment dels Objectius del Mileno.
Gerardo Díaz Ferrán, encara
president de la gran patronal, de la Ceoe, enterramorts d’Aerolínies Argentines i del Grup Marsans, mostrant la seva gran
sensibilitat social, va suggerir que el retall no anés de 600 milions d’euros sinó de 2.500 milions.
Davant
d’aquest panorama d’ajustazos per complir els dictats del FMI, del Banc Central Europeu i de «els mercats», els treballadors
d’aquest Vell Continent han decidit parar fàbriques, empreses i serveis el pròxim dia 29 per protestar unificadament.
En en l’Estat espanyol, com en la resta de la Unió Europea, se succeeixen aquests dies les assemblees per decidir
l’actitud|postura davant de la vaga general convocada per les federacions sindicals nacionals i continentals. Mentre els
treballadors grecs i francesos han sortit ja diverses vegades a manifestar-se en els últims mesos, en l’Estat espanyol molts
temen que l’excessiva bona relació de les dues grans centrals sindicals (CCOO i UGT) amb el Govern durant aquests últims sis
anys, la falta de gimnàstica sindical de carrer, influirà negativament. Davant de semblant crisi de l’ocupació|ús, molts
treballadors temen represàlies dels seus patrons si s’afegeixen a la vaga.
El 29 serà per tant un important test
sobre el nivell d’ira dels treballadors i sobre la relació de forces socials i polítiques en l’Estat espanyol i a Europa en
general.