Constitucional prou recent (sentència núm. 4, de 5 de gener de 2010), l’alt Tribunal dictamina que “l’educació a la qual tots
tenen dret i la garantia de la qual correspon als poders públics com a tasca pròpia no es contreu, per tant, a un procés de
mera transmissió de coneixements (art. 2.1. h) LOE), sinó que aspira a possibilitar el lliure desenvolupament de la
personalitat i de les capacitats dels alumnes (art. 2.1. a) LOE).”
És per aquest motiu i
pel fet que les associacions que signem aquest comunicat hem defensat i continuem defensant la llibertat de pensament i
d’educació així com el dret a l’educació que davant el Manifiesto de valores comunes a las entidades que propugnan la
libertad de pensamiento y de educación, presentat recentment per diverses entitats, fem les següents consideracions:
1.- El suposat “avance del estatalismo en la educación” denunciat per aquestes entitats el desmenteix l’avanç de la
privatització en el sistema educatiu valencià, molt especialment en l’augment dels pressupostos públics que rep
l’ensenyament concertat (191% en deu anys), majoritàriament confessional.
2.- La suposada pretensió “de imponer
en la escuela una determinada concepción de la ciudadanía”, en clara al·lusió a l’assignatura d’Educació per a la
ciutadania, és una fal·làcia que a base de repetir-la la volen fer passar per una veritat. Aquesta matèria versa sobre els
drets fonamentals de les persones i sobre els valors que avui tenen una realització concreta en la societat actual d’acord
amb l’ordenament legal vigent. El que molesta a aquestes entitats és que es puga mostrar, en tota la seua amplitud, aquest
reconeixement de drets al conjunt de la ciutadania, incloent totes les opcions personals pel que fa a família, orientació
sexual, llibertat de pensament…
3.- La seua pretensió que “los poderes públicos, en el ámbito educativo, deben
someter su actuación al respeto debido a las convicciones ideológicas, éticas y religiosas en las que los padres quieran
educar a sus hijos” no té cabuda en una societat democràtica, per tant com els poders públics estan sotmesos a les lleis que
s’elaboren en les institucions on s’expressa la voluntat popular. Els poders públics estan obligats a la neutralitat
ideològica i religiosa, dins d’un Estat aconfessional i laic, i han de propiciar que el servei públic de l’ensenyament
estiga regit per aquests dos principis.
4.- El dret que tenen els pares i mares a educar els seus fills i filles
en els principis que estimem convenients no pot anar en detriment del dret dels xiquets i xiquetes a educar-se i
socialitzar-se en llibertat, en contacte amb altres maneres de pensar, per a desenvolupar un sentit crític davant la realitat
i desenvolupar la capacitat d’elegir per si mateixos.
5.- Quan aquestes entitats afirmem que “debe estar
garantizada la libertad de creación de centros”, estenen la sospita que no és així de manera totalment infundada. La
Constitució garanteix la llibertat de creació de centres educatius i la realitat mostra clarament que aquesta llibertat
s’exerceix amb total normalitat en la nostra societat.
6.- Quan afirmen que “el derecho a la educación está
intrinsicamente unido a la libertad real de elección de centro (per part de les famílies)” confonen deliberadament el que
expressa la Carta Magna. La Constitució no obliga als poders públics a pagar l’elecció de les famílies. L’article 27
estableix que “Los poderes públicos garantizan el derecho que asiste a los padres para que sus hijos reciban la formación
religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones”. En aquest sentit, a l’Estat espanyol està garantit
aquest dret per tant com està garantida la llibertat religiosa. Per altra banda, el mateix article diu que “Los poderes
públicos ayudarán a los centros docentes que reúnan los requisitos que la Ley establezca”, per tant, és a la llei on s’han
de determinar les condicions d’aquesta ajuda.
7.- La Constitució, però, sí que obliga a oferir l’educació de
manera universal i gratuïta, en la forma adequada per a que tota la ciutadania, independentment dels seus mitjans econòmics,
lloc de residència o creences hi tinga accés. Els millors sistemes educatius, els més equitatius i inclusius, descansen sobre
un bon sistema educatiu públic.
8.- Finalment, sobre l’exercici de la llibertat de pensament i d’educació que
diuen defensar aquestes entitats, sembla que només es refereixen a la seua manera d’entendre-la, per tal com no mai s’han
oposat al control ideològic exercit pel conseller Font de Mora sobre el professorat i el currículum, ni sobre el control
aferrissat que exerceix la gran patronal religiosa de l’ensenyament privat sobre el professorat, especialment en la
depuració ideològica que aplica en el moment de la contractació.