40 anys de presència anarcosindicalista a Ford Espanya

El 18 octubre 1976 va sortir de la cadena de muntatge el primer vehicle construït per Ford a Espanya. L’anunci de la instal·lació de la multinacional automobilística Ford al nostre país va desencadenar una onada de rumors i esperances durant els primers anys setanta del segle passat. Al final va ser Almussafes, petit poble agrícola proper a València, la terra triada pels enviats de Henry Ford II per muntar la seva factoria.
Els responsables de pactar l’arribada de Ford al nostre país van ser gent de tant pes en les juntes d’accionistes com Claudio Boada, Garrigues Walker, Jaime Carvajal, etc. També es va parlar amb el PSOE i amb el seu sindicat afí, la UGT (que partia així amb tots els números per convertir-se en el sindicat oficial de l’empresa que és avui). Els inversors nord-americans no podien deixar caps per lligar; volien garanties per al seu negoci.
Durant els primers mesos d’activitat a la fàbrica, especialment en les plantes de Motors, Muntatge i Carrosseries es van desenvolupar diversos conflictes i van tenir lloc algunes aturades parcials per denunciar condicions de treball o abusos d’autoritat dels comandaments. Però va ser a finals de 1976, amb la preparació de la plataforma del conveni, quan realment van començar les assemblees i les lluites més forts de la història de Ford a València.
Animats per l’entusiasme que es vivia a les assemblees massives, els treballadors no van trigar a veure llançats a la vaga indefinida per imposar les seves reivindicacions a la direcció de l’empresa.

La vaga que encara no era un dret legal va ser declarada amb caràcter indefinit a partir del 14 de gener i des del primer dia la Coordinadora de Delegats va procurar tenir els treballadors informats i actius.
Es convocaven diàriament assemblees, en esglésies, poliesportius, etc. i d’elles sortien grups per informar el veïnat, recollir fons per a la caixa de resistència o repartir octavetes en mercats i polígons industrials, així com piquets per controlar que cap esquirol prengués els autobusos per anar a la fàbrica.
Aquella primera gran vaga de gener de 1977 va durar tot just 15 dies, però la fermesa de la plantilla i dels delegats que representaven a les assemblees van convèncer a la patronal que era preferible negociar i cedir a les justes demandes dels treballadors que allargar una vaga que li estava fent mal a la multinacional i que, a més, podia estendre també a altres grans empreses del metall.

Evidentment la direcció de Ford Espanya no podia oblidar aquell triomf ni ignorar la força que aquesta experiència assembleària havia creat entre els obrers, pel que van ser tramant la seva revenja.
L’ocasió la van crear poc després de completar-se el segon torn de treball a la primavera de 1977. L’acomiadament d’un provocador infiltrat per la mateixa empresa va originar la resposta solidària dels seus companys, la generalització de l’atur i la declaració de vaga indefinida. Després de diversos dies d’atur i altres tantes assemblees, alguns sindicalistes d’UGT i CCOO, no gaire partidaris del funcionament assembleari de la Coordinadora i ansiosos de que les seves respectives organitzacions s’implantessin majoritàriament a la fàbrica, van començar a cridar a la feina. Aquesta traïció a la plantilla immersa en la vaga va ser mortal per a la lluita. Va caldre tornar a la feina i, com es diu col·loquialment, «amb les orelles baixes».

La venjança de la Ford es va consumar amb l’acomiadament de 58 treballadors, la majoria dels representants de la Coordinadora i algun altre obrer combatiu van acabar al carrer i, encara que les lluites van ressorgir altres vegades amb motiu dels diferents convenis i es van aconseguir algunes millores progressives, la veritat és que les coses nnunca van tornar a ser igual, es van perdre les pràctiques assembleàries, i amb elles la capacitat de respostes fermes de la plantilla i -ja entrat el segle XXI-, la pràctica totalitat dels drets arrencats amb aquelles vagues dels primers lustres.
Avui tot està controlat per Recursos Humans de Ford i el dòcil sindicalisme que es va beneficiar de la trista derrota de maig del 77. Les noves generacions d’empleats temporals que s’incorporen a la plantilla d’Almussafes ho fan ja amb menys drets i pitjor salari que els fixos de més antiguitat. El primer que reben, fins i tot abans que la còpia del contracte, és la fitxa d’afiliació a la UGT.

En aquelles matineres lluites en Ford ja hi havia gent que militava clandestinament a la CNT. Fins i tot algun company va ser inclòs en la primera llista d’acomiadaments. A partir de llavors la presència anarcosindicalista ha estat permanent i determinant en molts moments. La CGT ha estat un dels baluards per de-defensar drets de la plantilla i per aconseguir importants millores en diversos convenis. Aquest compromís amb la lluita i l’honestedat ha suposat una discriminació i una repressió continuades per part de l’empresa: diversos delegats i Paqui Cuesta, la nostra secretària general, han estat acomiadats, altres militants van ser castigats amb dures sancions i la nostra afiliació ha estat perseguida i discriminada, el que ha minvat la nostra representativitat, però no han aconseguit ni aconseguiran que la Confederació deixi d’estar entre els 10.000 treballadors directes i altres milers de les contractes.

