mostra com per cada retallada de despesa pública social que s’està realitzant, tant a nivell del govern central com
autonòmics, existeixen altres alternatives que serien més eficaces i menys impopulars entre la ciutadania, que permetrien
públiques (tals com les pensions i les ajudes a les famílies) i els serveis públics (tals com la sanitat, l’educació, els
serveis d’ajuda a les persones amb dependència, les escoles d’infància, els serveis socials, entre altres) que representen
la major reducció de l’Estat del benestar espanyol que aquest hagi sofert en els 33 anys de democràcia. Aquestes retallades
les està realitzant el Govern central, així com gran nombre de governs autonòmics, havent estat particularment accentuades a
Catalunya.
és que cap d’aquestes retallades estava anunciada en els programes electorals dels partits governants que les estan fent. En
realitat, tots ells van subratllar en les seves campanyes electorals que no realitzarien retallades en les transferències i
serveis que estan sent retallats. La segona observació és que aquestes retallades es presenten, tant pel establishment polític com pel mediàtic, com inevitables i necessàries, i responen –segons tals establishments– a la pressió externa dels mercats financers, els quals assenyalen la necessitat de realitzar
tals retallades.
en l’opinió popular com a conseqüència d’una promoció massiva per part dels mitjans d’informació de major difusió (tant
públics com privats) del país, que han estat protegint tals retallades. Un dels rotatius de major difusió va presentar el
27 de setembre unes enquestes mostrant que, posats a escollir, hi havia més espanyols que, per a reduir el dèficit,
preferien les retallades a la pujada d’impostos. Semblaria, doncs, que les retallades que s’estan portant a terme tenen el
suport popular que les legitimitza. Aquest argument de inevitabilitat, no obstant això, és profundament erroni. I la
percepció de suport popular està també equivocada.
intenses de la despesa pública social es deuen a la pressió dels mercats. La lectura dels informes de les agències de
valoració de bons i dels majors centres financers mostra una variabilitat d’opinions. Així, en ocasions expressen inquietud
sobre la grandària del dèficit i del deute públic, però en altres ocasions, com ara, mostren gran preocupació per la falta
de creixement econòmic. Quant a la reducció del dèficit, tals institucions financeres no indiquen com hauria de
realitzar-se. Una manera és mitjançant les retallades de despesa pública social, però no és ni l’única ni la millor manera
d’aconseguir-lo. Una alternativa és augmentant els impostos.
lloc de congelar les pensions (amb el que s’intenten estalviar 1.200 milions d’euros), es podrien haver aconseguit 2.100
milions d’euros mantenint l’Impost del Patrimoni, o 2.552 milions si s’haguessin anul·lat les rebaixes dels impostos de
successions, o 2.500 milions si s’hagués revertit la baixada d’impostos de les persones que ingressen més de 120.000 euros
a l’any, retallades dels impostos recolçades –totes elles– pels partits que ara fan aquestes retallades de despeses. O en
lloc de les enormes retallades en sanitat que intenten aconseguir un estalvi de 6.000 milions, podrien haver anul·lat la
baixada de l’Impost de Societats de les grans empreses que facturen més de 150 milions d’euros a l’any (i que representen
només el 0,12% de totes les empreses), recollint 5.300 milions d’euros. O en lloc de retallar els serveis públics com
sanitat, educació i serveis socials (assolint un total de 25.000 milions d’euros), podrien haver corregit el frau fiscal de
les grans fortunes, de la banca i de les grans empreses (que representa el 71% de tot el frau fiscal), recollint molt més,
és a dir, 44.000 milions. O, en lloc de reduir els serveis d’ajuda a les persones amb dependència (intentant estalviar 600
milions d’euros), podrien haver reduït el subsidi de l’Estat a l’Església catòlica per a impartir docència de la religió
catòlica en les escoles públiques, o eliminar la producció de nou equipament militar, com els helicòpters Tigre i altres
armaments.
tan sols considerar aquestes alternatives no té res que veure (insisteixo, res a veure) amb les pressions dels mercats
financers. La reducció del dèficit públic podria haver-se assolit revertint les enormes rebaixes d’impostos que han
beneficiat primordialment a les rendes superiors (una persona que ingressi més de 300.000 euros a l’any ha vist reduir els
seus impostos durant el període que Espanya va estar governada per Aznar i per Zapatero un 37%, mentre que la gran majoria
de la població tot just va notar aquesta baixada).
popular a tals retallades no pot derivar-se de la pregunta esbiaixada i tendenciosa de preguntar-li a la població si per a
reduir el dèficit prefereixen les retallades en l’Estat del benestar o l’augment dels impostos. La paraula “impostos”,
sense aclarir de qui, genera sempre una resposta predictible de rebuig. Però si, en lloc d’utilitzar el terme genèric
“impostos”, s’utilitzés l’augment d’impostos citats en aquest article, que se centra primordialment en les rendes superiors
(revertint les enormes reduccions que els van beneficiar) i que no afecta a la gran majoria de la ciutadania, la resposta
seria oposada a la que aquella pregunta tendenciosa indica.
aquestes alternatives no tinguin la centralitat política o l’exposició mediàtica que tenen les retallades es deu al fet que
les rendes superiors, la banca i la gran patronal, tenen molt més poder sobre l’Estat espanyol que les classes populars, que
són les que estan més afectades per les retallades.