Aquest escrit pretén ser una reflexió que partint sobre una qüestió concreta (la negociació del conveni autonòmic de la Comunitat Valenciana sobre la discapacitat) pugui plantejar qüestions generals sobre les múltiples agressions que patim els treballadors, la funció dels sindicats i la necessitat d’organitzar-per nosaltres mateixos si volem defensar-nos d’aquestes agressions.
A finals de 2012 i principis de 2013 el conveni autonòmic per al «sector» de la discapacitat (de la Comunitat Valenciana) era impugnat per la patronal (ja que havia quedat legalment obsolet) La patronal plantejava (i planteja) mesures a la baixa i serioses retallades en les condicions laborals (i econòmiques) sota l’amenaça que si no es renovava conveni, aquest quedaria invalidat i s’assumiria el conveni nacional (amb molt pitjors condicions).
El conveni autonòmic és el fruit d’un treball de negociació que va arribar (fa pocs anys) a aconseguir unes condicions de treball amb importants avantatges socials i una (gairebé) homologació salarial amb els treballadors de la pública. Aquesta homologació se’ns va vendre com una gran victòria per part dels sindicats si bé no es van tenir en compte diversos factors:
Al mateix temps que s’aconseguia l’homologació, s’iniciaven una sèrie de retallades que han suposat el tancament de programes, l’impagament reiterat de nòmines, mesures d ‘»ajust» per empreses que baixaven percentualment els sous al mateix temps que augmentaven la càrrega de treball , … Mesures que han invalidat en la pràctica els acords assolits. De fet, cap canvi s’ha realitzat en el conveni en els últims anys, encara que en la realitat molts, no hem arribat a gaudir dels avantatges d’aquest.
Que aquella homologació es va fer, excloent part dels treballadors (els de programes) que no accediria a la pujada salarial, enfront d’altres treballadors (els de centres) que si ho feien. Aquella «victòria» constava de dues taules salarials que dividien (encara més) als treballadors, que tot i fer la mateixa feina, cobraven diferents sous. Des de la Plataforma de Treballadors de Serveis Soci-sanitaris, es denuncio aquest fet.
A principis de 2013 (i fins a l’actualitat) altres perills planaven sobre el «sector»: retallades, impagaments, copagaments en potència, … I una notable (almenys en comparació amb èpoques anteriors) mobilització es venia (i es ve) realitzant , emparada principalment en les «marxes de la discapacitat» Des d’aquest espai alguns treballadors vam proposar iniciar un treball de conscienciació i organització des de la base, amb vista a generar un moviment dels treballadors, capaç de pressionar als «negociadors» per evitar acords a la baixa. Res es va fer referent a això, entre altres coses, perquè molts companys van creure que aquest paper estava reservat als sindicats (CCOO i UGT, són els que s’asseuen a negociar) i que ells farien el correcte. Companys de CCOO afirmaven (llavors) que no negociaria a la baixa i argüían la consigna (literal) que «el conveni no es toca». Poc o gens es va fer doncs.
Durant l’any 2013 s’ha negociat i res s’ha mogut i molt poc s’ha parlat i reflexionat, més enllà dels despatxos, sobre aquest assumpte. A finals d’any ens arriba la notícia de la negociació «final» a la qual s’arriba. S’acorda (s’adjunta acord remès per CCOO) ampliar la negociació a 2014 i ja es prenen dues mesures que suposen importants retallades:
-Congelació de l’antiguitat durant 2014.
-«Equiparació» amb els funcionaris pel que fa a les baixes laborals, és a dir, retallada important de sou si aquestes de baixa per malaltia. (1)
-Ràpidament els sindicats han al · legat (oblidant que «el conveni no es toca») el «mal menor», ens venen que això és el menys dolent que ens podia passar, oblidant, de nou:
-Que aquestes només són mesures temporals, i que accepten seguir negociant retallades amb la patronal. El que ens porta a pensar que això només és el principi i que l’estratègia serà anar acceptant poc a poc altres retallades (recordar que la proposta de la patronal implica retallada de vacances, de salari, de beneficis socials, …)
-Que la situació dels treballadors ja és molt complicada, aquestes mesures (temporals) poden semblar poca cosa, si no les sumes que molts portem mesos de retard en el cobrament de les nòmines, en què es tanquen serveis i s’acomiada a treballadors, en què augmenta el treball, en què moltes empreses i entitats ja han pres la mesura de retallar sous, …
… Al que se sumen les agressions generals traduïdes en retallades pressupostàries, copagament als usuaris i famílies dels serveis, … tot això s’ha de veure com un TOT i no per separat, evitant la divisió i l’especialització: els sindicats s’encarreguen del laboral, els Cermis s’encarreguen del general.
Sabem que aquesta situació no és exclusiva d’aquest «sector» i de la importància de veure’ns i sentir-nos com a part d’una classe explotada que està patint la decadència d’aquest sistema. Davant d’això ens sorgeixen diverses qüestions:
– Pot la negociació (almenys en el moment present) aportar alguna cosa positiva o només es negocia a favor dels interessos de la patronal i l’Estat (empresa també)?
– Pot alguna millora considerar permanent en un sistema on l’únic permanent és la seva Crisi històrica?
– Si partim de la base que no hi ha res a negociar i que «el conveni no es toca», perquè seure a negociar?
– Quina és la funció dels sindicats: aconsegueixen millores duradores per als treballadors o fan d’intermediaris de la patronal per «vendre’ns el mal menor» ia la llarga el «major»?
– És possible mobilitzar al marge dels sindicats i poder oposar-nos a les retallades contribuint a generar un moviment massiu que pugui (almenys) frenar?
Remetent a lluites recents (per no anar-nos a una fecunda història del moviment obrer, rica en exemples) les poques mobilitzacions que han pogut aturar retallades temporalment (vaga dels jardiners i treballadors de les escombraries a Madrid i lluites al barri de Gamonal a Burgos ) han estat aquelles en què la mobilització ha estat unitària, conscient, massiva i podia estendre a altres sectors i en el territori (el que suposa un greu risc per als poderosos) Hi la presència d’intermediaris (sindicats i partits) ha estat inexistent o limitada per la massivitat i unitat de la lluita. Poden ser exemples a estudiar i seguir, no com a «sector», sinó com explotats que han de confluir amb els seus iguals (per sobre de qualsevol divisió) si volem, si més no, salvar el tipus.
Entenem aquest escrit (com el nostre grup) com una aportació, que s’haurà de complementar amb els fets i les reflexions d’altres. Us convidem a que feu les vostres aportacions, crítiques, propostes per seguir avançant.
Una salutació i feliç i combatiu any
Col · lectiu Crític de Treballadors de programes, centres i serveis socials
(1) Aquest fet agreujat per l’explicació que ens donen els sindicalistes, que excusen aquesta mesura, apel · lant a l’equiparació amb els companys de la púbica, equiparació al pitjor. Semblant argument ens sembla lamentable, fins i tot, com a excusa. Les mesures preses contra els treballadors de la pública són terribles (entre elles castigar per estar malalt), assumir-les com equiparació és patètic. El que hauríem d’assumir és la lluita conjunta contra aquest tipus de mesures. Seguint l’argument sindical, anar-nos al conveni nacional, també podria suposar una equiparació amb altres companys, i anant-nos al extrem, tirar-nos a tots a l’atur seria l’equiparació als 5 milions de treballadors que estan en aquesta situació a Espanya. Al nostre entendre, aquestes mesures no s’accepten, es combaten unitàriament.