Secció Sindical de CGT en Ford

—————————————————————————————————-

40 años de presencia anarcosindicalista en Ford España

El 18 de octubre de 1976 salía de la cadena de montaje el primer vehículo construido por Ford en España. El anuncio de la instalación de la multinacional automovilística Ford en nuestro país desató una ola de rumores y esperanzas durante los primeros años setenta del siglo pasado. Al final fue Almussafes, pequeño pueblo agrícola cercano a Valencia, la tierra elegida por los enviados de Henry Ford II para montar su factoría.
Los responsables de pactar la llegada de Ford a nuestro país fueron gente de tanto peso en las juntas de accionistas como Claudio Boada, Garrigues Walker, Jaime Carvajal, etc. También se habló con el PSOE y con su sindicato afín, la UGT (que partía así con todas las papeletas para convertirse en el sindicato oficial de la empresa que es hoy). Los inversores norteamericanos no podían dejar ningún cabo suelto; querían garantías para su negocio.
Durante los primeros meses de actividad en la fábrica, especialmente en las plantas de Motores, Montaje y Carrocerías se desarrollaron varios conflictos y tuvieron lugar algunos paros parciales para denunciar condiciones de trabajo o abusos de autoridad de los mandos. Pero fue a finales de 1976, con la preparación de la plataforma del convenio, cuando realmente comenzaron las asambleas y las luchas más fuertes de la historia de Ford en Valencia.
Animados por el entusiasmo que se vivía en las asambleas masivas, los trabajadores no tardaron en verse lanzados a la huelga indefinida para imponer sus reivindicaciones a la dirección de la empresa.

La huelga que todavía no era un derecho legal fue declarada con carácter indefinido a partir del 14 de enero y desde el primer día la Coordinadora de Delegados procuró tener a los trabajadores informados y activos.
Se convocaban a diario asambleas, en iglesias, polideportivos, etc. y de ellas salían grupos para informar al vecindario, recoger fondos para la caja de resistencia o repartir octavillas en mercados y polígonos industriales,así como piquetes para controlar que ningún esquirol tomara los autobuses para ir a la fábrica.

Aquella primera gran huelga de enero de 1977 duró apenas 15 días, pero la firmeza de la plantilla y de los delegados que representaban a las asambleas convencieron a la patronal de que era preferible negociar y ceder a las justas demandas de los trabajadores que alargar una huelga que le estaba haciendo daño a la multinacional y que, además,podía extenderse también a otras grandes empresas del metal.
Evidentemente la dirección de Ford España no podía olvidar aquel triunfo ni ignorar la fuerza que esa experiencia asamblearia había creado entre los obreros, por lo que fueron tramando su revancha.

La ocasión la crearon al poco de completarse el segundo turno de trabajo en la primavera de 1977. El despido de un provocador infiltrado por la propia empresa originó la respuesta solidaria de sus compañeros, la generalización del paro y la declaración de huelga indefinida. Tras varios días de paro y otras tantas asambleas, algunos sindicalistas de UGT y CCOO, no muy partidarios del funcionamiento asambleario de la Coordinadora y ansiosos de que sus respectivas organizaciones se implantaran mayoritariamente en la fábrica, empezaron a llamar al trabajo. Esta traición a la plantilla inmersa en la huelga fue mortal para la lucha. Hubo que volver al trabajo y, como se dice coloquialmente, “con las orejas gachas”.

La venganza de la Ford se consumó con el despido de 58 trabajadores, la mayoría de los representantes de la Coordinadora y algún otro obrero combativo acabaron en la calle y, aunque las luchas resurgieron otras veces con motivo de los distintos convenios y se consiguieron algunas mejoras progresivas, lo cierto es que las cosas nnunca volvieron a ser igual, se perdieron las prácticas asamblearias, y con ellas la capacidad de respuestas firmes de la plantilla y -ya entrado el siglo XXI-, la práctica totalidad de los derechos arrancados con aquellas huelgas de los primeros lustros.
Hoy todo está controlado por Recursos Humanos de Ford y el dócil sindicalismo que se benefició de la triste derrota de mayo del 77. Las nuevas generaciones de empleados temporales que se incorporan a la plantilla de Almussafes lo hacen ya con menos derechos y peor salario que los fijos de más antigüedad. Lo primero que reciben, incluso antes que la copia del contrato, es la ficha de afiliación a UGT.

En aquellas madrugadoras luchas en Ford ya había gente que militaba clandestinamente en la CNT. Incluso algún compañero fue incluido en la primera lista de despidos. A partir de entonces la presencia anarcosindicalista ha sido permanente y determinante en muchos momentos. La CGT ha sido uno de los baluartes para de-fender derechos de la plantilla y para conseguir importantes mejoras en varios convenios. Ese compromiso con la lucha y la honestidad ha supuesto una discriminación y una represión continuadas por parte de la empresa: varios delegados y Paqui Cuesta, nuestra secretaria general, han sido despedidos, otros militantes fueron castigados con duras sanciones y nuestra afiliación ha sido perseguida y discriminada, lo que ha mermado nuestra representatividad, pero no han conseguido ni van a conseguir que la Confederación deje de estar entre los 10.000 trabajadores directos y otros miles de las contratas.

Sección Sindical de CGT en Ford