Laura Vicente; Historia del anarquismo en España. Catarata, Madrid, 2013, 221 pp.
Des de ja fa una quinzena d’anys, la recerca sobre anarquisme s’ha renovat de dalt a baix. S’ha superat una visió acotilladament acadèmica en la mateixa mesura que la historiografia militant ha assumit tractaments i metodologies professionals. I esclar, com que la història l’escrivim des del present, les circumstàncies dels historiadors ens obliguen a revisar el passat, fet que, afegit a les novetats dels investigadors més joves, ens porten a revisitar l’anarquisme com a una de les essències del país, en un passat que, malgrat els malgrats, té molt de futur.
L’acabada de publicar Historia del anarquismo en España és una síntesi històrica de poc més de dues-centes pàgines dedicada a recórrer i analitzar aquest corrent polític, social i cultural des de mitjans XIX fins a l’actualitat.
Es tracta d’una obra que s’afegeix a treballs similars apareguts en el darrer quinquenni (a destacar els de Xavier Paniagua, Josep Termes, Julián Casanova o Dolors Marín), tot i que en alguns aspectes va més enllà. En certa mesura, es percep la influència en l’estructura narrativa de l’exposició comissariada per Casanova Tierra y Libertad: Cien años de anarquismo en España, exhibida el 2010 a Saragossa i que obtingué un èxit impressionant de públic. Com succeeix amb l’Expo, hi ha una voluntat de l’autora d’establir un relat clarament enriquidor, sense estalviar contradiccions ni menystenir els aspectes més obviats pels historiadors, de la mateixa manera, que també es percep la voluntat d’incloure aquells enfocaments més recents entre la creixent munió d’investigadors atrets per aquest àmbit.
L’habitual, entre els historiadors interessats pel fenomen llibertari, era alinear-se entre el grup centrat a abordar els aspectes més institucionals (especialment l’anarcosindicalisme i la CNT) o aquells més vinculats a una dimensió social o cultural. Laura Vicente, professora d’institut i historiadora que havia publicat amb anterioritat llibres i articles sobre anarquisme i feminisme és capaç d’establir un tractament integrat. I se’n surt prou bé, tenint en compte les dificultats del repte. I ho pot fer, fonamentalment per la seva voluntat de comprendre l’anarquisme com a fenomen global, com a “univers paral·lel” capaç d’establir una narració alternativa al capitalisme, a l’”Espanya oficial” i perquè a més és capaç de fer-se preguntes interessants: (per què de l’arrelament de l’anarquisme; per què les diferències sociològiques entre UGT i CNT; per què l’atracció dels postulats llibertaris fins als nostres dies) i atrevir-se a fer interpretacions suggeridores. Al cap i a la fi, la història té això, una interpretació sobre determinats fets i fenòmens.
Tot llibre d’història no deixa de reflectir les inquietuds presents. I és evident que, redactat en moments convulsos com els actuals, les reflexions sobre el passat són també aplicables al present. La desconfiança de la ciutadania en un estat corcat com Espanya, comandat per una elit restringida, tancada i corrupta, amb moral tèrbola, mecanismes de decisió opacs i relacions asimètriques amb la ciutadania fa que el món llibertari del passat, fos silenciat pels artífexs de la Transició, perquè ben segur anticiparien moments com els actuals, en què estratègies com la desobediència civil, l’autogestió, l’autoorganització, els moviments socials en xarxa, serien de nou ressuscitats. I que la crítica filosòfica al poder monàrquic i oligàrquic que feien els llibertaris en el passat no podia tenir rèplica dialèctica (només repressora). Això és tan vàlid ahir com (malauradament ens mostra la pedagogia dels fets) avui. El llibre, malgrat tingui una clara vocació acadèmica i un estil d’alta divulgació, no es pot sostreure a aquest fet.
xavierdiez